David Juárez: “A Barcelona s’ha normalitzat una idea paternalista del civisme”

L’arquitecte David Juarez explica en aquesta entrevista per què té la sensació que Barcelona es va tornant seriosa i pagada de si mateixa. Diu que hi ha una certa idea paternalista del civisme, que es va posar de moda a començament dels 2000, en plena ressaca olímpica, que s’ha anat apoderant dels discursos sobre la ciutat. I és un tipus de civisme paralitzant, en què els veïns assumeixen que s’han de portar bé. Ho explica amb l’exemple de Marsella, on ha estat fa poc, i que considera una ciutat una mica més viva, “no tan tensionada ni pel turisme ni per l’especulació immobiliària, i que potser no està tan pendent de quedar bé amb tothom, d’un espai públic polit i molt ben acabat”. A Barcelona, per exemple, la relació de la gent entre el carrer i espais de trobada com els bars la troba menys permeable i tranquil·la. “No ens n’adonem, gairebé, però a poc a poc operem des d’un respecte per l’altre mal entès, com si tinguéssim por que ens cridessin l’atenció”, diu.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Més participació

Professionalment, Juarez mira de trencar aquesta dinàmica, i fa molts anys que es dedica a fer més participatius l’urbanisme, l’arquitectura i l’habitatge. Ara treballa a Wikihousing, un projecte d’habitatge assequible al barri del Poble-sec cofinançat per l’ajuntament, atès que l’equip va guanyar una convocatòria pública d’innovació ciutadana. Serà un edifici en bona part autoconstruït, pre-fabricat, desmuntable, escalable i reutilitzable. “És un projecte de màxims, radicalment participatiu, amb els joves al centre”, explica, fet amb codi obert, sense patent, perquè pugui ser reproduïble. La idea parteix de la constatació que els joves de la ciutat consideren que l’habitatge, l’accés al mercat laboral i la salut mental són les tres principals preocupacions, i aquí miren d’integrar una solució conjunta: una xarxa variada de joves que, en comunitat, treballa tot contribuint a crear el lloc on viuran.

Aquesta mena de projectes, sosté, poden contribuir humilment a un canvi en aquesta cultura urbana que s’ha anat encarcarant, com una sotragada que recordi que hi ha marge per a treballar diferent. Tanmateix, admet que cada projecte és com posar tiretes a una gran hemorràgia, perquè el problema de fons és el model econòmic de Barcelona. “La ciutat és, entre més coses, un lloc d’oportunitat per a la inversió massa suculent perquè el sentit comú i les necessitats socials es posin davant d’unes altres voluntats. Però jo crec que això no hauria de ser obstacle perquè plantegem què s’hauria de fer”, diu. L’estratègia per estroncar aquesta hemorràgia, a parer seu, durà molt de temps, però mentrestant és important una regulació ambiciosa i que trepitgi interessos. “No pot ser que l’habitatge, que és un bé de primera necessitat, no estigui regulat, mentre moltes altres coses ho estan perfectament.”

La ciutat inacabada

Un altre canvi que cal consolidar és el del paradigma urbanístic del segle XX, que consistia en un creixement en forma de taca d’oli, en horitzontal, tot guanyant terrenys al camp. “Això, moltes de les nostres ciutats ja no ho poden assumir, evidentment. No tenen més espai per a créixer en aquest sentit. Crec que, més que no pas creixement pur, hem de treballar un concepte de densificació selectiva. En l’urbanisme del segle XXI, el llenç de l’urbanisme és la ciutat en si mateixa. Hi ha molt d’espai que es va guanyant al vehicle privat, i encara se’n guanyarà més; n’hi ha que hem destinat a una forma una mica nociva d’entendre el turisme i que també hem de recuperar, i hem de reflexionar molt sobre els espais de treball a la ciutat, siguin terciaris o productius. Ja no parlaria de creixement, sinó d’una nova mescla d’allò que ja existeix”, apunta Juarez. “Hem d’entendre que la ciutat sempre és editable, sempre està per acabar.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”
• Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”
• Eduard Cabré: “La gentrificació dels barris cèntrics ara es produeix a totes les escales”
• Joan Busquets: “Barcelona no pot viure sempre del mateix”
• Ada Parellada: “Ara a Barcelona hi ha una restauració de tendència i poc valenta”
• La intel·ligència artificial per a pensar les ciutats, amb Lluís Ortega
• Maria Sisternas: “El país s’ha de redistribuir i hi ha una feinada ingent”
• Òscar Oliver: “Més vols intercontinentals tindrien un impacte claríssim sobre Barcelona”
• Lluís Permanyer: “Sabeu quines ciutats no evolucionen? Les que són mortes”
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• Albert Lloreta: “Molts ‘expats’ creuen honestament que el ‘brunch’ és tradicional de Barcelona”
• Cristina Martínez: “Necessitem urgentment una assignatura d’educació sexual a les escoles”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”