Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, Barcelonès, 1966) és el primer conseller de Política Lingüística que ha tingut mai la Generalitat, arran de la creació del departament que van pactar ERC i el PSC. De moment, ha optat més aviat per la discreció. “Sovint es fa més feina en silenci”, diu ell. Més o menys en silenci ha aconseguit de multiplicar per trenta les sancions per vulneracions de drets lingüístics mitjançant l’Agència Catalana de Consum –17 l’any 2021, 486 l’any passat– i el Consorci per la Normalització Lingüística ha registrat una xifra rècord d’inscrits. 

Tanmateix, aquest silenci que resguarda la feina de formiga hi ha qui l’interpreta com un mal averany: les entitats que van signar el Pacte Nacional per la Llengua, ara fa tot just un any, creuen que la resta del govern no acompanya prou el conseller, i per això consideren que els resultats de les seves polítiques són més aviat magres. En aquesta entrevista, Vila parla d’aquesta relació amb la resta del govern, del debat sobre la immigració i com reverbera sobre la llengua i dels canvis que cal fer en el model educatiu i laboral.

—Fa un any del Pacte Nacional per la Llengua. De quins dos indicadors esteu més satisfet?
—El primer, que hem aconseguit incrementar el nombre de persones que aprenen català. Hem reduït d’un 20% a un 5% la xifra d’inscrits que es quedaven sense plaça al Consorci per la Normalització Lingüística. Això és elemental. Catalunya creix en població pel fenomen migratori. Si volem que creixi el nombre de parlants i que els catalanoparlants puguin funcionar en català, necessitem que els qui arriben s’incorporin al coneixement i a l’ús actiu de la llengua. Créixer en usuaris secundaris és absolutament prioritari. És més fàcil mantenir la llengua amb algú que et comença a entendre que no amb algú que no t’entén gens.

—I el segon?
—Comencem a fer entendre que la política lingüística no la podem fer només des de la Generalitat. Cada vegada hi ha més municipis que entenen que han de fer la seva. I això és estratègic. Una cosa és tenir un conseller que diu que s’ha de parlar català. Una altra és tenir 957 alcaldes que quan visiten un polígon industrial o fan contractacions o gestionen la llar d’infants també tenen mirada lingüística. Tenim el país que tenim i sempre hi haurà limitacions, però la transformació serà més significativa si tots els municipis s’hi impliquen.

—El pacte pot ser el punt d’inflexió que preteníeu que fos sense lleis ni decrets que el guiïn?
—De moment hem treballat amb canvis normatius d’abast molt moderat, perquè tenim certa experiència de fer grans canvis legislatius que després no s’aplicaven. L’últim intent de fer un pla general de política lingüística és del 1995, i des d’aleshores havíem estat més pendents de fer normatives que no d’aplicar-les. En el marc jurídic i polític en què som, que no és favorable a fer grans canvis legislatius, podem treure suc de les eines que tenim al nostre abast i aplicar-les bastant millor. Fem inversions i acumulem forces: això permetrà d’entrar en noves àrees. Ja les legislarem quan toqui.

—Hi ha hagut un rècord d’actuacions de l’Agència Catalana de Consum en relació amb el compliment de la normativa lingüística. Això vol dir sancions? Expedients? Recomanacions?
—L’Agència Catalana de Consum té dues maneres d’actuar: espontàniament o arran de queixes. Sumant totes dues coses, aquest últim any hi ha hagut el màxim d’obertura d’expedients. Tot sovint, després de parlar-hi, els establiments solucionen el problema. De fet, hi ha qüestions que la normativa no resol, però deixa espai per a una intervenció persuasiva on es fa una tasca de convenciment perquè s’incorpori el català fins i tot en àmbits en què la normativa no hi obliga.

—Això vol dir que la política lingüística no ha de ser coercitiva, a parer vostre?
—Procuro evitar aquest dilema. Sovint es planteja un marc que diu: “O seducció o imposició.” És comprar el marc ideal per a enfonsar-te. La política no funciona així. Necessitem una regulació clara i que es pugui complir. Necessitem interlocució amb els afectats. Si no entenem la seva situació i no els expliquem per què regulem, és perfectament possible que quan se’ls multa hi hagi un efecte rebot.

—Què voleu dir?
—Hi ha una infinitat de comerços oberts després de la liberalització del 2015 i els amos d’aquests nous negocis no tenien ni idea de la normativa perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no n’informaven. Han obert com els ha semblat i sovint han incomplert la normativa de retolació. Què hem de fer? Els hem d’informar que les coses no funcionen així. Molt sovint s’hi adeqüen. Hi ha canvis fàcils i canvis complicats. Ara tenim una línia de subvenció perquè les empreses puguin analitzar la gestió lingüística que fan. 

—En cas que la pedagogia no funcioni, no seria millor que hi hagués un sistema ben fornit d’inspectors? Hi ha una xifra de sancions que s’hagin aplicat aquest primer any de pacte, per exemple?
—Sí, el 2025 l’Agència Catalana de Consum va fer 486 intervencions per vulneració de drets lingüístics i en va recaptar 715.000 euros. És un augment molt significatiu. 

—El president va dir que el Consell pel Diàleg Social forja un pacte amb les patronals i els sindicats per a dotar les empreses d’un full de ruta lingüístic per als treballadors. Ens en podeu donar més detalls?
—L’acord ja hi és. Hem discutit un document sobre el foment del català en termes de formació, drets i impuls de l’ús en l’àmbit laboral, mecanismes de sensibilització i comunicació. Tant la patronal com els sindicats són conscients de la necessitat de reforçar els mecanismes d’integració social, laboral, cultural i lingüística, i han treballat per aquest consens. Remarco que és la primera vegada que s’aconsegueix. 

—L’acord inclou la dedicació d’hores remunerades de la jornada laboral dels treballadors a l’ensenyament de català?
—Permeteu-me que deixi els detalls per a la presentació, que serà ben aviat. En tot cas, és evident que els diners de les cotitzacions que es destinen a la formació contínua s’han de poder fer servir per a la llengua. L’aprenentatge del català ha de ser vist com una necessitat natural de la integració a la feina.

—Un fragment del diagnòstic del pacte: “El model socioeconòmic i social que tria cada societat és a la base de la seva evolució sociolingüística.” Ho podeu explicar millor?
—Les llengües, en el fons, són les persones. La manera com decidim créixer és fonamental per a veure què en fem, de la llengua. Hi ha societats que, pels motius que siguin, van perdent els seus joves. Perden natalitat i acaben escanyades. Així, on tenien una comunitat lingüística potent, hi ha societats que aposten, per exemple, per un mode de supervivència que fa que la part més dinàmica de la societat se’n vagi. És el cas d’Irlanda, amb un colonialisme molt marcat. La gran catàstrofe de l’irlandès és que, fins a mitjan segle XIX, era la llengua majoritària de l’illa. Els colons britànics parlaven anglès, va arribar la gran fam, organitzada en realitat pel poder britànic, i per a sobreviure, els irlandesos van haver d’emigrar a colònies britàniques. I els pares van decidir de passar l’anglès als fills.

—I nosaltres?
—Si nosaltres optem per un model, ho hem de fer amb mirada lingüística. Si és un model que importa població, hem de fer els cursos necessaris perquè aquesta població no sols adquireixi la llengua sinó que la faci seva. 

—Un model econòmic basat en sectors que reclamen immigrants pagats amb sous baixos, com ara la indústria porcina i el turisme, és un problema per a la viabilitat de la llengua catalana?
—Un model de creixement ràpid de la població, que la segmenti, que a més a més no en permeti l’ascens social i que generi diferències clares en les expectatives de progrés dels nouvinguts i dels autòctons és un model que fa molt més difícil que el català tingui un valor simbòlic. Necessitem un model que permeti fer que la població que vagi arribant s’incorpori a un ascensor social en què el català sigui important.

—Però és només una qüestió qualitativa, d’ascensor social, o la quantitat en si mateixa també és un problema? Perquè una de les dades que doneu és que Catalunya és el segon país de tota l’OCDE amb més població nascuda fora del seu territori, un 37%. Això és sostenible quantitativament?
—Això demana molts més esforços d’integració. No ens enganyem: la integració low cost no existeix. S’ha de preveure de quina manera s’aconsegueix que la població que ha arribat i que es vol quedar s’integra. Això vol dir recursos econòmics, consciència social, que les institucions treballin en aquesta direcció. Hem de saber quines exigències té, això. En sociolingüística tenim casos amb percentatges de parlants bastant inferiors dels que tenim a Catalunya que han pres una sèrie de decisions i se n’han sortit. Israel és el cas més exagerat, però al País Basc també se’n van sortint, perquè han tornat a donar a la llengua un valor simbòlic i instrumental. És evident que els canvis poblacionals són fonamentals, però és un error centrar-ho tot en una sola variable.

—L’èuscar o l’hebreu són llengües que han rebrotat, però tenim llengües que hagin aguantat, amb els percentatges que tenim nosaltres?
—És difícil de dir, perquè no tenim prou dades històriques de molts casos, i perquè som en un moment d’acceleració històrica i canvis de rasant. No tenim experiències de societats en què la totalitat de la població tingués accés a un mòbil. Ara: sabem que ens afecta. Per exemple, perquè els infants catalanoparlants d’infantil arriben a les aules molt més exposats al castellà que no quaranta anys enrere. Això fa que tinguin d’entrada més disposició a parlar el castellà que no els seus pares. Bé, però en això s’hi pot treballar. Tenim el model de la Bressola. Amb percentatges baixíssims de catalanoparlants, es pot avançar. No gosaria dir que res és impossible, però amb les decisions adequades podem canviar el rumb de manera claríssima.

—El pacte també diu que cal reconsiderar el model de la immersió lingüística. No sembla que hi hagi a la vora cap reformulació seriosa.
—Al contrari, em sembla que som en un moment de replantejament que ha de concloure amb la tercera renovació del nostre sistema educatiu. La primera va ser als anys vuitanta, amb l’escola catalana, part de la qual era el model d’immersió per als col·lectius en què no hi havia catalanoparlants. En aquell model, el docent era un pal de paller que distribuïa la llengua entre els alumnes amb una relació bastant vertical. Als anys 2000 vam fer la segona, amb la creació dels plans d’entorn, les aules d’acollida, els projectes lingüístics de centre… Ara som en una situació una mica diferent.

—Per què?
—Les pantalles, aquí i arreu del món, fan que la transmissió vertical de pares a fills hagi cedit terreny a una transmissió molt més horitzontal. Els infants, els adolescents i els joves es connecten als referents de fora de la seva xarxa comunitària abans i tot que no pas als de dins. I també hi ha hagut un canvi pedagògic: entre la primera immersió i la d’ara hem canviat el paper del docent. L’hem convertit en un acompanyant. 

—I això és un problema per a la llengua.
—Ningú no vol una pedagogia vertical estricta com la dels anys cinquanta o seixanta, però hem de saber combinar l’horitzontalitat i la verticalitat. I necessitem que hi hagi una incorporació a l’ús precoç de la llengua entre iguals. 

—Sigui com sigui, hi ha un problema amb l’incompliment de la immersió. El pacte mateix ho reconeix. A banda les necessitats d’innovació pedagògica, no cal també més inspecció, més exigència, més requisits?
—Cal anar modificant unes quantes coses. La primera, que els projectes lingüístics siguin raonables, s’adeqüin a les necessitats dels alumnes i es compleixin. En això s’hi treballa a bastament. La segona: la formació dels professors. Necessitem que les universitats se sumin a aquest objectiu. De vegades, la formació en immersió és manifestament insuficient, i els docents poden sortir de la facultat sense saber què és un projecte lingüístic de centre. Han de veure que en el nostre sistema educatiu, el català és la llengua vehicular normal, cosa que no vol dir que mai, mai, mai no hi pugui haver usos d’altres llengües. 

—Calen més inspeccions?
—Justament, la inspecció ha incorporat al seu programa de treball la dimensió lingüística tant en l’acompanyament com en la supervisió dels projectes lingüístics de centre. 

—Però no cal un moviment més ambiciós d’inspectors sobre el terreny comprovant que la immersió es compleix?
—Necessitem que el sistema educatiu vagi prenent consciència cada vegada més del seu paper crucial en l’aprenentatge i l’ús del català entre iguals. No pot ser que enviem alumnes comunicativament mal dotats al mercat laboral, per exemple, perquè estaran en desavantatge.

—Quan entrarà finalment en vigor el requisit del C2 de català per als docents?
—S’hi va treballant. Hem avançat, perquè els últims anys ha crescut molt la xifra de persones acreditades del C2, més de trenta mil, la immensa majoria dels quals són docents o candidats a ser docents. 

—Una de les raons per les quals Junts no es va afegir a l’acord és que no volien fer-ho fins que el govern no expliqués com respondria a la pròxima sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el 25% de castellà a les aules. Vós la sabeu, aquesta resposta del govern?
—És obvi que el govern ha estudiat opcions diverses, però la resposta dependrà de la literalitat de la sentència. Tendeixo a creure que la sentència dirà que el disseny del model lingüístic educatiu català és constitucional, però, en tot cas, si hi ha d’haver canvis, els farem d’acord amb els partits i amb les entitats que han defensat el model d’escola catalana que coneixem ara. Ho remarco: en l’eventualitat que s’hi hagués de fer canvis. Anar més enllà d’això i posar-ho per escrit em sembla fins i tot una temeritat.

—Què us semblen les propostes d’avançar cap a un model de doble xarxa.
—Crec que són benintencionades, parteixen d’una angoixa raonable, però no encerten el tractament. Entrar en un procés de reforma en doble xarxa faria convulsionar el sistema educatiu, perquè no solament implicaria trasllats d’infants, sinó fer escoles d’un color i d’un altre. La societat catalana no és aquí, ara com ara. Concentrar els catalans en unes escoles concretes perd de vista l’impacte que tenen les xarxes per a les noves generacions. Hem de seguir l’estratègia contrària del replegament. El País Basc té un sistema semblant al de concentració i, així i tot, té problemes molt semblants als nostres. Hem de ser més hàbils, formar molt millor els professionals i fomentar que els alumnes la parlin entre ells, perquè així entren en un cercle virtuós en què són ells mateixos els qui se l’ensenyen.

—Us sentiu acompanyat? Hi ha entitats com la Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural que valoren la vostra feina, però que troben que la resta del govern no rema prou en la vostra direcció.
—Agraeixo els reconeixements personals. En qualsevol institució complexa, sempre hi ha unitats que segueixen les línies de política lingüística més de pressa, però globalment el govern aposta per la política lingüística que indiquem i pel Pacte Nacional per la Llengua.

—Per exemple, Òscar Escuder, president de la Plataforma, ens va dir: “Ens vam reunir una vegada amb la consellera Olga Pané i va ser molt decebedor. El Departament de Salut actual pràcticament nega que hi hagi un problema amb la llengua i això fa que sigui molt difícil d’avançar.”
—La consellera Pané dirigeix un departament que ha assumit íntegrament el pla que va tancar el govern anterior i que l’ha executat de manera sistemàtica. Més enllà de la seva consideració personal, aplica un pla que ha fet que tots i cadascun dels centres de salut públics tinguin un referent lingüístic o hagin elaborat un model de gestió lingüístic que han enviat al departament. Sovint es fa més feina en silenci que no pas en grans declaracions públiques. 

—Us incomoda que el president Illa i altres membres del govern facin servir el castellà en actes públics?
—Depèn de l’acte públic, el plurilingüisme és esperable…

—Esperable potser sí, però el president Montilla no el recordo parlant en castellà en actes públics com a president de la Generalitat.
—Depèn de l’acte. Cal fer una diferenciació que, en sociolingüística, és bàsica: una cosa és la comunitat de parlants i una altra són les comunicacions cap enfora de la comunitat lingüística pròpia. Són dues coses diferents. Quan parlen cap enfora, la gran majoria de dirigents mundials fan servir altres idiomes. Des del president de la República Francesa, que no és pas que no es preocupi pel francès, fins al canceller Merz, que fa pocs mesos va parlar en anglès a Munic perquè hi havia un congrés internacional.

—No són situacions gaire semblants a la conversa que van tenir la consellera d’Universitats i la consellera de Drets Socials, en castellà, amb un grup d’estudiants d’origen gitano.
—Sí. Certament, tota la societat catalanoparlant arrossega molts prejudicis, i és justament contra això que hem de lluitar. Contra els prejudicis que ens fan veure un color de pell o una manera de vestir particular i passar-nos al castellà, no pas per voluntat de discriminació, perquè no es vol pas fer mal a l’altre, sinó perquè és un símptoma de minorització. És la conseqüència de tres-cents anys d’aprendre que, suposadament per educació, t’has de passar a l’altra llengua. 

—Però són només descuits i opressió interioritzada, o hi ha també una posició ideològica? Perquè el pacte mateix estableix que cal “vetllar per l’ús de la toponímia en català” i el president ha reincidit en l’ús de topònims en castellà per a llocs de Catalunya.
—En puc parlar amb coneixement de causa. És una rutina i se li escapa. En això dels topònims, cal fer uns quants aclariments. A la versió en català del BOE hi ha tots els topònims en català. Saragossa. Terol. Londres. Són topònims que tenen una tradició en la nostra llengua. 

—Però nosaltres mai no hem prohibit als saragossans que escriguin oficialment “Zaragoza”. I a la inversa, sí.
—D’acord, i per això tenim una sensibilitat de llengua ferida. Però en aquests macrotopònims és normal. Tenim un nomenclàtor dels topònims del món en català. Evidentment, hi ha connotacions i, com que el català ha estat històricament minoritzat, ens fa més mal. Cal assumir-ho i cal entendre-ho. Però alerta a convertir-ho en segons quin tipus de discussions. Quan siguem una llengua plenament normalitzada, això seran detalls.

—Hi ha membres del govern que repeteixen que les polítiques a favor del català no han d’anar en detriment del castellà, però vós heu explicat alguna altra vegada que el català necessita àmbits d’ús exclusiu. El castellà ha de retrocedir perquè el català pugui sobreviure?
—Necessitem que el català guanyi espais en què la majoria de la població digui: “És normal que en aquest cas ens comuniquem en català.” Ara, si planteges d’entrada que la variable número u perquè el català sobrevisqui és una dinàmica d’oposició, serà bastant més difícil d’aconseguir.

—No d’oposició: de baixada de l’ús del castellà.
—Allò que necessites és que hi hagi nous parlants. I això implica que gent que no el parla passi a ser usuari ocasional del català, després freqüent i després habitual. Ells lliurement ja decidiran si en volen ser usuaris exclusius o no.