La guerra bruta contra l’independentisme és al cor del darrer escàndol judicial que empastifa el PSOE. Els membres d’aquesta presumpta trama que pretenia desestabilitzar i desprestigiar les investigacions que afectaven el partit i l’entorn de Pedro Sánchez pretenien utilitzar tota la informació possible sobre l’ús de les clavegueres de l’estat contra els dirigents independentistes durant anys com a artilleria; necessitaven esbombar els draps bruts del PP per tots els abusos comesos durant l’operació Catalunya per desviar el focus, carregar els titulars contra el PP i contra els jutges i fiscals que van reprimir l’independentisme, amb Manuel Marchena al capdavant. Pretenien combatre la claveguera de l’estat, que d’ençà dels pactes de Sánchez amb l’independentisme i la llei d’amnistia se’ls havia girat en contra; i ho volien fer tot construint la seva pròpia claveguera: oferien tractes amb la fiscalia, la millora de situacions processals, diners i beneficis personals en canvi d’informació que pogués comprometre el PP, l’UCO, jutges i fiscals. Tot plegat, i segons els informes de la Guàrdia Civil que ha pogut consultar VilaWeb, amb el propòsit de construir un dic de contenció entorn de Sánchez i de desactivar les causes que l’amenacen.

En aquesta guerra, Catalunya és una moneda de canvi. Més concretament, la repressió de l’estat profund contra l’independentisme és una munició de valor incalculable, perquè es van traspassar moltes línies vermelles de l’estat de dret per combatre el procés. N’era ben conscient Leire Díez, ex-militant del PSOE, coneguda amb el malnom de “la lampista del PSOE”, i que la Guàrdia Civil situa al centre de la trama, quan el 15 de juliol de 2024 a la tarda es va reunir amb Francisco Martínez, l’ex-número dos de Jorge Fernández Díaz al Ministeri de l’Interior (entre el 2011 i el 2016).

La reunió es va fer al despatx que té a Madrid el veterà advocat José Aníbal Álvarez García, ex-advocat de José Luis Ábalos. Álvarez també hi era, en aquella reunió. La Guàrdia Civil inclou en el sumari l’àudio de la conversa sencera que van tenir, d’una hora i mitja, a la qual ha tingut accés VilaWeb, i que presumptament va enregistrar Leire Díez sense el coneixement de Francisco Martínez. Volien captar Martínez, tal com es desprèn de la conversa: li demanaven que els ajudés a esbombar totes les males pràctiques policíaques i polítiques que hi va haver en el Ministeri de l’Interior durant aquells anys en què es fabricaven casos contra l’independentisme català i contra dirigents de Podem. En canvi, Díez li oferia una millora de la seva situació processal tot convencent la fiscalia de rebaixar l’acusació contra ell en el cas Kitchen, sobre l’espionatge a l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas, del qual aquests dies es fa el judici oral a l’Audiència espanyola.

Reunions amb Boye

El tracte era clar: informació compromesa en canvi d’arreglar-li la situació judicial. Però Martínez no se’n refiava, perquè deia que ja s’havia sentit enganyat una vegada, quan li havien promès que entraria dins l’amnistia. Quan van tenir aquesta conversa, la llei d’amnistia feia només quatre dies que havia entrat en vigor. L’ex-secretari d’estat de Seguretat afirmava, en aquella conversa, que havia tingut reunions anteriorment amb l’empresari Javier Pérez Dolset (un altre dels investigats per la Guàrdia Civil com a membre d’aquesta presumpta trama) i amb l’advocat Gonzalo Boye en què li havien promès que, si col·laborava assenyalant totes les irregularitats comeses en l’operació Catalunya i qui n’eren els responsables, es podria beneficiar de l’amnistia.

VilaWeb ha parlat amb Gonzalo Boye sobre aquestes afirmacions de Martínez, i l’advocat nega que en cap moment oferís a l’ex-dirigent d’Interior la possibilitat de ser inclòs a la llei d’amnistia. Boye diu que va tenir unes quantes reunions al seu despatx amb Martínez i amb Pérez Dolset, que el van anar a veure: en la primera només hi van ser ells tres, i en les altres s’hi va afegir un altre advocat, “perquè no me’n refiava”. Boye afegeix que en aquelles reunions volien demanar-li –per la posició de negociador de la llei d’amnistia– la manera que Martínez pogués entrar a l’amnistia, i que la resposta sempre fou que no hi podia entrar de cap manera.

Hi ha uns documents atribuïts a Leire Díez inclosos en el sumari del cas, que VilaWeb ha pogut consultar, amb unes referències a unes contrapartides que podria rebre Gonzalo Boye, com ara convèncer els fiscals que deixessin de tenir una actitud bel·ligerant contra ell en la macro-causa per emblanquiment de diners del narcotràfic per la qual fou jutjat fa un any i mig i encara espera sentència. Diu Boye que, efectivament, li van oferir aquestes contrapartides, però que és ben evident que no les hi van concedir, perquè els fiscals d’aquell judici van mantenir en tot moment una actitud acusatòria molt contundent contra l’advocat.

Revelacions greus de Martínez

I Francisco Martínez no fou pas amnistiat. Del punt de vista dels estàndards internacionals d’una llei d’amnistia, fixats clarament per la Comissió de Venècia, això era impensable. I, com que això no va acabar passant, Martínez, tal com diu ell en la conversa amb Leire Díez, es va sentir enganyat i recelava de cap pacte. Leire Díez li deixa clar que ella és en aquella reunió perquè la “hi posa el PSOE”, i que parla en nom “dels qui manen al carrer Ferraz [de Madrid, la seu del PSOE] que tenen una bona connexió amb els que manen a la Moncloa”.

La conversa és un estira-i-arronsa constant entre la informació que els pot oferir Martínez i allò que ell en pot obtenir en canvi. Díez li diu que, un cop tinguin la informació: “Serà el moment de seure amb la fiscalia i de dir que tenim això i que arribarem fins aquí”, i li insisteix que estaran disposats a fer-ho. No en va, d’acord amb la documentació que hi ha en aquesta causa, Leire Díez tenia capacitat de parlar directament amb gent com la directora general de la Guàrdia Civil i amb la Fiscalia General de l’Estat.

Però Martínez ha de donar proves que disposa de prou informació valuosa, i n’ofereix a Díez algun tast. Sobre l’operació Catalunya, li diu: “Hi va haver actuacions policíaques encaminades a generar causes, o fer aflorar causes, de corrupció de gent rellevant, amb cerca prospectiva d’informació. Es va forçar la màquina per obtenir informació dels Pujol? Per descomptat. Que una part de la informació dels Pujol era veritat? També.” Unes afirmacions que contrasten amb les declaracions que ell mateix havia fet a RAC1 el mes de gener d’aquell any (just quan la tramitació de l’amnistia arribava al moment decisiu al congrés espanyol), segons les quals no hi havia hagut mai investigacions prospectives: “No se’m va informar mai ni es va posar sobre la taula cap investigació que no estigués basada en indicis de comissió de delictes. Les investigacions prospectives no només són prohibides a Espanya, també a qualsevol estat de dret.”

També havia negat que hagués existit mai cap operació “per carregar-se cap banc”, en referència al cas BPA, en què responsables del govern espanyol van amenaçar els directius de l’entitat que farien caure el banc (tal com va acabar passant) si no els lliuraven informació dels comptes de la família Pujol. En canvi, en la conversa amb Díez del mes de juliol, Martínez explica que la branca andorrana de l’operació Catalunya la va ordir el CNI i que hi van treballar “ministeris econòmics” i la fiscalia. “Es van coordinar les autoritats d’Andorra i d’Espanya, l’UIFAND i el SEPBLAC [autoritats andorrana i espanyola de prevenció de l’emblanquiment de capital] i les fiscalies; i això ho dirigia [el fiscal José] Grinda, i es prenen decisions desproporcionades que consisteixen a intervenir el banc amb l’acusació que el banc emblanqueix diners, i s’intervé de manera desproporcionada.”

Més encara, Martínez reconeix a Leire que van pagar diners a Victoria Álvarez, ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola, perquè els fes de confident i declarés contra els Pujol, i afegeix que va continuar rebent diners dels fons reservats “durant uns quants mesos” quan el PSOE era al govern espanyol, amb Fernando Grande-Marlaska al Ministeri de l’Interior.

Villarejo i Marchena

Poc temps després de la reunió amb Francisco Martínez, Leire Díez es posa en contacte també amb un altre dels objectius de la trama per obtenir informació compromesa: l’ex-comissari José Manuel Villarejo. I li ofereixen la mateixa mena de tracte. En aquest cas, la Guàrdia Civil treballa amb el rastre documental d’aquestes reunions, com ara un document de Villarejo d’aquell estiu mateix, anomenat “LD-Planteamientos”, que recull un suposat acord d’intercanvi amb Leire Díez. El pacte passava, segons el document, per millorar la situació processal de Villarejo en les causes judicials que té pendents en canvi d’informació compromesa i inèdita sobre una llista “d’objectius d’interès.”

Entre aquests objectius, hi ha l’obtenció d’informació (com ara notes d’intel·ligència, documents sonors i correus electrònics) sobre la causa contra Begoña Gómez; sobre periodistes vinculats amb la claveguera del PP, com ara Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta; sobre agents de la Guàrdia Civil i el CNI; sobre l’operació Catalunya; sobre el cas dels ERO i sobre el jutge Manuel Marchena. De fet, hi ha dos documents més atribuïts a Leire Díez, del novembre del 2024 i del gener del 2025, que assenyalen Marchena com a objectiu, sense que consti que s’arribés a dur a terme cap acció contra el magistrat del Suprem. En aquests documents, Leire Díez afirma que “Villarejo té proves que demostrarien la corrupció de Marchena” i recorda el cas de Gema Espinosa, muller del jutge Pablo Llarena i ex-directora de l’Escola Judicial de Barcelona, que, segons les denúncies que hi va haver –totes arxivades–, va concedir un tracte de favor a la filla de Marchena creant-li una plaça de fiscal a mida.

Però la suposada trama tampoc no va complir els compromisos amb Villarejo. La causa és oberta i ara la informació que n’ha transcendit és tan sols una part petita de tota la documentació de què pot arribar a disposar el jutge Santiago Pedraz arran dels escorcolls i el decomís de material informàtic de la setmana passada. Una causa que posa de manifest la magnitud de la guerra bruta contra l’independentisme, ara utilitzada com a moneda de canvi per a alimentar una altra suposada claveguera.