Carles Casajuana: “Si els diners fossin una religió, Zapatero seria ateu”

Carles Casajuana ha estat un ambaixador i diplomàtic espanyol de carrera. Durant quatre anys (2004-2008) també va ser càrrec de confiança del president José Luis Rodríguez Zapatero. Li dirigia l’agenda internacional. I ara, pocs dies després que s’anunciés que la justícia espanyola investiga l’ex-president espanyol per tràfic d’influències en el rescat de la companyia àeria Plus Ultra, va escriure l’article “No sóc imparcial, però sóc escèptic” a La Vanguardia. VilaWeb l’entrevista per saber una mica millor la seva posició. Casajuana, que ha compaginat la carrera diplomàtica amb l’escriptura (va rebre el premi Ramon Llull el 2009 per L’últim home que parlava català, entre més) atén de Madrid estant VilaWeb per Zoom.

—Quina relació teniu amb el senyor Zapatero?
—Com a diplomàtic, vaig ser durant quatre anys, tota la primera legislatura de Zapatero, director del departament internacional de la Moncloa: l’assessor internacional més pròxim a ell. El vaig acompanyar en un centenar de viatges. Dirigia un equip de professionals magnífic i li preparàvem l’agenda i les reunions, organitzàvem la política exterior que feia ell. És un càrrec amb poca visibilitat, però bastant important atès el pes que té la política exterior, que desenvolupa personalment el president dins el sistema espanyol. Pensa que la política exterior ocupava potser una quarta part de la seva activitat com a president. I aquella política exterior la portava jo, era el xerpa de totes les reunions. Això m’obligava a viatjar amb ell, assistir a les reunions amb ell, acompanyar-lo quan rebia gent. Vaig ser una persona de la seva confiança. Va tenir molta generositat de confiar en mi. Tinc un gran record d’aquells anys.

—Com a diplomàtic explicàveu en aquesta entrevista que, en la carrera d’ambaixador, hi ha un moment en què us fan fora de la destinació perquè ja us integreu massa al lloc. “Ja no pensa com nosaltres, ja pensa com els altres.” Pot ser que, després dels anys amb Zapatero, penseu més com ell que no com vós?
—A l’article vaig deixar clar que no era imparcial. Ho deia al títol. L’única cosa que volia dir és que em costava de creure totes aquestes acusacions. Per què? Doncs perquè si els diners fossin una religió, Zapatero seria ateu. Hi volia dir això.

—Zapatero va admetre al senat espanyol que la contractació de les seves filles per una empresa que va assessorar Plus Ultra fou idea seva. Va formar part de l’acord.
—No sé si en tinc els detalls. Voldria dir una cosa més en termes generals: la meva tendència és deixar actuar els jutges. No m’agrada remenar aquestes coses. Paguem a algú perquè se n’ocupi, doncs que se n’ocupi i que ens en doni les conclusions. I em refereixo a tothom, també en el cas del senyor Andic i el seu pare: no sé què va passar, que se n’ocupi el jutge. És una feina, la del jutge, que tots contribuïm a pagar amb els nostres imposts. La justícia és un servei: doncs que se n’ocupi. Jo em dedico a escriure novel·les i a fer unes altres coses.

—El jutge del cas és José Luis Calama, que va anar contra l’agitador d’extrema dreta Alvise i ha portat a la justícia els directors del Banco Popular, el banc de l’Opus Dei. El perfil del jutge Calama em fa ser escèptic respecte dels qui parlen de lawfare. Com el veieu?
—A l’article dic clarament que no desconfio del jutge, no em malfio ni de la professionalitat ni de la bona fe del jutge, ni tampoc dels qui han investigat la qüestió. Volia dir, simplement, que, coneixent Zapatero, les acusacions que pesen sobre ell em semblen molt poc versemblants. I dic que la interlocutòria del jutge no aporta proves. O no les vaig saber veure. I Zapatero ho nega tot. Coneixent Zapatero, me’l crec. No dic que tot sigui un muntatge.

—Si fos veritat que Zapatero va parlar amb gent de la SEPI i del consell de ministres perquè es rescatés Plus Ultra, això seria corrupció, seria lobbisme… Què seria? És una frontera que no veig clara.
—No ho sé. A la legislació espanyola està molt poc perfilat. Crec que hi ha pendent una llei sobre grups d’interès que s’hauria de fer. No ho sé.

—Recordo un article al Financial Times dient que a Espanya seria bo que algun dia es definís exactament què pot fer una persona quan deixa el poder: en quines coses pot intervenir i en quines no.
—A mi, personalment i de manera general, m’agrada més el concepte de conflicte d’interessos que no pas el d’incompatibilitat. Es tracta dels conflictes d’interessos. És a dir, si una persona ha tingut una influència determinada del poder estant sobre una cosa i després hi intervé privadament, hi ha clarament un conflicte d’interessos.

—Heu llegit l’article del jutge Pallín? També defensa Zapatero. Ve a dir que bàsicament són serveis comercials. I, en favor seu, diu que Zapatero paga un 47% d’imposts, perquè declara com a autònom; en canvi, González i Aznar paguen un 25% perquè fan servir societats. Un ex-president fent assessoria o lobbisme, és legal? Jo ho prohibiria. I vós?
—És un tema que ens podria portar molt lluny. I no el vull barrejar. No vull entrar a jutjar el cas. No és la meva competència.

—Patxi López va dir que era un cas de lawfare, però poc després el PSOE ha frenat. Ja no acusen de lawfare. Com dieu els diplomàtics, a vegades els silencis diuen més que no pas les paraules.
—No en tinc cap opinió, d’això.

—La política la viviu rere la porta. Al davant, no tenim ni idea de què passa.
—Vaig tenir el privilegi de treballar quatre anys a l’altra banda del teló i hi vaig veure coses que em van xocar i em van interessar molt. En vaig prendre notes i en vaig sortir un llibret, Les lleis del castell (Grup 62). Són unes reflexions sobre el poder d’algú que va tenir el privilegi de veure’l d’una banda i de l’altra. Moltes vegades ara veig coses que passen i l’explicació que me’n donen i penso: “No, això no és.” Quan passen coses estranyes, la tendència dels analistes és sempre atribuir-ho a càlculs maquiavèl·lics, a estratègies. Normalment, vist de l’altre costat, m’adonava que era degut a incompetència i…

—…l’atzar. Parleu de l’estupidesa i l’atzar.
—Quan una cosa es pot atribuir a la incompetència, no miris més. No hi afegeixis càlculs. Ara, això xoca contra la naturalesa humana. Volem que tot estigui ordenat, que tot respongui a motius racionals, que puguem entendre. I si hem d’admetre que no, que les coses passen perquè passen? Aquell dia, aquell senyor va dinar massa i tenia una digestió feixuga. No ho va veure clar. Tenia un problema amb la filla, estava pendent d’una altra cosa i va prendre una decisió equivocada. Acceptar això ens molesta, no ens encaixa, no ens agrada. Voldríem que el món tingués un sentit, que respongués a unes normes, a unes causes. A vegades, a la TV diuen: “En política, les casualitats no existeixen.” I és una frase que fa molt d’efecte, però lamentablement és falsa. Les casualitats existeixen i l’atzar existeix. I passen moltes coses que només es poden explicar per això. I ens agradaria a tots que fos d’una altra manera, però no ho és. “S’apugen els preus i la vida és cada vegada més cara, i això vol dir que cau el govern.” Bé, a vegades cau i a vegades no cau. O a vegades cau per un altre motiu. Les coses són més complicades d’allò que sembla i, lamentablement, vivim en un món en què l’atzar té un gran paper. Les coses no tenen un sentit prefixat.

—Hi ha un article de Xavier Montanyà, periodista de VilaWeb, que explica un viatge de Zapatero a Guinea Equatorial. La tesi de l’article és que allà va començar a aprendre a moure’s en el món del lobbisme amb Miguel Ángel Moratinos. A Montanyà li xocaven les bones paraules que va dedicar Zapatero al règim d’Obiang. I també li xocava que Zapatero, quan era president, va indultar el deute de Guinea Equatorial.
—No l’he llegit i si me’n passes la referència t’ho agrairé. El llegiré amb molt de gust.

—Amb la distància i l’experiència, doneu-me consells per saber llegir aquest cas.
—Només vull insistir en allò que deia l’article: no és el seu perfil. O sigui, que dirigís una xarxa d’emblanquiment de capitals a mi em resulta increïble perquè no és la persona que conec, la que vaig conèixer. No és el seu perfil.