La substància del record és la vista, l’ensumar, la sensació, els músculs amb els quals ens veim, ens sentim, ens entenem, no la intel·ligència, no el pensament

Contra la desmemòria i amb coratge cívic aprendre que no regressam mai, no tornam mai, no revenim mai

On són les narracions en què les frases et fan la sensació d’un relleu màgic, un viatge a l’inconegut quotidià, una invasió de qualitats, un acte sensual?

No entens que només puc dir allò que em fas dir i que la frase més tendre s’ha d’escriure amb la destral?

Sents els lletratrèmols? O són els batecs dels nervis?

Saben res dels artificis literaris que desperten una emoció inconeguda, una font ufana d’humor o una saviesa impensable?

Sí, lluit com sé per posar mots a la secreta polifonia de la realitat

Escric amb la voluntat de guillotinar tòpics per acostar-me més al ver

Per escriure’t aprenc les llengües estrangeres de la pluja i dels rosers

No escric per tu, sinó per a mi, per acollir una llum nova sobre la vida, alguna cosa més radical que un pensament o un sentit

Em sent just a la vorera de descobrir alguna cosa, no ho oblidis mai

Quan els cinc sentits van plegats neix la poesia. / Escric per fer i per evitar ser fet

Practicar una loquacitat que prové de la joia de fer girar el mateix d’una manera cada vegada nova

Envitricollament i senzillesa es donen la llengua

No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci

Escric amb flames la meva fosca

Hi veuré de dia amb els ulls, però en el somni hi veuré amb el cor

Em vull rentar els ulls bruts de tots els paràsits amb què ens contaminen

Per què mentre avança el rellotge cel·lular em torn més observador, contemplatiu i analític?

Et trobes a la frontera de la totalitat èpica i la teva poesia és com un diumenge al crepuscle

M’agradaria que una amenaça difusa planejàs i contaminàs el lector com un verí lent que fins i tot el fes dubtar d’allò que ha entès massa aviat

He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat

Tota aquesta llum, no hauria de ser una llàgrima immensa?

Els trucs de la història: tots són víctimes d’un relat antic amagat, profund, estel·lar, sediciós, que mata en el moment en què és contat