21.05.2026 - 21:40
|
Actualització: 21.05.2026 - 22:42
L’acusació formal contra José Luis Rodríguez Zapatero en el cas Plus Ultra ha deixat el PSOE en estat de xoc. Com explica Ot Bou en aquest article, l’afer deixa el Partit Socialista contra les cordes i amb els nervis a flor de pell. Els militants i simpatitzants semblen consternats i la premsa amiga de Ferraz no sap ben bé ni com explicar què passa. La sensació de desolació és ben clara.
Però, com passa tantes vegades, l’impacte del moment tapa la profunditat de la crisi. El cas Plus Ultra ha esclatat molt pocs dies després de la desfeta electoral dels socialistes a Andalusia i s’hi afegeix. Tanmateix, en aquella derrota hi ha algunes dades que, especialment els independentistes catalans, hauríem de mirar amb lupa.
La batllessa de Palència, Miriam Andrés, ho va resumir a X en quaranta segons la nit del 17 de maig, just després de saber-se la pitjor patacada del PSOE andalús d’ençà del 1982: “No arribem ni al 23%, perdem el poder territorial, aquell que és a prop, que trepitja la terra i mira la gent als ulls.” Costa de trobar una frase que descriga millor la crisi que viu avui el partit de Pedro Sánchez. Perquè el problema del PSOE a llarg termini ja no és la legislatura espanyola encallada ni els encausaments que esquitxen el seu entorn, sinó una cosa més de fons: el Partit Socialista ja no és, gairebé enlloc, allò que havia estat durant quaranta anys, una màquina d’arrelament territorial del règim, el gran pilar que el sostenia.
Les xifres del 17-M confirmen aquesta impressió. El PSOE de María Jesús Montero va obtenir 28 escons, 2 menys que els 30 del 2022, ja considerats aleshores el mínim històric, i el PP de Juanma Moreno, tot i perdre la majoria absoluta, va guanyar a les vuit demarcacions andaluses. A més, Endavant Andalusia va multiplicar per quatre la representació al parlament i va superar la coalició espanyola Per Andalusia (IU, Sumar i Podem), una novetat històrica molt remarcable, car els andalusistes sempre havien estat marginals.
No és això i prou: la trompada andalusa té un espill encara més revelador a escala municipal. Les dues poblacions més grans en què va guanyar el PSOE diumenge passat són Puerto Real, de quaranta-dos mil habitants, i la Rinconada, de quaranta mil. Quaranta-dos mil. Per posar-ho en perspectiva: això és com ara Mislata o l’Hospitalet de l’Infant. Les ciutats, la classe mitjana urbana que un dia va ser el seu principal actiu, simplement els han abandonats.
I encara hi ha un detall pitjor, què és constatar la sèrie d’agrociutats –el cor electoral històric, durant dècades, del PSOE andalús– que han caigut i en moltes de les quals els socialistes avui ja no són ni el segon partit: Écija, Carmona, Puente Genil, Cabra, Pozoblanco, Andújar, El Ejido. Llocs que durant trenta anys havien votat socialista –d’aquells on si el PSOE presentava una granera o una cadira, guanyava– i que ja no ho fan.
Però allò que fa que el resultat andalús siga més greu que els anteriors és el mapa que dibuixa per acumulació.
Del cicle autonòmic obert el 2022 a Andalusia, el PSOE n’ha eixit pràcticament desmantellat com a partit de govern. Avui –tret de la Generalitat de Catalunya– el PSOE sols encapçala tres governs autonòmics: Castella-la Manxa, Astúries i Navarra –i a Navarra, en realitat, gràcies a una geometria parlamentària sostinguda per EH Bildu. Si comparem aquest mapa amb el del 2019, quan Sánchez va arribar a la Moncloa, la pèrdua és realment espectacular: en sis anys els socialistes ha perdut el País Valencià, les Illes i l’Aragó, i han perdut també les Canàries, Extremadura, la Rioja, Castella i Lleó i Andalusia. El PSOE acumula, doncs, un ple de derrotes en aquest cicle autonòmic, amb quatre resultats recents que marquen mínims històrics –Extremadura, l’Aragó, Castella i Lleó i ara Andalusia. La patacada no pot ser més grossa. I encara caldria afegir-hi, per completar el retrat, la derrota a les municipals. Una derrota que ha fet que avui el PSOE, fora de Barcelona –que la va robar a Junts pactant amb els Comuns i el PP–, no governe pràcticament en cap ciutat gran. Alerta: la ciutat més gran de l’estat espanyol on el PSOE va ser primera força en les municipals del 2023 va ser l’Hospitalet de Llobregat, la segona Elx i la tercera Alcalá de Henares. No cal dir res més.
L’última volta del caragol és, tanmateix, la més preocupant per a Ferraz, i és la que demostra fins a quin punt el problema no és conjuntural. Ja hi ha deu demarcacions electorals –deu províncies– on el PSOE de manera consistent no és ni el segon partit: Àlaba, Almeria, la Corunya, Cantàbria, Guipúscoa, Lugo, Madrid, Ourense, Pontevedra i Biscaia. I tres comunitats autònomes on ja van darrere d’una força pròpia d’esquerres –Galícia, el País Basc i Madrid. La llista mescla dos fenòmens que cal llegir junts. D’una banda, l’efecte del sobiranisme d’esquerres consolidat: Bildu o BNG. D’una altra, el desplaçament cap a l’extrema dreta de part de l’electorat espanyol clàssic en llocs com Madrid, Cantàbria i Almeria, on Vox ja disputa al PSOE el segon lloc en les eleccions.
Sumant aquestes dues dinàmiques –les esquerres sobiranistes a l’una banda, la dreta i l’extrema dreta a l’altra–, és evident que el PSOE queda esprimatxat pel mig, sense gaire espai natural enlloc.
I ací és on hi ha el quid la qüestió –més enllà de les xifres. El PSOE va ser, durant quaranta anys, una de les peces fonamentals del règim del 78: el partit que, juntament amb el PP, garantia que la política espanyola es jugàs sempre dins unes regles compartides i sense alternances brusques. Aquella estabilitat era possible perquè el PSOE i el PP tenien un múscul orgànic a tot arreu que no admetia competició de ningú més: ajuntaments, diputacions, cases del poble, sindicats afins, mitjans militats, una xarxa que el sostenia fins i tot quan perdia a Madrid.
Però ara aquella xarxa es va desfent. I es desfà a una velocitat que la mateixa direcció del partit costa que admeta. La portaveu de l’executiva federal, la catalana Montse Minguet, va dir dilluns que l’autocrítica pels resultats en tot cas l’hauria de fer el PSOE andalús i va refusar de ple qualsevol interpretació del desastre en clau estatal. Era previsible. El problema del PSOE és precisament aquest: que cada derrota es presenta com si fos local, però –mirades en sèrie– les dades dibuixen un patró global claríssim. Un patró que ens diu, poca broma, que un dels dos partits clàssics del bipartidisme espanyol, el que sostenia la branca diguem-ne esquerrana del sistema, va perdent la base sobre la qual s’havia construït. I, per tant, la utilitat que podia tenir.
Si el PSOE no és alternativa enlloc, si no governa cap autonomia gran, si no té cap gran capital, si en tres autonomies ja no és ni el segon partit, si en deu províncies no és ni segon… la pregunta que s’imposa no és quan tornarà a guanyar les espanyoles, sinó si podrà tornar a ser, mai més, el partit que va ser. I una altra, més de fons i més interessant: què passa i què passarà a l’estat espanyol quan un dels pilars que han sostingut el règim durant mig segle es comença a dissoldre d’una manera tan evident i indiscutible.
Això, si parlem en termes generals. Ara, parlant, concretament, de l’òptica de l’independentisme o del nacionalisme en general la pregunta és encara més punyent i directa: però què caram feu els partits que dieu representar-nos donant aire i oxigen a un PSOE tan moribund? Al PSOE que va beneir la repressió del Primer d’Octubre, al PSOE que va tancar les antenes de TV3 al País Valencià, al PSOE de la calç viva de Lasa i Zabala, al PSOE de la corrupció continuada en el curs dels anys, al PSOE que no ha complert cap ni una de les promeses que ens han fet –de la reforma de l’estatut promesa al president Pasqual Maragall per Zapatero al corredor mediterrani, de l’oficialitat del català a Europa promesa al president Puigdemont a la reforma del finançament valencià? Ho demane seriosament: és que no sabeu llegir en clau històrica o què?
PS1. Dimarts vinent els Llibres de VilaWeb posarem a la venda la traducció al català del llibre de Timothy William Waters que ha revolucionat el debat internacional sobre el dret d’autodeterminació. Per un nou dret a la secessió és un text –adaptat per l’autor a la situació catalana– que crec sincerament que pot marcar un abans i un després al nostre país per a entendre com ho hem de fer per aconseguir la independència. El llibre es presentarà als subscriptors del diari dimarts vinent a l’Ateneu Barcelonès. Però, ara com ara, en aquest article, ja us podeu fer una idea del contingut: “L’obra que ha revolucionat el debat sobre l’autodeterminació arriba ara en català: Per un nou dret a la secessió, de Timothy William Waters”.
PS2. Els subscriptors de la col·lecció de llibres de VilaWeb ja han rebut el llibre a casa i l’han pogut llegir. Rebre els llibres a casa abans de ser publicats és un dels avantatges de ser subscriptor de VilaWeb Llibres. Però el fet més important és que amb la seua fidelitat fan possible que publiquem volums tan complexos i interessants com aquest amb una mínima seguretat que no posem en risc el dia a dia del diari. Moltes gràcies, per tant. Als qui encara no en sou subscriptors, si us en voleu fer podeu anar a aquesta pàgina.
PS3. Sor Virginia Calatayud era la darrera monja de l’orde de Sant Joan de Jerusalem que havia viscut a Santa Maria de Sixena, abans d’anar-se’n definitivament als anys setanta per l’estat ruïnós del monestir. Gràcies a una confluència d’interessos polítics i judicials, amb ingerència vaticana inclosa, ella va esdevenir la clau de volta del llarg litigi judicial pels béns de Sixena. Però ara sor Virginia acaba de rebre dos burofaxs, un del MNAC i un altre de la Generalitat, que li reclamen el pagament de prop d’un milió d’euros. La monja que va jugar amb foc es pot acabar cremant en el litigi de Sixena, tal com ens explica en aquest sucós reportatge Josep Nualart Casulleras.
PS4. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió hi hagué ahir La tertúlia proscrita. I en aquest capítol Txell Partal, Júlia Ojeda i Antonio Baños parlen sobre les greus imputacions a Zapatero i el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya al PSC. Podeu veure’n el vídeo: “ERC rescata Illa mentre el PSOE tremola per Zapatero”.
PS5. El Mot-li!, un dels jocs de més èxit de VilaWeb, ha arribat al número mil. I, a manera de celebració, Joan Josep Isern ha fet aquest article que us recomane molt que llegiu: “‘Mot-li!’: mil dies amb lluna plena (i un parell de trucs)”.
