Joaquim Bosch: “S’ha de separar el Zapatero polític del Zapatero empresari”

L’horitzó judicial del PSOE i el president espanyol, Pedro Sánchez, és cada volta més tèrbol. Les causes i revelacions s’acumulen, sobretot quant a les actuacions de l’ex-president José Luis Rodríguez Zapatero –encara pendent de declarar la setmana vinent– i els tripijocs de Leire Díez. Per entendre l’abast de la situació, parlem amb el magistrat Joaquim Bosch (Cullera, 1965).

—Què us semblen les causes judicials que esquitxen el PSOE i l’entorn de Pedro Sánchez?
—Hi ha una doble situació que es prova de barrejar per a crear una sola perspectiva de gran conspiració judicial contra el govern. Ara, segons el meu parer, hi ha dues situacions. La primera és formada per casos que realment són discutibles jurídicament. Hi podem posar la condemna al fiscal general que, tal com vam constatar, va dividir el Tribunal Suprem espanyol, tant en la instrucció com en la sentència. Una divisió que també es constata en la no aplicació de l’amnistia. Però hi ha més casos en la justícia ordinària: per exemple, el de Begoña Gómez, en què hem vist com l’Audiència de Madrid revocava moltes de les decisions del jutge instructor. Aquests casos poden originar dificultats de comprensió en la ciutadania, sobretot per diferències jurídiques, que poden implicar crítiques a la justícia que s’han de respectar.

—Quina és l’altra?
—Hi ha investigacions en marxa que, segons el meu parer, són molt justificades i no es poden posar en el mateix calaix perquè hi ha fonament perquè hi actuï el poder judicial. A més, n’hi ha moltes que formen part de problemes estructurals de corrupció a l’estat espanyol que mai no s’han resolt i que, per tant, no ens podem estanyar que vagin reapareixent. Són actuacions judicials legítimes, com ara en el cas Ábalos. No és cap conspiració ni cap campanya. En el mateix sac posaria el cas Zapatero.

—Per què?
—Hi ha indicis suficients perquè s’obri un procés judicial, que pot acabar en un judici o no. Hi ha elements que no són cap invenció judicial. Passa el mateix amb el cas Leire. Són investigacions justificades. El problema és quan els polítics, per protegir-se dels efectes polítics de les investigacions, les posen totes al mateix calaix per menystenir-les.

—Càrrecs del PSOE apunten que són víctimes del lawfare. Què en penseu?
—A l’estat espanyol hi ha casos de lawfare diagnosticats i condemnats. Un cas molt clar és la condemna al magistrat Salvador Alba per haver intentat d’actuar contra l’activitat política de l’aleshores diputada de Podem Victoria Rosell. És evident que, potencialment, hi pot haver casos de lawfare. Passa que cal demostrar-ho, com a mínim de manera aparent. A parer meu, en moltes de les causes de què parlem hi ha actuacions judicials legítimes i em sembla que l’acusació de lawfare s’utilitza com a blindatge contra el desgast polític que comporten les investigacions. Em sembla respectable que, de l’àmbit ciutadà, periodístic i fins i tot d’algun de polític, es faça servir el terme, que forma part del debat públic, però crec que els membres del govern espanyol no haurien d’entrar-hi.

—Per què?
—Hi ha tot un seguit de pautes institucionals, que marquen els organismes europeus, que consideren que el govern no ha de desqualificar ni d’atacar frontalment el poder judicial, perquè erosiona la credibilitat del sistema institucional. L’últim informe anual de la Comissió Europea llança crítiques molt dures al govern espanyol per això mateix i estic convençut que l’informe següent encara serà pitjor. Per tot plegat, pense que aquí el govern no ha actuat correctament. També he de dir, en justa correspondència, que els organismes europeus també diuen que el respecte ha de ser mutu. El poder judicial tampoc no ha de desqualificar de manera generalitzada ni el legislatiu ni l’executiu. Lamentablement, hem vist actuacions judicials qüestionant les competències del parlament per a fer lleis i del govern per a prendre decisions.

—De fet, el ministre Óscar Puente ha parlat de mètodes antidemocràtics per a mirar d’enderrocar el govern espanyol.
—El cas Zapatero no em sembla un cas d’utilització de mètodes antidemocràtics, sinó un cas d’investigació judicial basada en dades verificables objectivament. Crec que s’ha de separar el Zapatero polític del Zapatero empresari. Són dues coses diferents. El Zapatero polític pot ser objecte, òbviament, d’elogis i de crítiques segons la seua gestió, però això jurídicament no té cap connexió amb el fet de si ha falsificat factures o no. Caldrà aclarir això.

—Com ho veieu?
—Realment no ho puc saber. Ni en l’àmbit jurídic ni en l’àmbit de la veritat material. Hi ha una investigació en marxa i hi ha dades que indiquen que s’haurien falsificat factures, que s’hauria exercit tràfic d’influències i que s’haurien comès més delictes. Aquestes dades, fonamentades en converses i reunions dels encausats, fan pensar que cal implicar Zapatero en el rescat de Plus Ultra en canvi de diners, tot plegat d’acord amb pagaments, factures i moviments econòmics. No veig cap campanya política del poder judicial, sinó uns raonaments que no he vist que cap membre del govern haja desvirtuat jurídicament més enllà de parlar de teories de la conspiració.

—Per què creieu que ha caigut el delicte d’emblanquiment de capitals?
—La meua impressió és que la investigació és oberta, acaba tot just de començar, i és un delicte que hi pot concórrer o no. Segons el meu parer, els indicis tenen més connexió amb infraccions penals com la falsedat documental i el tràfic d’influències, especialment. Perquè hi ha factures que poden no respondre als seus conceptes i perquè en les converses entre la persona de confiança de Zapatero, Julio Martínez, i els directius de l’aerolínia Plus Ultra es parla de pagar en canvi de favors per mitjà de pressions sobre l’organisme que havia de decidir-ne el rescat. Hi ha una aparença indiciària. Els altres delictes que s’han esmentat, com ara l’emblanquiment de capitals i l’organització criminal, em semblen més complicats amb la informació de què disposem. Ara, la investigació és encara molt incipient.

—Tot pot canviar…
—Això acaba de començar. Zapatero ni tan sols s’ha pogut defensar. Però això em sembla tan criticable envestir contra el poder judicial en un cas així, perquè Pedraz ha fet allò que hauria fet qualsevol jutge instructor de l’estat espanyol, perquè no tenia cap més opció, però és igualment qüestionable que es condemne Zapatero abans de declarar. Se l’ha crucificat i difamat, sense saber si la causa s’arxivarà o avançarà. Hem de ser molt prudents fins a sentir què diu Zapatero en seu judicial.

—La interlocutòria del jutge descriu una estructura, amb Zapatero al capdamunt, per a desviar i amagar diners. Per què veieu poc probable la investigació per organització criminal?
—Amb la informació que tenim, hi veig dificultats, però cal valorar-ho amb una certa cautela perquè hi ha peces secretes. S’han ordenat escorcolls i encara ens falta molta informació, però amb la informació que hi ha a la interlocutòria, si sols hi ha això, a mi em sembla insuficient, perquè és un delicte que requereix una certa reiteració i continuïtat de l’activitat delictiva. I, encara que s’han difós als mitjans possibles actuacions a Veneçuela, a la Xina i més països, és la part de la interlocutòria que menys material incriminatori té. Pense això, però em puc equivocar.

—Veieu factible que el jutge decreti alguna mesura cautelar contra Zapatero després de la declaració de la setmana vinent?
—La presó provisional té una aplicació difícil en el moment actual. D’una banda, perquè Zapatero és una persona molt arrelada al país i el perill de fuga, ara mateix, és molt baix. Amb la investigació arrencada, pense que la presó seria descartable. Cal tenir en compte que la presó provisional és una mesura excepcional, però reitere que el jutge instructor té moltíssima informació que no té ningú més. Hi ha actuacions que ara mateix són secretes. Seria més probable la prohibició de sortir de l’estat i la retirada del passaport, però caldria justificar-ho també amb un mínim risc de fuga.

—El PP ha demanat l’encausament de les filles de Zapatero com a participants en la trama.
—La investigació diu que hi ha indicis que s’hauria utilitzat l’empresa de les filles per a rebre pagaments per conceptes que no es corresponen amb allò que diu el document de factura, sinó per actuacions de Zapatero en favor de Plus Ultra. Això no vol dir que les filles fossen conscients de l’activitat que s’atribueix a l’ex-president ni que formen part de la trama delictiva. Ho haurà de valorar el jutge instructor. De totes maneres, que no es decidisca ara no vol dir que passe més endavant. Dit això, crec que no n’hi ha prou a rebre els diners per a demostrar la integració en la trama.

—Com veieu l’afer de les joies del despatx de Zapatero? Han estat taxades en 1,3 milions d’euros i el jutge ha obert una peça separada de la investigació?
—Sobre la peça separada de les joies confiscades en el registre del despatx de Zapatero, cal destacar l’elevat valor econòmic –més d’1,3 milions d’euros–, que reflecteix la taxació pericial realitzada. Es tracta d’una quantia que sobrepassa de manera clara els usos habituals i els regals familiars o de cortesia. A partir d’ací, si l’adquisició de les joies no s’ha comunicat als organismes públics competents o no s’hi ha tributat, ens podríem trobar amb delictes fiscals o delictes de contraban. En aquesta matèria, serà especialment rellevant la declaració de Zapatero com a investigat, perquè en la compareixença pot explicar l’origen de les joies i provar de mostrar que no hi ha cap conducta delictiva per la seua possessió. En funció de la declaració, el magistrat instructor haurà de decidir si arxiva la peça separada o si continua les diligències d’Investigació.

—Cal una regulació més restrictiva de la figura de l’ex-president?
—Les portes giratòries s’haurien de regular de manera més estricta. Són un espai d’amistats perilloses entre la gran empresa, la política i les institucions. Sovint són el context que explica molts casos de corrupció. En el cas concret dels ex-presidents, encara és més aconsellable. Sabem que José María Aznar i Felipe González han utilitzat activament les portes giratòries i, en alguns casos, d’una manera molt reprovable. No hem d’oblidar que els ex-presidents tenen una agenda amb multitud de contactes de gran importància i molta capacitat d’influir sobre els seus partits. No és poca cosa, eh! A més, els ex-presidents ja tenen garantits per llei una bona retribució, una oficina, dos assessors, cotxe oficial i xofer. Crec que és una aportació més que sobrada de l’estat perquè no s’hagen de dedicar a fer activitats de lobby.

—Què en penseu, del cas Leire, l’anomenada claveguera del PSOE?
—Hi ha indicis, crec, perquè hi haja una investigació judicial. Tornem a tenir converses en xats, àudios i reunions. Tornem a tenir pagaments que indiquen indiciàriament que quan Santos Cerdán era secretari d’organització del PSOE va fer tot un seguit de reunions amb Leire Díez i més membres del PSOE per a acomplir actuacions que implicaven oferiments de suborn i pressions a càrrecs de la fiscalia i de la Guàrdia Civil. Tot això ix en dades verificables. A partir d’aquí, caldrà aclarir si es pot desvirtuar tot allò que consta a la interlocutòria del magistrat Santiago Pedraz o si realment té una lectura diferent o es pot explicar d’una altra manera. Però més enllà de la capacitat d’influència de la presumpta trama, que va ser gairebé nul·la…

—Per què?
—Realment no van aconseguir de canviar l’actitud de cap fiscal ni de cap membre de l’UCO. Ara, en un estat de dret no es poden tolerar actuacions suposadament delictives i, per tant, la investigació judicial és justificada.

—Uns certs sectors han comparat el cas Leire amb el cas Kitchen.
—Sense minimitzar la gravetat del cas Leire, el cas Kitchen no era una trama per a fer entrebancar un cas qualsevol, sinó el de la Gürtel, un dels principals casos de corrupció d’aquestes últimes dècades. I en una matèria tan sensible com tota la informació que custodiava el tresorer del PP, a qui van trobar més de 40 milions d’euros en comptes a Suïssa. Un senyor que portava tota una comptabilitat paral·lela que implicava una gran quantitat de dirigents del PP i amb vincles amb desenes d’administracions públiques de l’estat espanyol. No era qualsevol cosa, eh? Tot plegat, quan el PP era al govern. A mi em sembla gravíssim. Crec que hi ha pocs casos més greus, pot ser el dels GAL.

—Ja veurem què diu la sentència…
—Sí, completament. Ara, els fets investigats són d’una gravetat extrema per a un estat de dret perquè implica presumptament la cúpula del Ministeri de l’Interior, el director operatiu de la policia i alguns dels comissaris i comandaments policíacs més destacats. Utilitzant fons reservats, activant desenes d’agents per a anar en contra de l’actuació dels tribunals. I cal destacar-ne una cosa.

—Quina?
—Una dada qualitativa molt important. El cas Kitchen és un cas molt clar d’actuació de policia política i això es destaca poc. És un cas que connecta càrrecs policíacs que es van formar en la policia política del feixisme. Són perfils que van ser reciclats després de la transició i recol·locats amb alts càrrecs. Molts d’aquests noms han aparegut en les persecucions contra partits com Podem i l’independentisme català. Que hi haja una policia política en les dictadures tant és, no? N’és un dels fonaments, però en democràcies és una anomalia gravíssima.

—Dit això, el cas Leire implica les entranyes del PSOE, el principal partit del govern espanyol.
—Efectivament, és un cas presumptament de corrupció que té elements de gravetat indiscutibles perquè allò que cal aclarir és si el PSOE va articular una estructura delictiva que va posar els mitjans del partit i també quantitats econòmiques per a subornar fiscals, pressionar membres de la policia judicial i interferir en causes judicials obertes. La gravetat és d’enorme importància en fets com per exemple que el mateix PSOE és possible que hi acabe encausat com a persona jurídica.

—De quina manera?
—Si s’acredita que el PSOE posava la seua estructura i els seus diners per a finançar aquesta activitat i es demostra que internament no tenia els plans de prevenció regulats per llei. Això pot passar força aviat, si hi ha aquests indicis. No parle d’ací a dos anys o tres, sinó d’ací a poques setmanes o mesos.

—L’ex-secretari d’organització del PSOE, investigat; la gerent, investigada; la presidenta, citada com a testimoni per les converses amb Leire Díez. Costa de creure que no sigui una cosa estructural que implica tothom.
—Amb la informació que tenim, hi podem especular, però intente d’opinar amb rigor. Crec que hi ha coses que són d’explicació molt difícil, com ara el pagament de les factures. La gerent ho haurà d’explicar i el PSOE hauria d’obrir una investigació interna. No es pot limitar a dir que respecta l’acció de la justícia i a veure què ix del sumari. Quan hi ha indicis greus de delicte, s’ha d’actuar. El PSOE sap si s’han pagat certes factures o no. Pot donar explicacions i arguments per a desmentir o confirmar allò que diu el sumari i, per tant, si cal, exigir responsabilitats internes. No pot ser que el PSOE no en diga res. És legítim que la ciutadania es pregunte si és veritat o no que aquests diners van servir per a finançar activitats delictives i que el partit no en tinga cap explicació.

—No m’ha arribat, aquesta explicació…
—A mi tampoc. A partir d’aquí, hi ha coses que sí que podem valorar: per exemple, hi ha fiscals que diuen que els van intentar de subornar. Alguns n’han aportat enregistraments. Passa el mateix amb les reunions que han quedat enregistrades. Això són indicis sobre dades verificables. El cas de la presidenta del PSOE, Cristina Narbona, com a mínim amb la informació de què disposem, es limita a converses amb Leire Díez. No hi ha cap frase seua que faça pensar que va participar en una activitat delictiva. És cridada com a testimoni perquè sembla que parla amb una certa familiaritat amb Leire Díez, però no hi ha cap sospita d’una possible comissió de delicte.

—En pot ser còmplice per no haver-ho evitat…
—Si es demostra que tenia coneixement d’activitats delictives, per descomptat que pot canviar la condició processal de qualsevol testimoni, però s’ha de demostrar.

—A què atribuïu la manca de resposta del PSOE?
—En tots els casos de corrupció, d’ençà de la transició, hi ha unes pautes que es repeteixen no sols en la dinàmica de la corrupció, sinó també en la resposta política a la corrupció. Probablement perquè les patologies són sempre les mateixes i, com que són febleses institucionals que no se solucionen, tot és com un retorn etern. Recorde els grans casos de corrupció de l’etapa dels anys noranta de Felipe González: el cas Roldán, el cas Juan Guerra… Tot era una conspiració del poder judicial i mai no s’hi donava una resposta adequada ni hi havia investigacions internes. En el cas Gürtel i uns altres del PP, també era tot una conspiració. I ara? Tot és una gran maniobra per a fer caure el govern, malgrat que hi ha dubtes raonables. Cal obrir investigacions internes, actuar amb transparència i retre comptes.

—Els socis del govern espanyol han marcat la línia vermella del finançament il·legal com el límit per a retirar el suport al PSOE. Pot aparèixer en aquesta causa?
—És important remarcar que el finançament il·legal va connectat amb els ingressos i no amb la despesa. Són dues coses diferents. El finançament irregular és rebre diners de procedència il·lícita, com en el cas Gürtel. Com es gasten els diners porta a uns altres problemes, com demostra el cas Leire. Els diners que té el PSOE poden ser legals, però això no vol dir que es gasten legalment. Ara mateix, amb la informació que tenim, no constate cap dada d’ingressos de tipus delictiu. Hi ha una causa oberta a l’Audiència espanyola que és secreta i s’haurà de determinar si han arribat diners al partit de manera delictiva. No conec cap indici en aquest sentit, però haurem d’esperar que s’acabe la investigació.

—El nom de Pedro Sánchez apareix unes quantes vegades al sumari. La investigació pot arribar al president espanyol?
—Cal distingir les valoracions polítiques o periodístiques de les declaracions jurídiques. Una cosa és, efectivament, la responsabilitat política, el fet que Sánchez puga saber o haja de saber què passava, però, com sabem, amb això jurídicament no n’hi ha prou per a investigar-lo: cal demostrar una participació en els delictes en qüestió. I és cert que sobre Leire Díez, per exemple, hi ha indicis que s’ha reunit amb moltíssima gent. Hi ha enregistraments de les reunions i els missatges, però fins ara no n’hi ha cap directament amb Pedro Sánchez. No hi ha constància, a efectes jurídics, que hi podria haver intervingut.

—Què me’n dieu, de les anotacions i els sobrenoms com “One” i “P. S.”?
—El fet que aparega en anotacions d’agendes de Leire Díez o en boca d’unes altres persones, això en principi no té una gran importància sempre que no hi haja una connexió directa. En el cas Kitchen, entre els policies investigats hi ha prou referències a Rajoy: no li deien “One”, però sí “Barbas” i “Asturiano”. Deien que ho sabia tot, que n’estava al cas i que hi despatxaven. Això no va ser suficient perquè declarés com a testimoni en la fase d’instrucció i molt menys com a encausat. Només va declarar com a testimoni en el judici. La investigació continua oberta i és possible que Sánchez acabe citat com a testimoni. Això no és descartable, però ara mateix, amb les dades que tenim, no detecte cap element que connecte Sánchez amb un espai de responsabilitat. Òbviament, si apareix nova informació s’haurà de valorar.