Ara cal que el Consell de la República treballe
Si creiem en les institucions que hem creat, tots hauríem de ser els primers interessats que funcionen bé sempre, amb independència de qui les ocupa transitòriament
Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà
Trob en la veu faulkneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs
Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.
L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar
Sé, des de fa estona, que tots els escriptors lúcids descriuen un combat
El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta
Per escriure això partesc d’una foto que no ha fet ningú, d’un text que no fou mai escrit, d’una contemplació errada
I em dóna forces per a poder encendre llumenerets blaus de les meves esperances dins aquesta nit fosca, freda, carnissera, i solitària
On són les afinitats secretes, els desigs sense objecte, les impressions durables d’allò que no va existir mai
Través aquesta vida pensat en alguna cosa que refusa d’entrar en el meu pensament i queda a la porta
Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo
Voldria dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim
Faig quatre passes, m’acot i aixec una altra pedra quasi rodona: és la meva calavera vista de front
M’estim més la desesperació política que l’esclavatge!
És en la gargamella que s’experimenta el text que els ulls desxifren abans de desplegar-se psicològicament en imatges
Sabies que el paper dels llibres amaga àtoms desconeguts, la tinta secreta de partícules invisibles?
Una pluja de llum envesteix les paraules, imparable, de bon de veres, plena d’esdeveniments, de bon de veres
Per veure-hi bé sempre fa falta un poc de fosc
Vull glapir la reguera del temps. / Vull escodrinyar els racons de la solitud. / Vull fer dissabte a l’oblit que tostemps ataca
Faig enrampades entre els mots i els sentits
Som en el 'foradecamp' d’una història que volia contar fil per randa com una paràbola del nostre temps i que ara ha quedat invalidada, sense enquadrament ni focus
Alguna cosa s’esllavissa entre ratlla i ratlla, entre una paraula i una altra paraula, i es fa fugissera
L’or es fon, la bugia es consumeix, les flors es mustien, el crani es fa pols i el rellotge que fa passar la sorra marca el vertigen d’una emoció que ens diu que tenim el temps comptat
Udol aquestes frases amb una dicció recercada per refinar-les amb veu estentòria, fins que perd l’alè!
És crit en desfici, en moviment, en plena gestació! Vull copsar en l’instant el mandat d’allò que no esper