L’ANC, entre la dissidència i la cohesió
No entenc ni puc entendre que gent que vol la victòria de tots, del país, no faça res per evitar de comprometre l'ANC
Com sabia que l’amor era una intel·ligència única que s’engendra sens fi?
Tu, que ets un enamorat del fragment literari escoltaràs avui Zoe, un alumne inspirat que broda els fragments musicals
El silenci de la mar ens ha engolit com un teló que cau lentament
Puc contar un dels més grans plers de lectura que he sentit mai, no faig res més, i encara llegesc
No oblidis el toc furtiu, la carícia empresonada, l’escrit en moviment...
Res no m’emociona tant com el miracle de llegir
Tot quadra: escriure és picar pedra a tomba oberta
No contis mai allò que et guia: la literatura s’escriu en la mortalla
Com puc celebrar les noces del verb i la carn intrigants, enigmàtiques i tumultuoses?
Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana
No separaré immanència i transcendència, realitat i representació, no forçaré cap a un costat o cap a l’altre
Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell
Potser escriure és això: sentir en totes direccions i molt de temps alguna cosa, i després escriure-la per recordar-la, per entendre-la, per desxifrar-la, per tremolar-la
Cal tenir-ho ben present: feim els nostres signes, els nostres escrits, les nostres demandes des d’aquest lloc, des d’aquests temps, des d’aquesta atmosfera: el final de la vida i el començament de la supervivència
Em digueres: com és que t’agrada llegir en veu alta els teus quadres de mots?
Tantes de frases que no expliquen res, acostaments cap a la lleugeresa dins l’atmosfera d’un temps feixuc
Un concentrat de silenci em diu: pensa en el que et queda, en lloc del que ja no tens!
El foli s’amara de la inspiració més lliure que fa que tot sigui possible
La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista
La mà dóna el consentiment i el desig negre fa que s’esbuquin els caminois d’una ingenuïtat de feres
Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà
Trob en la veu faulkneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs
Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.
L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar
Sé, des de fa estona, que tots els escriptors lúcids descriuen un combat
El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta
Per escriure això partesc d’una foto que no ha fet ningú, d’un text que no fou mai escrit, d’una contemplació errada
I em dóna forces per a poder encendre llumenerets blaus de les meves esperances dins aquesta nit fosca, freda, carnissera, i solitària
On són les afinitats secretes, els desigs sense objecte, les impressions durables d’allò que no va existir mai
Través aquesta vida pensat en alguna cosa que refusa d’entrar en el meu pensament i queda a la porta
Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo
Voldria dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim
Faig quatre passes, m’acot i aixec una altra pedra quasi rodona: és la meva calavera vista de front
M’estim més la desesperació política que l’esclavatge!
És en la gargamella que s’experimenta el text que els ulls desxifren abans de desplegar-se psicològicament en imatges
Sabies que el paper dels llibres amaga àtoms desconeguts, la tinta secreta de partícules invisibles?
Una pluja de llum envesteix les paraules, imparable, de bon de veres, plena d’esdeveniments, de bon de veres
Per veure-hi bé sempre fa falta un poc de fosc
Vull glapir la reguera del temps. / Vull escodrinyar els racons de la solitud. / Vull fer dissabte a l’oblit que tostemps ataca
Faig enrampades entre els mots i els sentits