26.05.2026 - 21:40
El pacte que el PP i Vox van segellar ahir, dimarts, per aprovar el pressupost valencià del 2026 incorpora, per segona vegada en mig any, una exigència ideològica de l’extrema dreta: l’anomenada “prioritat nacional”. Vox ja l’havia imposada als governs autonòmics espanyols, i ara, amb la complicitat i la irresponsabilitat del president Juanfran Pérez Llorca, arriba a València aplicada –en teoria– a l’habitatge i als ajuts socials i juvenils. Però convé recordar què és exactament aquesta idea de la “prioritat nacional”, d’on ve i, sobretot, per què a la pràctica no s’aplica enlloc.
El concepte té un origen identificable amb data, autor i editor. El febrer del 1985, Jean-Yves Le Gallou, un alt funcionari francès i cofundador del Club de l’Horloge, va dirigir un llibre col·lectiu titulat La Préférence nationale: réponse à l’immigration. El text, redactat per persones que aleshores encara militaven en la dreta republicana tradicional, va ser la formulació teòrica d’una idea que el centre-dreta francès tradicional refusava en nom de la igualtat republicana. Com era de preveure, pocs mesos després, Le Gallou, juntament amb Bruno Mégret, van fitxar pel Front National de Jean-Marie Le Pen, que va convertir la “préférence nationale” en el pilar central del seu programa.
Ara, la història de la “prioritat nacional” a França és, sobretot, la història d’un seguit de derrotes judicials contundents que l’han deixada inservible. El 22 de gener de 1990, el Consell Constitucional va establir que el principi constitucional d’igualtat emparava també els estrangers en matèria de protecció social i va anul·lar una llei que pretenia reservar una prestació del Fons de Solidaritat francès a determinats estrangers per criteris de reciprocitat. Trenta-quatre anys més tard, el 25 de gener de 2024, el mateix consell va censurar un terç de la llei d’immigració del ministre Gérald Darmanin –justament les disposicions que la dreta i l’extrema dreta havien fet introduir al senat: accés diferenciat dels estrangers a les prestacions socials, quotes migratòries, restriccions al reagrupament familiar i al dret del sòl, caució de retorn per a estudiants estrangers. Tot tombat. I, encara, l’11 d’abril d’aquell mateix any, el consell va refusar la proposta de referèndum d’iniciativa compartida amb què els Republicans volien introduir la “priorité nationale” per la porta del darrere.
El resultat és inapel·lable i claríssim: a l’estat francès, on l’extrema dreta defensa el concepte de fa quaranta anys, l’anomenada “prioritat nacional” no es pot aplicar. No perquè hi falte voluntat política, sinó perquè és jurídicament impossible. Ni Marine Le Pen, per molt que ho prometa en cada campanya, sap explicar com vol fer efectiva una mesura que el Consell Constitucional li ha impedit cada vegada que li ha arribat a la taula. Els juristes ho saben, que això no tirarà endavant. També ho saben els polítics i, és clar, sobretot ho saben els qui en fan bandera.
A l’estat espanyol, és cert que encara no hi ha cap resolució judicial que ho aborde, però ja hi ha una divergència interessant segons si en parla Vox o el PP. Feijóo ha defensat al parlament espanyol que, quan es parla de “prioritat nacional”, la nacionalitat de les persones no hi té res a veure, i que tot plegat es redueix a valorar els anys d’empadronament i arrelament, tant si tenen la ciutadania espanyola com si no; Abascal i els portaveus de Vox, en canvi, repeteixen sense aturador allò de “els espanyols primer”.
Es tracta, doncs, de la mateixa fórmula, de la mateixa frase, però presentada de manera simultània amb dos sentits incompatibles. I això no és cap accident: és el seu modus operandi, perquè així tots dos se’n beneficien. El PP necessita una redacció que siga acceptable jurídicament per a poder governar i Vox necessita un eslògan xenòfob i racista per a poder mobilitzar la gent. La paraula –d’aquesta manera– serveix tots dos propòsits alhora –precisament perquè és buida de significat. L’article 14 de la constitució espanyola consagra la igualtat de tots davant la llei –ehem…–, però, a més, l’article 41 parla d’una protecció social basada en la necessitat i no en la nacionalitat, i la major part de les competències són autonòmiques i no estatals. Tot fa pensar, doncs, que a l’estat espanyol s’acabarà imposant el mateix blocatge que a l’estat francès i també serà i impossible d’aplicar. I això ho saben els assessors jurídics del PP i ho sap Vox, evidentment.
I aleshores, per què ara Vox insisteix tant a incorporar-la a cada pacte pressupostari? I, sobretot, per què el PP –un partit que sempre s’ha presentat com el màxim defensor de la constitució postfranquista– accepta una clàusula que xoca de ple amb la prohibició de qualsevol discriminació plasmada en el text? La resposta no està en el dret, sinó en la propaganda.
L’extrema dreta sap perfectament que la “prioritat nacional” no es pot implantar. Ho sap. I no la incorpora als pactes amb la voluntat de fer-la efectiva, sinó per fer-la circular. Per normalitzar el discurs racista, per desplaçar el centre del debat cap a les seues tesis, per obligar els altres a parlar dels seus termes, per dur la conversa allà on ells estan còmodes. És el procediment clàssic: si controles les paraules, controles allò que es pot pensar. La paraula és arma. No és cap casualitat que la fórmula francesa provinga d’un cenacle anomenat Club de l’Horloge, fundat justament per transvasar idees de l’extrema dreta cap a la dreta convencional a còpia de crear embolcalls aparentment tècnics. Són –i ho saben– eslògans inaplicables, però políticament rendibles.
El president Pérez Llorca, per tant, no ha aprovat cap mesura. Si de cas, ha legitimat una idea que la jurisdicció més alta del país que la va inventar ja l’ha desautoritzada tres voltes rotundament, i res no indica que ací puga reeixir. I ha fet una barbaritat d’aquesta dimensió –i tan perillosa socialment– per tenir pressupost i prou. A mi tan sols se m’acut de dir-li que és un preu massa alt i que això que fa és una vergonya. Però ja sé que, com que el preu no el pagarà ell, tant li fa.
