Bettino Sánchez
Ja és gros que l'independentisme done un suport tan acrític a aquest personal i, sobretot, és simplement incomprensible que tinga tanta por de trencar-hi la relació
Ja és gros que l'independentisme done un suport tan acrític a aquest personal i, sobretot, és simplement incomprensible que tinga tanta por de trencar-hi la relació
L'extrema dreta sap perfectament que la "prioritat nacional" no es pot aplicar. Ho sap. I no la incorpora als pactes amb la voluntat de fer-la efectiva, sinó per fer-la circular. Per normalitzar el discurs racista, per desplaçar el centre del debat cap a les seues tesis, per obligar els altres a parlar dels seus termes, per dur la conversa allà on ells estan còmodes
L'ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial, que posava damunt de tot la inviolabilitat de les fronteres, ja no aguanta més. La rigidesa de la societat internacional ara no és cap garantia de la pau, sinó que és sovint la causa principal de la inestabilitat. I per això la societat catalana ha de proclamar el seu dret de secessió i portar-lo a la pràctica
L'espanyolisme contemporani descansa sobre una tesi fundacional: que bascs, catalans i gallecs som, en realitat, "només" espanyols
Però què caram fan els partits que diuen representar-nos, des de l'independentisme o el nacionalisme, a Catalunya o el País Valencià, donant aire i oxigen a un PSOE que totes les dades deixen clar que és un partit moribund? No saben llegir en clau històrica?
La humiliació pública no és un excés retòric ni una qüestió de mal gust. És una doctrina i una crida a l'acció. I hem de saber si encara tenim la força moral i política, la dignitat, de dir que no, que per eixe camí no s'hi pot caminar ni s'hi ha de caminar
Amb la transició, el PSOE i tota la nova arquitectura autonòmica, municipal i estatal van descobrir una maquinària meravellosa que els antifranquistes d'ahir podien fer servir per enriquir-se sense canviar-ne ni un caragol
L’única cosa que pot explicar que el president d'Esquerra es venga tan barat i sense gens de vergonya és la urgència íntima del venedor. Una urgència que té, en aquest cas, una expressió molt concreta: l'indult personal i el futur judicial
Quan un grup d'economistes reputats que no es deuen a ningú s'asseuen a fer comptes i conclouen, alarmats, que el país es dessagna, l'obligació mínima de qui té responsabilitats públiques és, primer, escoltar; segon, llegir a fons; tercer, debatre; i quart prendre decisions. I si no és així no es fa política: es fa comèdia
Quan la consellera diu que l'espionatge als mestres és culpa d'una "inèrcia", la pregunta ja no és si la consellera ho sabia o no ho sabia. La pregunta és quin és l'abast d'aquesta inèrcia: a quantes assemblees més s'hi ha infiltrat, la policia? A quantes reunions sindicals? A quantes mobilitzacions socials?
Aquella "ambició" per la llengua que el president Illa va guixar amb retolador blau era exactament la condició necessària si de debò es volia fer res amb el pacte. Però aquesta ambició ell no l'ha tinguda mai i és bo que ho constaten ja fins i tot els qui fa dotze mesos van acudir –malgrat les crítiques– a fer-li costat
Disset mesos després de l'enfonsament de l'Ursa Major, les investigacions de la CNN i La Verdad, afegides a un informe del govern espanyol, posen llum a allò que sembla una operació encoberta de transferència nuclear entre Rússia i Corea del Nord, que va rebre com a resposta un atac submarí, molt probablement dels Estats Units. La guerra –encara secreta– es presenta a la vora de casa
Jo no demane optimisme, però sí que demane que mirem què tenim davant. Perquè aquests dies he vist un país ben viu fent coses de país viu, sense permís de ningú. I considerar que això no compta perquè no s'ajusta a la desolació prèvia em sembla una gran falta de respecte a la realitat
Trencar la relació amb la fundació Resilis és un pas necessari, però el cas DGAIA s'ha d'aclarir a fons, sense por, i s'han de depurar completament les responsabilitats que calga; altrament, serà una taca permanent sobre les institucions del país que originarà malestar i desafecció
En democràcia, la policia no hi té res a fer, en una reunió de treballadors que organitzen una protesta legal. Si hi ha una sospita raonada que algú prepara un delicte, aleshores hi ha jutges, indicis, procediment. Però de cap manera no hi ha ni hi ha d'haver prospecció: asseguts entre els treballadors, agents de paisà que després tornen a la comissaria amb una llista de cares, de noms, de qui parla i com parla
Escòcia i Gal·les recorden, i ens recorden, que la independència no tan sols no és cap aspiració passada i antiga sinó que, per dir-ho en les paraules dels independentistes d’Hong Kong, és el moviment del nostre temps, el fantasma que volta ara mateix per tot Europa
Almansa va marcar els catalans peninsulars, com els va marcar la caiguda de Barcelona. Els ha marcats tot un seguit de capes geològiques de derrota acumulada. De manera que, sobre la catalanitat natural, s'hi ha anat dipositant una catalanitat derrotada i fosca, com una pàtina que de tan persistent ja sembla la fusta mateixa. A l'Alguer, en canvi, trobem encara avui els catalans originals i resulta que celebren la victòria de ser-ho
Desmentir un rumor és molt més difícil que no pas llançar-lo, perquè el rumor tan sols apel·la a la visceralitat i a la reacció immediata, al plaer físic; en canvi, el desmentiment apel·la a la prudència i la paciència, al plaer intel·lectual. I la prudència sempre arriba tard. I la paciència sempre es fa enutjosa
Una institució que escriu provisions sobre com ha de ser la república –si la gent ho vol, i depèn solament i exclusivament d'això– té les condicions per a esdevenir fàcilment un contrapoder
Els Països Catalans i Euskal Herria formem –vulgues no vulgues– un sistema polític de vasos comunicants que no permet a Espanya d’assolir mai aquell luxe que tant enyora: uns quants anys de calma constitucional, de creure que això ja està, que ja són simplement normals
La generació catalana més brillant –la de les consultes per la independència i el Primer d'Octubre, la de les jornades parlamentàries del setembre del 2017 i les grans manifestacions de la Diada, la d'Urquinaona i l'aeroport, la del Concert per la Llibertat i la Via Catalana– va deixant caure el món que estimava perquè s’ha convençut, abans d'hora, que defensar-lo és cosa d'ingenus
El món d'ahir es va acabant i el d'avui ja no respon a les regles que crèiem comunes. Hem entrat en un món patrimonialista, de presidents-reis i insensible a la democràcia i a la voluntat dels pobles
La presència de policies als instituts enviaria un missatge molt perillós al conjunt de la societat, car convertiria un subjecte encara en formació en un risc que cal gestionar
Hi ha una cosa que els qui humilien no entenen, o sembla que no volen entendre. La humiliació, especialment quan és desproporcionada, quan és massa òbvia, quan és innecessàriament cruel, desperta solidaritat amb qui n’és víctima
Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català
"Alliberar" pressuposa una ocupació. "Imposició" pressuposa un imposador. Hom s'imagina, doncs, els habitants de Fraga, Tamarit o Mequinensa –que hem de recordar que parlen català de molt abans que l’Aragó existís com a regne– esperant que algú vinga a alliberar-los de la llengua en què els avis i els avis dels avis dels avis feien el pa i enterraven els morts
Sant Jordi –i supose que per això molesta tant els espanyolistes– és una festa política en el sentit més net i més antic de la paraula: és una festa de la ciutat, de la ‘polis’, de la cultura, de la comunitat que es reconeix a si mateixa en una llengua
L'alliberament nacional és un camí en què no importa solament la velocitat, sinó també la consistència
Pedro Sánchez, en compte d'anar a París a decidir com encara Europa el gravíssim problema creat pel tancament de l'estret d'Ormuz i la guerra de l'Iran, va preferir organitzar un espectacle a Barcelona barrejant partit amb estat
El Correllengua és una nació que camina i corre. I que camina, cosa important, no amb l'aspra crispació dels qui s'han deixat arrossegar per l'amargor, sinó amb la determinació dels qui saben que tenen –que tenim– raó i que el temps, si l'aprofitem bé, és nostre
El gran dubte és si Meloni s'allunya progressivament de l'extrema dreta o si només intenta de sobreviure políticament amb un nou tomb camaleònic
Els polítics que deixen empremta de debò són els que mantenen el contacte físic, sostingut, obstinat, amb la gent real. Els que tenen una persistència anònima a l'hora d'escoltar i dialogar amb els electors
Es nota massa la incomoditat amb què Salvador Illa es troba forçat a interpretar un càrrec en què sembla que no creu
La pregunta que caldria fer-se no és si sobreviuran o no els diaris en paper en el futur, sinó si sobreviurà o no aquest model de periodisme que l'Avui va reprendre ara fa cinquanta anys: el periodisme que es preocupa per les coses que importen de debò a una societat que vol continuar essent ella mateixa
Darrere les paraules de Mendoza és fàcil de reconèixer-hi clarament aquella actitud tan antiga i, al capdavall, tan espanyola de voler una Catalunya preciosa... però sense catalans
Avui em fa molta pena no haver estat mai capaç de demanar-li perdó per aquells anys en què els independentistes ens dedicàrem a barallar-nos entre nosaltres, més i tot que a combatre Espanya. De demanar-nos perdó, mútuament
Al Llevant conflueixen grans civilitzacions: la persa, l'àrab, la turca, la cristiana, la jueva i, més modernament, la russa. Entendre com s'hi mouen i com interaccionen és fonamental per a analitzar correctament la tensió actual i l'amenaça de Donald Trump "d'esborrar la civilització persa"
Si ERC reté Rufián contra la seua voluntat estratègica clarament manifestada, serà un portaveu deslleial. I si deixen que se'n vaja a casa, ERC perdrà el seu únic candidat amb tracció real a les eleccions espanyoles
El món ha sobreviscut a la nit que Donald Trump ens prometia l'infern. Sí, però n’ha pagat un preu: s’ha afeblit encara més l'arquitectura de pau que es va construir laboriosament d'ençà del 1945 i ens ha posat en una situació de perill que no hauríem de viure. Siguem-ne conscients
Noranta minuts abans d'expirar l'ultimàtum que, en paraules de Trump, hauria "esborrat la civilització persa" del mapa, els Estats Units i l'Iran anuncien un alto-el-foc mitjançat pel Paquistan que els permetrà de negociar durant quinze dies i evitar una intensificació del conflicte que hauria tingut conseqüències catastròfiques per a tots els països involucrats i per al món sencer