El terratrèmol de Zapatero no és com la resta: una ferida perillosa per a Sánchez

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va ser ràpid i taxatiu amb la seva mà dreta i la seva mà esquerra, quan el jutge els va començar a investigar. José Luis Ábalos i Santos Cerdán van rebre la invitació de deixar els càrrecs i d’abandonar el partit. I ho van fer. Aleshores, calia un tallafoc. El missatge de Sánchez era, d’entrada, que ell no hi tenia res a veure, i fins i tot va expressar sorpresa. “Vull demanar perdó a la ciutadania perquè fins aquest mateix matí estava convençut de la integritat de Santos Cerdán”, va dir el juny de l’any passat, compungit, en una conferència de premsa.

El cas de José Luis Rodríguez Zapatero, a qui l’Audiència espanyola ha comunicat aquesta setmana que investiga per tràfic d’influències i emblanquiment de capitals, és diferent. El cost de la seva caiguda no és el mateix. No és cert que Zapatero fos el mentor de Sánchez, com han recitat els portaveus del PP aquestes darreres hores: en les famoses primàries de l’any 2016, l’ex-president es va unir a tota la vella guàrdia del partit per a donar suport a Susana Díaz. Mentor, no, doncs. Però Zapatero sí que ha estat un actiu electoral molt important per a Sánchez, i encara és una figura de gran envergadura simbòlica per a les bases socialistes.

De fet, Zapatero és l’únic ex-president realment reivindicat pel gruix del PSOE actual, molt distanciat de Felipe González, que aquests darrers mesos ha anat repetint que votaria en blanc a les pròximes eleccions si Sánchez es tornava a presentar. Fins i tot hi ha un cert paral·lelisme en les trajectòries de Zapatero i de Sánchez: tots dos han estat acusats d’haver allunyat el PSOE de la seva missió. El primer, perquè la branca conservadora del partit, i bona part de l’espanyolisme, li retreu d’haver tornat a obrir ferides –amb la llei de memòria històrica, per exemple– que la transició havia tancat per força. Al segon, perquè interpreten com una traïció els pactes amb l’independentisme i els hereus del 15-M.

Durant els vuit anys que Sánchez ja fa que és al poder, hi ha hagut un acostament. El govern de Sánchez arrossegava un llast, d’ençà que va guanyar la moció de censura: l’ombra de la deslegitimitat. I Zapatero va ser fonamental per a començar a desfer el nus, fou el mascaró de proa d’un desacomplexament que després han anat encarnant veus com Óscar Puente. L’ex-president va ser, per exemple, el primer socialista de pes de reivindicar amb un cert orgull els pactes amb Bildu, en una entrevista a la Cadena COPE, l’estiu del 2023, en plena campanya electoral. “Compleixen tots els requisits democràtics”, va dir. Al seu llibre de memòries, Crónica de la España que dialoga (Navona), publicat la primavera del 2024, Zapatero explica que jeia al sofà de casa seva, mirant un debat en què Alberto Núñez Feijóo retreia a Sánchez que protegís els botxins i no les víctimes, i que va decidir de sortir del segon pla i afegir-se activament a la campanya.

A partir d’aleshores, Zapatero va esdevenir una mena de portaveu que gosava dir en veu alta tot allò que no podia dir Sánchez, l’home acusat de no tenir principis, d’ésser un camaleònic capaç de vendre’s qualsevol idea per un plat de llentilles. No era solament el vell PSOE, que s’oposava als pactes amb l’esquerra abertzale, o amb l’independentisme, o amb Podem: era també el Sánchez d’abans, que ho havia fet, i necessitava algú amb autoritat moral que farcís amb una ànima els seus canvis de guió, que semblaven oportunistes. A Sánchez li anà com l’anell al dit. No solament per als discursos. També per a negociar, quan l’aritmètica el va deixar en mans de Junts.

Avui Zapatero seria investigat per l’Audiència espanyola si no hagués participat en la negociació de la llei d’amnistia, que també ha defensat zelosament, i en la negociació a Ginebra? Aquesta pregunta fou la reacció instintiva de molts aliats de Sánchez quan es va saber la notícia. Gabriel Rufián la va fer, gairebé literalment, als passadissos del congrés espanyol. És raonable, fins a cert punt: el devessall de casos de corrupció que assetgen Sánchez –la seva dona, el seu germà, el seu equip més afí, l’ex-fiscal general de l’estat, uns quants ministres que n’han sortit esquitxats– i la desproporció de jutges com Juan Carlos Peinado han alimentat la sospita d’una operació orquestrada.

Tanmateix, aquesta resposta defensiva es va esvair de seguida. A mesura que la interlocutòria es va escampar, i que el PSOE la va llegir, van arribar les sospites. El jutge sospita que Zapatero va intervenir perquè l’aerolínia Plus Ultra rebés un rescat de cinquanta-tres milions d’euros, en temps de la pandèmia, i que se’n va endur una comissió. El document no té proves definitives, però té un munt d’indicis, com ara les converses intervingudes als altres implicats en què es refereixen explícitament a la necessitat de pagar una “picossada” a l’ex-president. Zapatero mateix ha reconegut que va cobrar diners de la societat Análisis Relevante, propietat del seu amic Julio Martínez Martínez, que alhora havia rebut diners de Plus Ultra per mitjà d’una altra societat, Idella, però assegura que els seus honoraris no provenien de cap comissió, sinó que facturaven uns serveis legals de consultoria.

Ara el PSOE dubta, tot esperant una estratègia cohesionada. Una opció és preparar una nova operació de salvament de Sánchez, l’enèsima, i tornar a provar la maniobra del tallafoc, amb efecte retardat. Una altra opció és la que va deixar entreveure Sánchez quan va intervenir a la sessió de control del seu govern, l’altre dia: declarar formalment la guerra a la judicatura i declamar que Zapatero és una presa de caça major perquè l’espanyolisme més ranci la hi té votada, amb l’avantatge que la intencionalitat política dels jutges ha estat evident en uns altres casos i que la justícia espanyola no és especialment popular. De moment, a les palpentes, encara prenen la temperatura.

Totes dues opcions tenen un inconvenient. La versió de la lawfare i de la persecució judicial depèn de tres coses que no són a les mans del govern espanyol: la informació que té el jutge i que encara no és pública, l’estratègia de defensa que triï Zapatero, i l’estratègia que triïn la resta d’implicats en la trama, sobretot el seu amic Martínez Martínez. I la versió del tallafoc, en aquest cas, és difícil d’empassar-se. Si Zapatero va intervenir per afavorir el rescat d’una aerolínia, ho va fer, precisament, davant el govern de Sánchez, que, sabent-ho o no, va validar la decisió en un consell de ministres. Aquest terratrèmol no és com els altres.