L’etern narcisisme de les esquerres
D'ací a poques hores es tanca el termini per a registrar coalicions, i l’esquerra hi arriba com sempre: proclamant la necessitat de la unitat i fent-la impossible. Tot alhora i per la mateixa gent
Aquesta setmana analitzem articles de Forbes, The Kyiv Independent i Le Monde per entendre el tomb de Trump en la guerra d'Ucraïna · El butlletí de la Pissarreta és un producte exclusiu per a subscriptors de VilaWeb i per als lectors que s'apuntin a la llista de correu
D'ací a poques hores es tanca el termini per a registrar coalicions, i l’esquerra hi arriba com sempre: proclamant la necessitat de la unitat i fent-la impossible. Tot alhora i per la mateixa gent
Les decisions que ha pres Trump aquesta setmana han irritat Ucraïna, Europa i fins i tot els Estats Units. Demà analitzarem el perquè, amb els experts de Forbes, The Kyiv Independent i Le Monde, en un nou Butlletí de la Pissarreta, exclusiu per a subscriptors del diari o lectors inscrits en la llista de distribució
Durant vuit anys, un tribunal que no és ben bé un tribunal ha tingut segrestats el patrimoni i la tranquil·litat de presidents, consellers, funcionaris i delegats a l’estranger de totes les ideologies imaginables. Ahir es va acabar, i jo sent que els devem un agraïment i la denúncia d’allò que els han fet
Fins ara els qui perdien unes eleccions acceptaven la derrota perquè acceptaven unes regles compartides molt bàsiques –la primera era qui forma part del cos electoral. Però si el cens deixa de ser un consens previ i es converteix en una arma de part –com ja veiem a l'Índia, els Estats Units o Espanya–, cap resultat no serà acceptat per qui perd.
Nou anys després de la declaració d’independència, després de la violència contra l’1-O, de la presó, de l’exili, de la sentència i d’una repressió que encara perdura, ara resulta que hem de tornar a salvar Espanya. És tan ridícul que fa vergonya i tot
Felip VI trepitja avui per primera vegada com a rei d'Espanya una ciutat africana que Castella no va conquerir mai, que va ser un dels grans centres del saber islàmic de la Mediterrània i on va començar, el 1415, l'expansió colonial europea
Cada 12 d'octubre, Espanya pretén celebrar una continuïtat. La desfilada, els discursos i les banderes estan pensats per a explicar una història en línia recta: una nació antiga va sortir a descobrir el món i encara és allà. Però és mentida
El 7 d'octubre de 2006, la periodista Anna Politkóvskaia fou assassinada a la porta de sa casa, a Moscou. Era un regal d'aniversari: Putin feia anys aquell mateix dia. Vint anys més tard, els europeus descobrim tot allò que ella ja denunciava a Txetxènia
Allò que s'ha despenjat aquesta setmana a Xeic Jarrah no és el rètol d'un consolat qualsevol: és el rètol de l'última institució britànica amb continuïtat a Jerusalem, oberta vuitanta anys abans de la Declaració Balfour i cent deu anys abans no existira l'estat d'Israel
Set setmanes abans del 29-N, sorprèn molt de veure com una certa esquerra torna a negociar amb els seus candidats com qui negocia amb una potència estrangera, amb un general enemic
Els liceus de Perpinyà i les acampades per l'habitatge a Barcelona i València dibuixen una mateixa escena: una generació molt jove que passa per damunt dels partits anquilosats. La pregunta no és si l'esquerra radical respon des del carrer a l'ascens de l'extrema dreta, sinó qui –si algú– recollirà allò que el carrer va obrint
És veritat que les circumstàncies han estat cada vegada diferents, i diferents també els règims, les guerres i els noms. Però en realitat tots els exilis catalans han estat pel mateix motiu: la voluntat d'aquest país de governar-se a si mateix, contra una Espanya que no ho ha tolerat mai
El ciutadà que pensa fa nosa, en unes eleccions. Fa nosa al carrer Ferraz i fa nosa al carrer Gènova –que no s'enganye ningú: a tots dos. Ells volen ‘hooligans’, gent que odie el rival i defense, fanàticament, els colors
Sense fets no hi ha debat possible, tan sols hi ha propaganda i manipulació. I divendres, al congrés espanyol, vam viure un dels exemples més penosos i trists d'aquesta manera d'actuar
"Llegint els diaris" és el butlletí setmanal de la Pissarreta · Vicent Partal hi explica àmpliament articles de la premsa internacional que li han cridat l'atenció · Aquesta setmana, la bomba llançada per MediaPart sobre Jordan Bardella, que podria canviar el resultat de les presidencials franceses · Aquest article és exclusiu per als subscriptors de VilaWeb i per als qui demanen de rebre'l per correu
La data és la metxa, no pas la pólvora. Per això les concentracions de cada any, els actes, per petits que puguen semblar, no són el ressorgiment, però són l'espera, la manera de mantenir eixut el llumí
El parlament votarà avui una cosa i en sabrà una altra. La majoria de la cambra sap, perfectament, que aquest govern és dolent, molt i molt dolent. Però la majoria votarà que encara no ho és prou, de dolent, perquè tinga unes conseqüències no volgudes per ningú
Que en una qüestió tan greu com l'habitatge –que avui és el primer maldecap de mig Europa i de la totalitat dels joves d'aquest país–, els periodistes i qualsevol persona interessada hàgem de treballar, tantes hores després de fer-se públic l'acord, tan sols amb informació verbal és inaudit
El Partit Socialista Obrer Espanyol és l'únic partit capaç de sobreviure administrant, amb bones maneres, la conservació de tot allò que diu i proclama voler canviar
Si les acampades i les mobilitzacions prenen cos, ja no caldrà saber gaire més d'aquesta campanya electoral que s'acosta tan ràpidament a l'estat espanyol. Simplement, o seràs del Perrosanxes o seràs de la Maricarmen
"Llegint els diaris" és el butlletí setmanal de la Pissarreta · Vicent Partal hi explica àmpliament un parell d'articles de la premsa internacional que li han cridat l'atenció · Aquesta setmana, dos articles: un de Catar i un d'Etiòpia, que ressituen la conquesta pels hutis de l'estret de Bab el-Màndeb i aporten una visió nova al conflicte · Aquest article és exclusiu per als subscriptors de VilaWeb i per als qui demanen de rebre'l per correu
Del juny del 2007 a l'agost del 2008, el rei Abdal·là bin Abdulaziz va fer una visita d'estat a Espanya, va ser distingit per Juan Carlos amb el Toisó d'Or, va convertir Madrid en l'escenari central de la seua nova diplomàcia interreligiosa i va fer tot un seguit de regals i transferències de diners, com ara les joies de Zapatero i els 100 milions al Borbó, que, dues dècades després encara tenen conseqüències polítiques i judicials
Sembla que la Generalitat de Catalunya rectificarà i recuperarà les lectures comunes al batxillerat. Fa bé. Perquè llegir no és solament un plaer: és un esforç, una disciplina i, sobretot, una manera de crear imaginaris compartits
Allò que diferencia persones com Companys, Churchill, De Gaulle o Zelenski dels assassins és que els assassins maten en temps de pau. O, per a ser més precisos, maten quan no hi ha guerra. Assassí ho fou –clarament i documentadament i fins pocs mesos abans de morir-se– Franco
Les institucions, les idees i els anhels no sobreviuen per miracle ni per la bondat dels adversaris. Sobreviuen perquè algú s'entesta a mantenir-los drets quan tot sembla indicar que és un gest inútil, quan els entesos expliquen que el realisme aconsella de plegar i fins i tot quan els propis se'n cansen i volen girar full
Entrevista al lutier de Ginebra, que ha dedicat trenta anys a estudiar Enrique García, el gran constructor de les guitarres barcelonines de Tàrrega i Llobet
Dues forces poden ser exactament tan lluny del centre l'una com l'altra –a cada extrem en termes ideològics–, però ser completament diferents en relació amb la democràcia: la distància no és equivalència
El desgavell no és el producte defectuós, ací el desgavell és tot el mercat. Ací el desgavell no és que una empresa encarregada de traduir no sàpiga traduir; el desgavell és que cinquanta anys després de morir-se Franco encara no es puguen fer judicis en català. És aquesta la qüestió. És aquesta la qüestió que el conseller no pot esquivar amb una frase dita de pressa
En un moment en què perilla la gran artèria de l'economia mundial, de Gibraltar a Malaca, el control de la ruta àrtica és més important que mai. I el Canadà i la UE, plegats, en tindrien la clau
Cada dissabte, la lectura d'un gran article de la premsa mundial, fonamental per a entendre el món en què vivim. En exclusiva per als subscriptors de VilaWeb i per als lectors que sol·licitin rebre el butlletí de 'La Pissarreta setmanal'
La carta ja famosa del president d'Anthropic, Dario Amodei, és un document incòmode. No per allò que diu –bàsicament, que la intel·ligència artificial pot fugir del control dels humans–, sinó per qui ho diu. Amodei no és, de cap manera, un profeta apocalíptic cridant als marges i amb una visió restringida i conspirativa de la realitat
En un món on la potència es mesura en ogives nuclears, censura, fanfarroneria, autoritarisme i capacitat d'intimidar, un espai com el nostre, la Unió Europea, té l'obligació –no pas el dret: l'obligació– d'atrevir-se a ser una superpotència. Una superpotència democràtica
Un ordre jurídic que protegeix qui dispara i obliga qui rep a demostrar que, en efecte, el volien ferir, no és un ordre jurídic defectuós: és un ordre jurídic que fa exactament allò per a què va ser concebut: sostenir la impunitat dels seus
Gallecs, bascs i catalans –de tots els països– no hauríem de fixar-nos en la iniciativa celta i presentar l'autodeterminació no com una batalla de cada país contra Madrid, sinó com una xarxa de nacions coordinant-se contra un sistema que ja no funciona?
L'extrema dreta pot continuar reclamant el dret de parlar, de presentar-se o d'organitzar-se: tots aquests drets els té, com qualsevol altra força política. Però hi ha un dret que l'extrema dreta no té ni tindrà mai, simplement perquè no existeix per a ningú: el dret que els altres l'acceptem
Carles Solà, ex-rector de la UAB, catedràtic d'enginyeria química i conseller d'Universitats del govern de Pasqual Maragall, va ser un referent del valencianisme d'esquerres i un independentista compromès, dialogant i convençut
Cada Onze de Setembre desenes de milers de catalans eixim al carrer simplement a recordar a qui calga recordar-ho que la independència és l'element nuclear de la política catalana, la reivindicació central que marca la vida política del país. I que l'avorriment i la decepció del dia a dia, la propaganda a gran escala i tots els intents de desmobilització ni poden fer forat ni tenen cap perspectiva d'aconseguir-ho
La reacció del jove estomacat a Elx, defensant-se de la brutalitat de la policia, la reacció posterior del FC Barcelona, canviant l'homenatge previst a la 'roja' per una exaltació de l'estelada, i l'ambient d'unitat que es va viure al camp han tingut un efecte molt positiu sobre l'ànim de molts independentistes
Hi ha governs que no tenen sort i hi ha governs que no tenen ofici. Però el govern Illa em sembla que comença a acumular totes dues coses, una combinació que deu ser la més trista que hi pot haver en la política