10.06.2026 - 23:48
|
Actualització: 11.06.2026 - 00:16
[NOTA: Ahir es va enviar als subscriptors en el correu de la nit una altra editorial, que ha estat canviada per aquesta, en saber-se’n de l’escàndol esdevingut amb els cantaires. Si la voleu llegir la trobareu ací: El català, i la incomoditat, del papa]
Ahir al vespre, a la Sagrada Família de Barcelona, sis-cents cantaires van fer més per la dignitat d’aquest país que tots els discursos oficials de la jornada. No els ho permeteren, però per això mateix ho aconseguiren. Els membres de la seguretat de l’acte i els Mossos d’Esquadra –una altra cosa que haurà d’explicar la consellera Parlon– els va expulsar del recinte i els van encerclar com si fossen detinguts, quan va descobrir que, entre les partitures, hi duien banderes i estelades. Havien d’eixir a l’exterior del temple a cantar, com era previst, al final de la cerimònia. Però aquesta part de la seua actuació ja no la van poder fer. I aquell silenci forçat ha estat el crit més eloqüent del dia. Quanta por que els fa la gent…
La visita del papa s’havia preparat –també– com un aparador polític. Volien mostrar al món aquesta Catalunya “pacificada” de què parla tant Pedro Sánchez, una Catalunya “normalitzada”, on les reivindicacions d’independència serien anècdotes del passat, un record incòmode que ja no caldria ni esmentar. Tot havia estat pensat perquè la imatge fos aquesta: el papa, els reis d’Espanya, el president espanyol i el virrei mirant la torre, sense cap mostra de rebuig. I tot els ha fallat i se n’ha anat en orris per l’actuació desproporcionada i absurda de la seguretat de l’acte. I perquè la realitat existeix i quan una farsa es posa en contacte amb la realitat, cau. Sempre cau. No hi ha escenificació que aguante el contrast amb un poble que no ha renunciat a res i que està disposat, com van demostrar ahir els cantaires, a tot.
I quina manera de caure, a més. Perquè, per sostenir la ficció de la normalització, els organitzadors no han tingut cap més remei que recórrer precisament a allò que negaven: a la repressió. Han hagut de mostrar la cara més negra per impedir que es veiessen banderes catalanes o que s’entonassen “Els segadors”. I atureu-vos un moment en aquest detall, perquè no és menor: sembla que acusen els cantaires d’haver intentat d’entonar l’himne oficial de Catalunya, l’himne que la Generalitat fa sonar en els actes protocol·laris. És molt difícil d’imaginar una confessió més clara i una imatge més nítida: si per fer veure que ací no passa res cal expulsar sis-cents cantaires argumentant que volen cantar “Els segadors”, és que ací, en realitat, passa tot.
La paradoxa final –com sempre– és que la censura absurda ha tingut l’efecte exactament contrari al que cercava. Si haguessen deixat cantar i deixat veure les banderes, la cosa segurament hauria acabat en una imatge més d’una jornada molt diversa. Expulsant-los, n’han fet notícia, denúncia i, sobretot, símbol. Expulsant els cantaires, els organitzadors no han fet sinó certificar davant el món –i davant el Vaticà i el papa– que la qüestió nacional catalana no solament no s’ha resolt, sinó que fa tanta por als qui manen que ni un cor de cantaires no poden deixar de vigilar inquiets.
Per això avui cal donar-los les gràcies, obertament. Gràcies a aquests sis-cents homes i dones que van anar a cantar a la Sagrada Família i que, sense poder fer allò que volien fer, ho van dir tot i ho van fer tot. Ells tots sols, amb unes partitures i unes banderes plegades, han desmuntat mesos de feina dels poderosos per aconseguir una imatge que ja no existirà. I ens han recordat una lliçó vella i sempre vigent: que les farses són fràgils per definició, perquè es construeixen d’esquena a la realitat. I la realitat és tan tossuda que acaba entrant sempre. Ni que siga per la porta per on han fet eixir de mala manera els cantaires que havien omplert d’emoció, art i dignitat la cerimònia.
[ El bon periodisme té un preu. La desinformació en té un de més alt. Podeu marcar la diferència subscrivint-vos a VilaWeb.]
