Als confins d’Itàlia

Per la proximitat en el temps, per la proximitat del moment culminant del conflicte, segurament un dels fenòmens nacionals més interessants que tenim a Europa és el de l’anomenada “italianitat adriàtica“. Això és la configuració de la frontera oriental de la Itàlia actual, en conflicte –aleshores amb Iugoslàvia, avui amb Eslovènia i Croàcia– d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial.

Aquest confí italià –per a fer servir l’expressió polonesa– recorda més els processos típics de l’Europa central i oriental que no pas els de l’Europa occidental. Per la barreja de poblacions, pel canvi constant de les fronteres i pels moviments que els uns i els altres intenten a l’hora de reconfigurar les respectives nacions. Bàsicament, parlaríem de la presència encara avui potent d’eslovens a la Itàlia actual –que va de Trieste a Gorizia i més amunt–, però també de la presència d’italians a les costes adriàtiques, de l’Ístria fins ben bé a Montenegro.

Explique això perquè aquests dies he llegit un llibre que, partint d’aquesta perspectiva, m’ha fet pensar molt sobre la realitat nacional i la construcció de les nacions. Pensant també en el nostre cas. Es tracta d’Italianità adriatica, un estudi relativament nou de l’historiador de Trieste Raoul Lupo, considerat un dels màxims coneixedors d’aquesta realitat.

Concretament, m’ha cridat molt l’atenció com Lupo descriu la batalla –ell no ho diu així, però crec que és la paraula que s’hi adiu més– entre les nacions italiana, eslovena i croata per a reconvertir el territori i la gent de l’antiga República de Venècia en part de les seues nacions respectives. Llegint el llibre es fa evident que Trieste (Trst) avui podria ser perfectament una ciutat eslovena i Fiume (Rijeka) una ciutat italiana si les coses hagueren anat només un poc diferents. I que això no sorprendria absolutament ningú. El concepte central del seu relat, i que em sembla interessant per a nosaltres, és que defineix tot plegat com el resultat d’una “competició per a conquerir la consciència” dels habitants d’aquesta terra, fins i tot amb independència d’allò que originàriament siguen o puguen ser.

El fenomen el podem reconèixer clarament nosaltres mateixos: italians ètnics pels quatre cantons que, tanmateix, ara se senten croats; eslovens ètnics que viuen com si foren perfectes italians en el seu dia a dia; istrians de diversa condició que, més enllà de la identitat local, se senten perduts… La gràcia de Lupo és presentar tot això que veiem a casa nostra també com una “competizione per la conquista delle conscienze“. I implica una lliçó de la qual em sembla que hauríem de prendre nota: que, amb vista a la resolució d’un conflicte nacional, no compta tant la matèria primera –espere que s’entenga què vull dir–  com la consciència. Dit d’una altra manera: no compta tant ser català com tenir consciència de ser-ho i de no ser espanyol o francès. Una consciència, aquesta, que a més és dinàmica i permanent, no queda mai fixada per sempre.

Lupo ho dibuixa amb una imatge molt poderosa quan defineix la seua pròpia ciutat tot explicant-nos que el 1948, just acabada la Segona Guerra Mundial i quan va quedar fora d’Itàlia, Trieste “podia ser la Milà del 1848”; i que el 1952 –quan definitivament va quedar encaixada dins les noves fronteres italianes– “podia ser la Venècia del 1866”.

Recordem-ho: l’analogia juga amb dos moments fundacionals i contrastats del Risorgimento, que tenen significats molt diferents dins el procés d’unificació italiana. La referència del 1848 remet als anomenats Cinc Dies de Milà, quan els milanesos van expulsar de la ciutat les tropes austríaques del mariscal Radetzky en una insurrecció popular extraordinària. Va ser un moment de passió cívica, gairebé èpic, però militarment efímer i inútil: pocs mesos després, l’agost del mateix any, els austríacs hi tornaven a entrar i en restablien el domini. Milà-1848 simbolitza, doncs, l’aixecament heroic, però fracassat, la primera embranzida que no aconsegueix de consolidar res en termes pràctics, però que queda inscrita com a moment fundacional, com a referent moral i com la llavor d’una causa que continuarà viva durant dècades.

I la Venècia del 1866 representa exactament el contrari: la culminació definitiva. Després de la fallida República de Sant Marc de Daniele Manin (1848-49), que també s’havia ensorrat, Venècia va haver d’esperar dèsset anys més fins que finalment fou incorporada al Regne d’Itàlia arran de la Tercera Guerra d’Independència –encarrilada per la victòria prussiana sobre Àustria a Sadowa–, amb un plebiscit aclaparadorament favorable l’octubre del 1866. Ací no hi ha èpica popular, sinó assoliment final, fruit de la paciència, del context internacional propici i d’una operació política i diplomàtica reeixida.

L’analogia de l’historiador, per tant, ens explica que dins mateix d’un país els temps històrics poden ser diferents i funcionar com onades que es van repetint en indrets geogràfics allunyats.

I la reflexió que en faig té a veure amb els intents mai no reeixits d’espanyolització del nostre país.

Sempre he interpretat que, per a la catalanitat, el moment més perillós d’aquest darrer segle va ser l’any 1992 quan, en ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, una bona part de la població catalana del Principat es va sentir còmoda, per primera vegada, en una espanyolitat que feia creure que es podia viure a l’estat espanyol, com a catalans, amb una certa comoditat.

I, en conseqüència, per a mi la gran victòria del període 2012-2019 és haver posat fi per sempre a aquesta sensació. L’emergència del putaespanyisme –supose que s’entén què vull dir i la ironia– és la prova més fefaent que en la competició “per la construcció de la consciència” nosaltres, aquests darrers anys, hem fet molts passos endavant, importantíssims, encara que en la depressió política actual coste de veure-ho. Perquè, seguint Lupo, el tema no és ser catalans o no, no és ben bé ser catalans o no. El tema clau és tenir clar, o no, que ser-ho vol dir no ser espanyols o francesos. Perquè ací hi ha la competició real. Per la conquista delle conscienze.

PS1. Mallorca viurà avui divendres un gran acte d’afirmació multitudinària amb la cantada massiva arreu de l’illa de La Balanguera. A les 12.00, l’himne serà cantant en més de 250 centres escolars i a les 20 hores milers de persones l’entonaran de manera simultània a les places més emblemàtiques de tots els pobles i ciutats de l’illa i també al davant de l’Espai Mallorca de Barcelona. Tots els detalls de l’acte us els expliquem ací i en aquest article de Martí Gelabert us expliquem la importància de la cançó que fa ara cent anys i és un dels grans símbols del nostre país.

PS2. Ot Bou ha entrevistat el conseller de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Francesc Xavier Vila: XXXX

PS3. Com cada dijous avui a VilaWeb Televisió toca La tertúlia proscrita. En aquesta ocasió Txell Partal parla amb Jordi Borràs i Ot Bou, sobre la molt moguda actualitat política de la setmana, on evidentment destaquen les acusacions de corrupció contra el PSOE, que estan acorralant el govern espanyol. El vídeo el podeu recuperar ací.

PS4. Tots aquests contiguts, que només trobareu a VilaWeb, i tants d’altres que us fem arribar puntualment, només són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan possible que tots pogueu llegir en obert el nostre treball, sense murs de pagament. Però en necessitem més del que som per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per encarar els nous projectes que tenim entre mans -com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que us plantegeu ser subscriptors o, com a mínim, fer una donació única i sense cap més compromís. VilaWeb depèn de vosaltres.