Els noms dels departaments a l’estat francès no són accidentals: són un acte polític deliberat. Abans del 1789, el territori es dividia en províncies, governacions, intendències, diòcesis i circumscripcions fiscals que se superposaven i no coincidien les unes amb les altres. L’Assemblea Constituent va decidir aleshores de crear els departaments per decret del 22 de desembre de 1789, en què se substituïren les províncies, considerades inadequades per al control del territori pel poder central i massa desiguals i complicades, per la presència de tot d’enclavaments i traçats tortuosos.

El primer projecte, del comitè Sieyès-Thouret, va ser el de crear un escaquer geomètric d’inspiració nord-americana: una graella d’unes 81 subdivisions quadrades d’uns 70 quilòmetres de costat, que no respectava gens ni la història, ni les llengües, ni la voluntat de les poblacions. Va ser rebutjat per artificial, i es van imposar les idees dels “provincialistes”, amb Mirabeau com a portaveu, que defensaven d’adaptar la idea de la geometria a la realitat preexistent (muntanyes, rius, ciutats, litoral, fronteres de les antigues províncies).

I és en aquesta línia que el projecte aprovat el 22 de desembre de 1789 preveia que els noms dels departaments es triarien en referència a la geografia o a la hidrografia. El text fixava que el nom havia de “trencar” obligatòriament amb les antigues províncies del regne de França i, per tant, amb les identitats que aquells noms reflectien; per això van escollir noms de rius o muntanyes com a preferència. No era pas una qüestió estètica: era una operació d’enginyeria identitària. Anomenar un territori per un riu o una serralada el desvinculava de la història, de la dinastia, de la llengua i de la lleialtat local, i traslladava aquesta lleialtat cap a la nova nació-estat i l’estat central. Els noms de departament són, en essència, el dispositiu jacobí de despersonalització administrativa.

El cas de Catalunya

A Catalunya, la cosa és gairebé de manual. De l’edat mitjana fins a mitjan segle XVII, els territoris catalans ocupats per França formaven els comtats del Rosselló, la Cerdanya, el Conflent i el Vallespir. El 1659, foren annexats arran del Tractat dels Pirineus i reagrupats sota l’apel·lació de “província del Rosselló”, amb capital a Perpinyà.

I ací ve el detall revelador: el 6 de març de 1790 els diputats de l’antiga província del Rosselló van signar l’acta que creava el “departament del Rosselló”, que de seguida fou rebatejat com a “Pirineus Orientals”. El nom “Rosselló” fou substituït per “Pirineus Orientals” amb l’excusa d’evitar les connotacions de l’Antic Règim, però el canvi pretenia, per sobre de tot, eliminar qualsevol referència a la identitat catalana. A més, per acabar-ho de diluir, el departament va sobrepassar l’antiga província incorporant-hi la petita regió occitana del Fenolheda, amb més de vint-i-cinc municipis. O sigui: van treure el nom català històric, van canviar-lo per un descriptor orogràfic neutre i hi van afegir un tros occità perquè ni tan sols coincidís territorialment amb l’antiga entitat catalana. La descatalanització nominal completa.

Una decisió que no ha deixat de causar problemes

Però la proposta d’anomenar els departaments a partir de motius geogràfics s’ha demostrat que és una gran font de polèmiques i no són pocs els departaments que han canviat el nom en el curs de la història, principalment per dues raons: la connotació pejorativa i la reivindicació identitària.

La gran onada de canvis del segle XX va arribar a les zones on els habitants se sentien menystinguts per adjectius que sonaven a inferioritat o podien ser interpretats així. És per això que el Charente Inferior va passar a ser el Charente Marítim (1941); el Sena Inferior, Sena Marítim (1955); el Loire Inferior, Loire Atlàntic (1957); els Pirineus Baixos van passar a ser els Pirineus Atlàntics (1969), i els Alps Baixos van acabar anomenant-se Alps de l’Alta Provença (1970).

Posteriorment, han començat a aparèixer casos en què es reivindica un nom més identitari, que reflecteixi més bé la identitat del país, com passa amb Catalunya. El cas més evident és el del departament bretó de Costes del Nord. El “nord” generava confusió (la gent es pensava que era el nord de l’estat) i també males associacions –amb el fred i la grisor–, i quan hi havia naufragis de petroliers a les costes bretones els mitjans parlaven de marees negres a les “costes del nord”, cosa que feia que molta gent anul·lés les reserves hoteleres en bona part de la costa. El 1990, per tot plegat, el departament fou rebatejat com a Costes d’Armor. “Armor” incorporava la doble significació: la de “país de la mar” i la d’Armòrica, que és el nom antic de la península bretona.