17.06.2025 19:40
D’ençà que va publicar el llibre Macrofestivales, el agujero negro de la música (Península), el periodista musical Nando Cruz s’ha erigit en un dels crítics més articulats d’aquest model de lleure, de cultura i de negoci. En aquesta entrevista, explica per què els macrofestivals tenen conseqüències nocives per a les ciutats que els acullen, com Barcelona, i reflexiona sobre les contradiccions dels assistents i les alternatives que veu viables. Considera que danyen molt el sistema musical del país i els veu com un “un sistema de castes molt clar”, on es fomenta la segregació, una manera ingrata de consumir la música, una mena de turisme amb molt poc retorn econòmic a la ciutat, i, tot sovint, la precarietat laboral.
Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
Una bombolla que no esclata
Cruz atribueix als festivals de gran envergadura, com el Primavera Sound o el Sónar, tots dos a Barcelona, trets de “dobles o triples guetos”. D’entrada, perquè l’elevat preu de l’entrada ja passa un filtre important, però dins, entre les entrades VIP i les diferències en les retribucions i les condicions dels qui hi treballen, la cosa va encara més enllà: “És com un laboratori, perquè t’hi trobes gent que cobra un milió i mig d’euros per fer una hora d’actuació, gent que cobra deu euros per una hora de feina servint birres, gent que paga vuit euros per una cervesa i de seguida li cau a terra… I tot allò no esclata socialment per raons que són bastant difícils d’explicar, perquè és un espai on hi ha unes castes molt clares i molt extremes”, reflexiona.
La seva teoria és que tothom accepta el seu paper dins d’aquella bombolla, d’una banda, perquè, de fet, és una extensió de la vida que hi ha fora, per bé que condensada i caricaturitzada; i d’una altra, perquè la música fa de dic de contenció. “Una de les victòries d’aquests models de concentració de l’oci i de monocultiu dels espais de música és fer creure que no existeix res més”, diu Cruz. En realitat, però, habituar-nos-hi fa que ens perdem la immensa majoria del lleure que hi ha a la ciutat, cosa a què solen contribuir, sovint, la majoria de mitjans, que denuncia que invisibilitzen la resta de l’oferta.
Cruz recorda que fa trenta anys, quan es van començar a normalitzar els festivals al país, ben poca gent hi guanyava diners. La clau va ser descobrir que els festivals no tan sols atreien públic, sinó que aquest públic s’hi podia arribar a gastar molts diners. Quan es fa l’associació entre el turisme i la música, els festivals “comencen a rebre copets a l’esquena i el suport econòmic de les administracions”, que encara avui hi aboquen molts ajuts. Les marques s’hi interessen, la publicitat entra en efervescència –en l’era digital, a més a més, els usuaris en fan publicitat de franc contínuament– i els festivals aconsegueixen, fins i tot, que gent a qui no interessa especialment la música hi vagi. Així, amb el temps, s’arriba a un punt en què, mal que les entrades tinguin preus desorbitats, el pressupost és encara més ambiciosos, perquè hi ha molt de recorregut per als abusos al consumidor dins el recinte.
L’impacte per al teixit musical
Una de les conseqüències més greus, segons Cruz, és el perjudici per al teixit musical de la ciutat i del país. La capacitat econòmica que tenen aquests macrofestivals, sobretot els més forts, és tan per damunt de les petites sales de concerts, per exemple, que fan captius els artistes i, de retruc, les empreses del sector. “A Barcelona tenim empreses que han tardat un any a cobrar la feina que han fet per un festival, però, com que el festival és el peix gros, has de passar per l’embut, perquè aquest peix potser et donarà feina l’any vinent. Aquesta concentració del negoci, tant de poder en tan poques mans, no és gens bona per a ningú”, diu. Aquesta concentració, a més a més, ha anat acompanyada d’una estacionalització que fa que sembli, fins i tot, que la música en viu només és possible a l’estiu i fa que, per a alguns grups, l’ofici se’ls redueixi a tres mesos l’any –de vegades, per contracte i tot.
Escolteu ací la resta d’episodis:
Tercera temporada
- Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
- Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
- Antònia Raya: “El Raval molesta”
- Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
- Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
- Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
- Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
- Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
- Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
- Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
- Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
- Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
- Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
- Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
- La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
- Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
- Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
- Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
- Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
- Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
- Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”
- David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”
- Jaume Casañas: “El carrer del Consell de Cent és espectacular, però a Cunit tenim els mateixos trens que fa trenta anys”
- Mariona Tomàs: “La idea d’un sol alcalde per a tota l’àrea metropolitana de Barcelona és inviable”
- Mireia Peris: “El model urbà encara és molt centralista, molt dependent de Barcelona”
- Josep Miàs: “Barcelona és una de les poques ciutats on encara et pots equivocar”
- Claustre Rafart: “Barcelona va obrir a Picasso les portes de la modernitat”
- Martí Sales: “Hi ha dues opcions: anar-te’n de Barcelona o quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge”
- Adrià Targa: “Hi ha tanta oferta d’experiències que ens sentim buits”
- Pau Noy: “Hi ha massa circumstàncies sospitoses a Rodalia”
- Martí Llorens: “Allò que va passar amb el Poblenou avui no passaria. Es va arrasar tot”
- Sara Mas: “Potenciar les ciutats petites i mitjanes ens permetria de reduir els riscos climàtics”
Segona temporada
- Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
- Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
- Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
- Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
- Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
- Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
- Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
- Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
- Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
- Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
- Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
- Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
- Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
- Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
- Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
- Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
- Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
- Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
- Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
- Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
- Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
- Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
- Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
- Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
- Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
- Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
- Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
- Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
- Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
- Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”
Primera temporada
- Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
- Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
- Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
- Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
- Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
- Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
- Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
- Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
- Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
- Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
- Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
- Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
- Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
- Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
- Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
- Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
- Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
- Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
- Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
- Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
- Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
- Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
- Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
- Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
- Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
- Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
- Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
- Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
- Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
- “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
- Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
- Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
- “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
- Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
