La filla de Zaida Dionisio té autisme en un grau de discapacitat del 65%. Durant tota l’educació infantil i primària, han anat al centre ordinari que els pertocava per zona, on han tingut el suport d’una vetlladora que els prestava atenció individualitzada. Tanmateix, el curs vinent la seva filla haurà de fer el salt a l’institut i s’ha de canviar de centre. Ara, quan no falta ni un mes per a acabar el curs escolar, encara no tenen plaça assignada en cap centre d’educació especial.

“Estem desesperats, no tenim solució i el curs ja s’acaba”, lamenta Dionisio, que subratlla que el seu no és pas cap cas aïllat. Moltes famílies, com ells, s’han quedat sense plaça per un centre d’educació especial, i l’alternativa que els ofereix el Departament d’Educació és una escola ordinària que, tot sovint, no té prou recursos ni professors especialitzats per a atendre en igualtat de condicions els alumnes amb necessitats especials. 

Dionisio explica que va anar a les portes obertes de tres centres d’educació especial, però que el gran volum de demanda els n’ha deixat fora, perquè es prioritzen els casos més extrems. El departament els ha dit que fins al setembre no els podran assegurar si tenen plaça en cap escola especial, i ara com ara l’única opció és anar al centre ordinari que els pertoca per zona, on els ofereixen servei de SIEI (una figura professional que s’encarrega de donar un suport intensiu per a fer viable l’escolarització inclusiva). 

Tanmateix, Dionisio es queixa que la directora d’aquest mateix institut els ha confessat que no tenen les eines ni els recursos necessaris per a donar una atenció adequada a la seva filla: “M’han dit que no han tingut mai una nena amb un perfil com la meva filla, i que van saturats. A mi, si em diuen això, no me la vull jugar –remarca–. Què hi farà, en un institut si no pot seguir la classe? Si mentre els seus companys estudien les comarques ella ha de memoritzar el poble on viu!” I afegeix: “Si un centre no té recursos per a fer una escola inclusiva, acaba essent un centre que exclou.”

Una lluita constant per a fer valer el dret dels fills 

Noemí Font és mare d’una filla amb mobilitat reduïda i mestra a l’escola primària. La seva filla, que actualment fa cinquè de primària, té espina bífida, una malformació congènita que, entre més coses, l’afecta en la mobilitat i en la incapacitat de controlar els esfínters. “Hem hagut de lluitar molt durant la seva escolaritat”, resumeix Font. Diu que, després de tants anys de reclamacions, ara per fi la seva filla ja té les necessitats cobertes a l’escola. I fa broma: “Probablement al Departament d’Educació tenen el nostre cas marcat amb fluorescent.” De fet, explica que la seva filla va ser la primera nena a Catalunya de tenir una infermera a l’escola pública. Perquè, tot i que el decret de l’escola inclusiva especifica que cal donar aquest servei als infants amb malalties cròniques que ho necessitin, és un dret que els infants no sempre tenen garantit si els pares no el reclamen de manera insistent. 

“Hi ha drets reconeguts que no s’atorguen a les famílies de manera automàtica”, denuncia, i posa l’exemple dels infants amb malalties cròniques greus: “En el decret d’escola inclusiva, s’hi especifica que aquells que necessitin cures d’infermeria durant la jornada escolar, hauran de tenir atenció sanitària per part de personal qualificat. Ara, a l’hora de la veritat, això no s’aplica.” Per això, critica que en molts casos siguin les monitores sense formació adient les que s’hagin d’encarregar de fer aquesta tasca de cures, perquè, a més, no reben un sou d’acord amb la responsabilitat que implica. “L’argument que fa servir el departament és que, amb una mica de formació, són cures que pot assumir la monitora de la mateixa manera que els pares de la criatura. Però una cosa són els meus fills, i una altra és una mestra no té l’obligació d’assumir aquestes responsabilitats”, diu Font. I afegeix que no sap de cap família amb nens amb diabetis descontrolada que disposin d’una infermera adjudicada al centre escolar. 

Ara per ara, la situació de la seva filla està completament controlada i li donen els recursos necessaris per a tenir una educació en igualtat de condicions amb els seus companys. Tanmateix, pateix pel moment en què li toqui d’entrar a l’institut. “No té cap dificultat en l’aprenentatge, però espero que hi hagi sensibilitat a l’hora d’anar al lavabo. Perquè la resta d’alumnes, si veuen el lavabo brut, no s’hi asseuen, però ella no té cap opció. I, evidentment, necessita un lavabo adaptat.” I recorda que hi ha pocs instituts que tinguin un lavabo amb aquestes característiques especials. 

Per una altra banda, Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya i mare d’un nen amb necessitats especials, també explica que van haver de batallar molt abans no van aconseguir que es respectés el dret del seu fill a ser atès correctament a l’aula. El seu fill, arran d’alguns atacs de cor, té dificultats en la comprensió i l’expressió, fet que el condiciona molt en l’aprenentatge de les llengües. 

Poca informació i poca transparència 

Dionisio creu que, tenint en compte l’edat i les necessitats de la seva filla, no es pot quedar en una escola ordinària, perquè necessita una atenció més individualitzada en aquesta etapa escolar que ha de començar: “Fins ara sempre ha estat molt ben acompanyada i atesa, la vetlladora que ha tingut l’ha cuidada com si fos una mare. Hem estat en una escola ordinària fent inclusió durant nou anys. Ara ja toca anar a un lloc que ens permeti pensar en el dia de demà i on aprengui a ser autònoma. Però no hi ha res. No trobem res”, lamenta.  

A més, critica que la falta d’informació i d’alternatives per part del Departament acaba repercutint en uns alumnes especialment vulnerables: “Cada any, amb la psicòloga, fem una feina conjunta per a poder avançar a la meva filla els canvis que viurà el curs vinent, perquè cerquem de donar-li una tranquil·litat. Però enguany, què li dic, a la meva filla, quan em pregunti per l’escola? L’angoixa que tindrem aquests mesos serà molt forta. És injust, els nois i noies també són persones, i no pot ser que els que acabin patint sempre siguin els infants”, avisa. 

Què falla a l’escola inclusiva? 

“La mancança més important és que hi ha massa alumnes per professor. I cada vegada a les aules hi ha més diversitat, més alumnes amb trastorns”, explica. “Tu no pots tenir vint-i-cinc nens en una classe i un amb dèficit d’atenció, un altre amb autisme, i un altre que vol entendre què explica la professora. La meva filla, per exemple, no pot seguir la classe, no l’entén”, afegeix. Ella creu en l’escola inclusiva, però diu que la millor fórmula per a atendre els infants amb necessitats especials no és la que impera actualment, perquè té moltes mancances i hi manca pressupost. ​​Proposa, en canvi, de fer aules dins les escoles ordinàries amb atenció individualitzada per a aquests alumnes, que els permeti de fer una classe i aprendre uns coneixements adaptats a les seves necessitats. 

Font, que és també professora d’infantil i primària, diu que el problema no és en si el model d’escola inclusiva, sinó la manca de recursos: “Si hi hagués prou recursos, els equips directius podrien repartir-los d’una manera més justa, però, com que són tan escassos, els acaben col·locant de manera que en puguin treure el màxim profit, i a vegades, doncs, els nens que necessiten un suport extra a les classes es queden sense.”

Santiveri, que també és professora, diu que cal canviar el xip de la docència i adaptar-se a les noves realitats de l’aula. Explica que li ha funcionat el model Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA), que permet de dissenyar activitats, tasques i continguts flexibles i personalitzats segons la realitat de cada aula, usant múltiples maneres de presentar la informació per tal que tothom la pugui comprendre. “Si un alumne té dificultats amb l’expressió escrita, poden fer aquella tasca de manera oral o visual, per exemple. Jo mateixa, com a docent, m’he adonat que hi havia moltes coses que no feia bé. Allò més important és la motivació. Si nosaltres motivem, disminuirem el fracàs escolar. No podem presentar un PowerPoint i prou. S’ha d’entendre que les capacitats de cada alumne són diverses, igual que ho són les nostres”, assegura. 

A més, diu que és fonamental de formar correctament els professors si es vol tenir una escola inclusiva que funcioni de debò. També creu que cal optar per la codocència, una doble tutoria que a les aules de secundària podria ser especialment útil atesa la diversitat de necessitats i la complexitat de les assignatures impartides. 

L’escola inclusiva és realment factible? 

L’any 2017 arribava a Catalunya el decret amb què es feia efectiu el model d’escola inclusiva. Però tant famílies com professors coincideixen a assenyalar que no ha arribat a funcionar mai de manera òptima. “No parlem d’una moda pedagògica, parlem d’un dret fonamental que té suport jurídic internacional”, recorda Santiveri. I afegeix: “Imagina’t que en un hospital hi ha manca de metges. La solució no és negar l’atenció a determinats pacients, és contractar més metges. Amb l’escola inclusiva passa igual.” 

Un sindicat que sempre ha estat crític amb el model que hi ha actualment és Professors de Secundària (ASPEPC-SPS). En canvi, hi ha sindicats com la USTEC que creuen que, amb una forta injecció de diners i recursos, és un model vàlid que no caldria reformular de zero. 

“No funciona, ha de ser un altre model. Aquest decret d’inclusiva ha exclòs tothom de l’ensenyament, perquè no hi ha manera de poder atendre realment la realitat. Els millors sistemes són híbrids, són flexibles, opten per la inclusió. Tot aquell alumnat que pugui ser inclòs en l’aula ordinària, hi ha d’anar degudament atès amb personal estructural”, explicava en una entrevista a VilaWeb Andreu Navarra, portaveu de Professors de Secundària. I afegia: “Aquest decret és una mena d’expulsió, una innovació conflictiva que fa esclatar qualsevol mena de possibilitat real que hi hagi ensenyament i aprenentatge. No ens oposem que hi hagi més recursos a la inclusiva, però posem l’accent en la reforma del decret. El model actual és un fracàs i és una presa de pèl.”

Tanmateix, Santiveri remarca que no pot ser que Professors de Secundària critiqui el model actual de l’escola inclusiva sense proposar-ne cap alternativa concreta. Una opinió que comparteix Font: “Trobo que a vegades és una mica perillós aquest discurs que hi ha entre els mestres que diuen que l’escola inclusiva és un desastre i una estafa. I jo sóc la primera que he estat molt enfadada durant molts anys amb el sistema, quan no tenia una infermera per a la meva filla, però la realitat és que has de lluitar, i, al final, nosaltres som un exemple que l’escola inclusiva pot funcionar. Ara bé, hem de tenir la mentalitat, l’actitud, els recursos i les estratègies per a garantir que tothom hi pugui participar de manera plena”, argumenta. 

Augmentar els centres d’educació especial, una solució? 

El Departament d’Educació va prometre d’incorporar 200 places noves en les escoles d’educació especial en l’acord pactat amb UGT i CCOO, fet d’esquena als sindicats majoritaris. Una xifra que Dionisio considera irrisòria: “Haurien de ser dues mil, de noves places! Si tan sols al Vallès Occidental ja som 75 famílies que ens hem quedat sense plaça, com volen ampliar a dues-centes en tot Catalunya? Sembla que se’n riguin de nosaltres.”

“L’escola d’educació especial no ha de desaparèixer en cap cas. De fet, penso que és insuficient perquè veig que hi ha molta gent que reclama places d’educació especial prop de casa seva i no en tenen, i per tant és evident que aquests centres han de continuar existint. Al final, són els pares qui poden decidir com volen escolaritzar el fill –diu Font–. Segons el cas de cada nen, entenc perfectament que és millor estar en un centre d’educació especial on les ràtios són, per exemple, d’1 mestre per cada 5, que no en una escola ordinària. Ho veig obvi.” 

Navarro també demana de reforçar el sistema de les escoles especials: “En compte de tancar-les i infrafinançar-les, que és allò que passa ara, també s’han d’ampliar. Aquí es retallen equipaments per a alumnat vulnerable. No es pot causar caos i generar tanta ansietat, tant a l’alumnat vulnerable com a l’alumnat que no es discuteix que ha d’estar a l’ordinària, com al professorat.” 

Santiveri diu que a Catalunya hi ha 104 escoles d’educació especial i que, en canvi, al País Basc tan sols n’hi ha 10: “Tenir més escoles d’educació especial no millora automàticament el sistema ordinari. Allò que ha anat massa lent no és la inclusió, és el finançament i la formació que l’hauria d’acompanyar. Que els centres no estiguin prou dotats no és un argument per a fer marxa enrere en drets, és un argument per a exigir que s’acceleri la dotació de recursos”, diu. “Els nostres fills i filles no han creat aquest problema i n’han de pagar les conseqüències. La solució, per tant, és més inversió, no menys inclusió”, conclou. 

Sobre les negociacions dels sindicats amb el Departament d’Educació, la Plataforma per una Escola Inclusiva demana concreció en les mesures: “No poden dir que destinaran 2.000 milions a la inclusiva i prou. Com els repartireu? Perquè si els dediquen a píndoles formatives, no farem res de bo. I també s’ha d’entendre que el territori és heterogeni, i que no a tot arreu cal destinar-hi els mateixos recursos”, subratlla. 

Sigui com sigui, Font celebra l’època actual: “Estem en un moment que jo no havia vist mai. Fa vint anys que treballo, i no havia vist mai aquesta implicació dels mestres en les reivindicacions. Crec que és el moment d’intentar aconseguir els canvis que fa tant de temps que reclamem”, acaba dient.