Hi ha imatges que diuen més que qualsevol discurs, que ensenyen més que qualsevol llibre. Fa unes quantes hores, el ministre de Seguretat Nacional d’Israel, Itamar Ben-Gvir, n’ha fet una que costarà molt d’oblidar: amb camisa negra i quipà, passejant-se entre centenars d’activistes de la Flotilla Global Sumud agenollats a terra, al port d’Ashdod, lligats amb brides, mentre sona l’himne d’Israel, agita una bandera i crida en hebreu: “Benvinguts a Israel, els amos de la casa som nosaltres.” Hi ha un moment de la seva provocadora passejada en què una activista irlandesa crida “Free Palestine” i els guardes que l’acompanyen l’agafen pels cabells i l’estiren violentament per terra mentre Ben-Gvir somriu i aplaudeix satisfet. Després una altra dona plora i Ben-Gvir –que ha enregistrat l’escena ell mateix i ho ha penjat a la xarxa– diu davant la càmera: “No us amoïneu pels seus crits, no s’ho mereix.” El seu somni: humiliar, humiliar-los i mostrar-ho al món sencer.

És una imatge que cal mirar amb atenció. El primer impuls que provoca és la indignació política, aquesta indignació que ha reverberat per tot Europa amb governs de tot color i signe reclamant explicacions a Israel. Però per als qui, com jo, coneixem la història d’Israel i la tradició mil·lenària del poble jueu, l’impuls real és d’assistir a una autèntica profanació. Aquell home porta una quipà i enarbora una bandera amb l’estel de David, però fa exactament la contrària d’allò que ha ensenyat la tradició jueva durant tres mil·lennis.

El Talmud diu que humiliar algú en públic, “fer-li perdre el color de la cara”, és com vessar sang. La Mixnà ensenya que qui salva una sola vida salva el món sencer, perquè cada ésser humà és creat a imatge de Déu i mereix respecte. Quan Hil·lel –el primer erudit que va sistematitzar la interpretació de la Torà escrita– va haver de resumir en una sola frase tot l’ensenyament sagrat a un convers, no va dubtar: “Allò que detestes que et facen a tu, no ho faces a un altre.” I el Levític, el llibre que els colons israelians enarboren fanàticament quan els convé per a justificar les seues matances, diu amb una claredat indiscutible que “l’estranger que residesca entre vosaltres serà per a vosaltres com un nadiu del país; l’estimaràs com a tu mateix, perquè estrangers vau ser a la terra d’Egipte”.

Cada paraula que Ben-Gvir va cridar ahir a Ashdod és, per tant, la negació exacta d’aquesta tradició. Igualment reveladora, val a dir, que la seua resposta al ministre d’Afers Estrangers, Gideon Sa’ar, quan aquest el criticà públicament: “No pararem l’altra galta.” Aquest personatge s’inventa una doctrina cristiana per a poder-la rebutjar i no veu que, en realitat, allò que rebutja és el cor mateix de la seua tradició, el cor vital del judaisme.

Tanmateix, això no és cap anomalia. Ben-Gvir és deixeble del rabí Meir Kahane, fundador d’un partit que el Tribunal Suprem israelià va declarar il·legal i que proposava d’expulsar tots els àrabs del país. Durant molts anys, Ben-Gvir va tenir a la sala d’estar de casa un retrat de Baruch Goldstein, el colon que l’any 1994 va assassinar a trets vint-i-nou musulmans que no feien res més que pregar a la Cova dels Patriarques d’Hebron. Però avui, en aquest Israel canviat per la fúria fanàtica de l’extrema dreta, aquest home –aquest extremista– ja no és un personatge excèntric, sinó el ministre que controla la policia de l’estat d’Israel i fa servir el càrrec per muntar un xou de propaganda davant uns presos lligats a terra.

Que el seu ministre d’Afers Estrangers li haja dit “Tu no ets la cara d’Israel ni ens representes”, o que Netanyahu haja parlat de “valors no alineats amb Israel” per a descriure l’escena, simplement arriba massa tard: aquests valors –indignes d’Israel i de la humanitat– els han pactat ells mateixos per a mantenir-se al poder a qualsevol preu. Ben-Gvir no era cap desconegut, i aquesta escena és la conseqüència del seu menyspreu constant pels drets humans. Ell no ha canviat. Qui ha canviat és qui ara l’accepta. Per això alarmar-se perquè la seua fanfarroneria fa mal a la imatge de l’estat d’Israel és, simplement, hipòcrita.

Però la lliçó d’allò que passa quan deixes créixer l’extrema dreta al teu país no s’hauria de circumscriure a Israel. Les imatges d’Ashdod s’han incorporat en poques hores al repertori visual de l’extrema dreta planetària, que ahir aclamava la “fermesa”, la “claredat” i la “força” d’aquest energumen. La camisa negra, la bandera nacional convertida en fetitxe agressiu i desafiador, l’enemic agenollat i deshumanitzat, la música solemne, la càmera que ho enregistra tot… perquè la humiliació no és un efecte secundari, sinó el missatge principal.

I s’hi reconeixen perquè aquesta gramàtica també la practiquen ells, amb menys intensitat encara, però amb la mateixa qualitat. És la que veiem a Washington, amb Trump exhibint immigrants encadenats davant les càmeres; és la que veiem a Roma, amb els socis de Meloni –que, irònicament, ahir s’indignà amb Ben-Gvir mentre a casa cultivava el mateix imaginari–; és la que vèiem fins fa quatre dies a Budapest, amb Orbán convertint l’estat en una màquina d’humiliació. I la que veiem a Catalunya mateix, quan Sílvia Orriols serra les dents per a dir “parrac”, tan agressivament i despectivament com pot, en referència al mocador que una altra diputada porta al cap i sabent que la insulta. O quan tot un camp de futbol crida “musulmà qui no bote” i un diputat de Vox pretén que aquesta mostra de racisme violent és “l’alegria del poble”…

Tot naix d’un mateix fons i porta a una mateixa direcció: la sacralització de la força bruta, l’embriaguesa de manar sense límits ni frens i, sobretot, la voluntat d’establir públicament la convicció que la dignitat humana és una debilitat sentimental que els estats moderns s’haurien d’espolsar del damunt.

Per això cal ser molt clars i contundents: la humiliació pública no és un excés retòric ni una qüestió de mal gust. És una doctrina i una crida a l’acció. Quan un ministre fa agenollar uns presos, els enregistra i ho difon, fa pedagogia. Diu al seu poble que així cal tractar l’altre. Diu als seus subordinats: és això que esperem de vosaltres. Diu a l’enemic: és això que pots esperar de nosaltres. Però –alerta!– aquesta pedagogia de la violència, del menysteniment i de la humiliació –exactament aquesta– és la que va precedir els grans crims del segle XX. I això no ho dic jo: ho van descriure millor que ningú els jueus europeus quan van veure, als anys trenta, com s’esfondrava el seu món; i ens van deixar clar en els seus escrits que l’horror sempre comença amb la paraula i amb la imatge, amb la insensibilització lenta davant la crueltat, amb l’acceptació gradual que el respecte a l’altre és una malaltia a extirpar. “Això que avui sembla excessiu, demà serà rutina i demà passat, llei”, ens van avisar ells, abans que arribassen els forns i els camps d’extermini.

Ara els governs europeus han parlat contra Israel amb una contundència que feia anys que no sentíem –i no deixa de ser curiós que s’indignen tant molt més per allò que els passa als seus que no per allò que passa als palestins. Tant hi fa. Que dure.

Però espere que ningú no es faça il·lusions ni es vulga enganyar sobre el fons real d’aquesta guerra: la batalla no és solament –que evidentment que ho és també– per a defensar uns activistes que volien trencar el setge de Gaza i que ara són a Ashdod, maltractats per un ministre. No. Aquesta batalla és també dins nostre. És la batalla, també, dins la nostra cultura i la nostra nació, per a saber si encara som capaços de reconèixer la voluntat d’humiliació quan la veiem. I per a saber si encara tenim la força moral i política, la dignitat, de dir que no, que per eixe camí no s’hi pot caminar ni s’hi ha de caminar.

PS1. Com cada dimecres, ahir VilaWeb Televisió va emetre La taca d’oli, amb Ot Bou. L’entrevistat era especialment destacat: el periodista Xavier Roig, coordinador de l’informe Fènix, que impugna amb molta duresa el model productiu català. No us deixeu perdre aquesta conversa en vídeo.

PS2. El sindicat Professors de Secundària ahir no va assistir a la reunió de la taula sectorial. El sindicat va deixar plantada la consellera Esther Niubó perquè considera que la proposta que els havia fet arribar és una ensarronada i que s’havia elaborat partint del pacte de CCOO i la UGT. El sindicat diu que no hi ha avenços significatius i que no s’asseurà a negociar fins que el Departament d’Educació no presente “una proposta seriosa”. De tot plegat, n’ha parlat Pol Baraza amb Andreu Navarra, portaveu del sindicat: “No caurem en la trampa de negociar les engrunes de l’administració“.

PS3. L’Ebola és una de les malalties més mortíferes del planeta. Amb una taxa de mortalitat que arriba a un 90%, és una de les poques malalties prou perilloses perquè molts governs la consideren una amenaça a la seguretat. Un nou brot al nord-est de la República Democràtica del Congo, que s’ha estès a la veïna Uganda, ha suscitat preocupació per la possibilitat que la soca del virus –la variant Bundibugyo, per a la qual no hi ha vaccins ni tractaments amb anticossos aprovats– s’escampe per tota la regió abans no la puguen controlar les autoritats sanitàries. En aquest article us expliquem tot allò que cal saber-ne.