11.05.2026 - 21:40
La consellera Martínez Bravo va anunciar ahir al parlament que el govern de la Generalitat trencava relacions amb la unió temporal d’empreses Resilis Mercè Fontanilles, assenyalada per l’escàndol de pagaments indeguts als joves en el marc de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). El govern deixarà de contractar-ne els serveis a partir del 31 de desembre. Fa mesos, quan va esclatar l’escàndol, el govern ja va anunciar que ho faria, per bé que va dir que era materialment impossible de trencar-hi la relació d’avui per demà sense afectar les persones que en reben el servei. La decisió anunciada per la consellera Martínez Bravo va, doncs, en la línia correcta i confirma que les raons adduïdes en aquell moment no eren una simple excusa.
Dit això, el pas anunciat ahir és encara molt insuficient. L’afer de la DGAIA no s’haurà tancat i resolt fins que no tinguem una explicació clara i documentada –de manera pública– que explique a tothom sense ambigüitats ni mitges tintes què va passar, com es va poder fer, quants diners es van desviar i qui són els responsables tècnics i polítics d’aquest cas de corrupció. I, és clar, fins que la justícia no haja examinat el cas i determinat les responsabilitats que se’n puguen derivar.
Amb la gravetat dels fets ja n’hi hauria prou per a reclamar tot això. Però crec que cal ser conscients, a més, del factor simbòlic que tot plegat implica per a bona part de la societat catalana.
La corrupció, dissortadament, és una temptació humana massa gran. Els països que han reeixit a combatre-la no demostren pas que els seus polítics siguen diferents dels d’uns altres llocs: demostren, sobretot, que calen mesures –lleis, decrets, reglaments– que la facen inviable i, també, una consciència social estesa que la considere inacceptable perquè lesiona greument la credibilitat de les institucions democràtiques. Els països nòrdics, sovint posats d’exemple, no van esdevenir més nets perquè els seus polítics fossen moralment superiors, sinó perquè van construir, durant dècades, una arquitectura institucional –transparència obligatòria, accés ciutadà a les declaracions patrimonials dels càrrecs, fiscalies anticorrupció amb autonomia real, tribunals de comptes amb dents– que va fer que la corrupció fos difícil i, sobretot, molt costosa.
La corrupció –ho explica de manera immillorable Paul Preston a Un poble traït– va ser un dels ancoratges fonamentals del franquisme, un règim que va sobreviure durant dècades a còpia de comprar voluntats en canvi de privilegis. No es tractava sols d’episodis individuals: era un sistema, una manera de governar que feia coextensives la idea d’estat i la pràctica del clientelisme. La transició postfranquista no va fer res per eliminar aquestes pràctiques i ben aviat els grans partits democràtics van tacar la seua trajectòria caient en les mateixes inèrcies. El cas de la DGAIA ha colpit tant la societat catalana perquè implica de ple un moviment –l’independentista– que fa bandera de la renovació democràtica i del trencament amb les pràctiques del passat, i perquè implica de manera molt específica un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que sempre ha fet bandera de ser l’únic sense casos de corrupció en tota la seua història. I això no era una pretensió retòrica: era un actiu polític real i diferencial. Perdre’l –probablement, ja l’ha perdut– té conseqüències estratègiques de llarg abast no sols per al partit, sinó per a tot el moviment independentista.
En el nostre país aquest fet s’ha afegit a la decepció política que molts ciutadans senten perquè la independència, proclamada aviat farà deu anys, encara no és una realitat tangible, i al descobriment i l’assumpció que els partits no són grups de pressió política i prou, sinó també autèntiques empreses amb interessos privatius i poc confessables que han colonitzat les institucions –el famós sottogoverno, amb unes conseqüències nefastes de les quals fa tants anys que advertesc. Em referesc a aquella xarxa informal de càrrecs, contractes, fundacions paral·leles i empreses satèl·lit que els partits gestionen al marge dels mecanismes formals de govern i que acaba constituint un poder real, opac i sostret a qualsevol control democràtic. La conjunció d’aquests factors ha creat una situació explosiva que fa que el cas DGAIA haja esdevingut un símbol, un qüestionament total –injust, però comprensible– de tota una generació de polítics catalans. És injust perquè generalitza i posa al mateix sac gent honesta i pràctiques inacceptables. És comprensible perquè, quan una societat percep que els seus dirigents han confós sistemàticament el servei públic i el benefici particular, la confiança no s’erosiona: es trenca. I refer-la costa molt més que perdre-la.
Sense aclarir i netejar responsabilitats, per tant, serà molt difícil que una part important de la població torne a confiar en les institucions i en els partits independentistes, i això fa més necessari encara ser radicals i contundents en aquesta qüestió –i recordeu, com ens va ensenyar Sartre, que radical i extremista no és igual. Ser radical vol dir anar a l’arrel, i això es tradueix en mesures concretes: una comissió d’investigació parlamentària amb capacitat real d’estirar el fil fins on calga, una auditoria externa i independent del sistema de concertació de serveis socials, la publicitat activa de tots els contractes públics per damunt d’un llindar raonable i una revisió a fons dels mecanismes pels quals una part substancial de la despesa pública es delega a entitats privades amb un control efectiu pràcticament inexistent. Sense això, qualsevol declaració de bones intencions serà, simplement, una declaració. I així el cas DGAIA, lluny de tancar-se, continuarà obert com una ferida.
PS1. AVÍS IMPORTANT. A VilaWeb fem avui, dimarts, un canvi molt important en els sistemes informàtics, que implicarà que alguns serveis que els lectors i subscriptors feu servir cada dia no funcionen temporalment, com ara la possibilitat de fer comentaris. En aquesta pàgina trobareu el detall dels serveis temporalment afectats. Calculem que cap a les sis de la vesprada la situació ja s’haurà resolt del tot i podrem recuperar la normalitat de tots els serveis. La lectura del diari, cal aclarir-ho, es mantindrà sense alteracions en tot moment. Agraïm a tothom la comprensió per aquest procediment necessari, que ens permetrà d’oferir noves funcionalitats, i millors, als lectors de VilaWeb.
PS2. La setmana passada el País de Gal·les i Escòcia van fer eleccions, de resultes de les quals hi haurà governs independentistes en totes dues nacions. Tinc la sensació que ni tan sols els independentistes catalans som conscients de la potència, la força i l’envit que signifiquen els moviments com el nostre, arreu del continent. I per això he fet aquesta Pissarreta descrivint-ho i explicant-ho: “La potència de l’independentisme arreu d’Europa, després de les victòries a Escòcia i a Gal·les”.
PS3. El País Valencià va viure ahir la primera jornada de vaga de docents que avui també es farà al Principat. La d’ahir va ser especialment important perquè la mobilització va anar molt més enllà que no s’esperava i significa un qüestionament molt important del govern. Esperança Camps ho explica en aquest article: “Els sindicats fan una gran demostració de força en la primera jornada de la vaga educativa indefinida”.
PS4. L’escriptora mexicana Valeria Luiselli torna a la narrativa amb Principi, mig, fi, una novel·la íntima i atmosfèrica que converteix un viatge per Sicília en una exploració sobre la memòria, les fronteres i els nous començaments. Instal·lada a Nova York de fa anys i considerada una de les grans veus de la literatura contemporània transfronterera, Luiselli ha construït una obra marcada per les preguntes més que no pas per les certeses: “Un bon assaig pregunta, circumda, gira entorn de temes, però no necessàriament els resol”, explica. L’ha entrevistada Emma Granyer.
