Manuel Delgado plega. O, més ben dit, el fan plegar, que si fos per ell continuaria. Però, després de quaranta anys, el professor d’antropologia, de setanta anys, va fer dijous passat la darrera classe. Una darrera classe que va incloure petards, bengales, una barricada i trenta-set minuts d’assignatura impartida a l’aire lliure, davant gairebé cent persones que van voler retre homenatge al professor Delgado, el carismàtic professor, una persona que ha influït generacions senceres d’antropòlegs dins l’aula, i milers de lectors a fora.

Delgado se’n va deixant un llegat que no es pot resumir tan sols en la seva obra, especialitzada en les noves formes de culte, la festa o l’exclusió en els marcs urbans, sinó també en una actitud vital, que barreja l’esperit crític i la saviesa amb una aproximació lúdica i entremaliada al fet vital. Ahir, com cada curs, la classe va acabar amb els alumnes, i el professor, ballant tots alhora “Voglio vederte danzare”, de Franco Battiato, donant voltes damunt la gespa amb els braços oberts com aspes d’un ventilador.

La classe havia de començar dijous a l’aula 302 bis de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona, però a les sis, quarts de set, Delgado es va trobar que centenars de persones li barraven el pas a l’entrada de la facultat. Anaven carregats amb una pancarta (“El carrer seguirà essent la nostra aula”), petards i bengales (Delgado n’és un fan absolut), un megàfon i tanques de ferro. “És una jubilació i una manifestació alhora” deia una alumna. “És un ritual de pas!” deia un altre. “Les aules seran sempre teves!”, cridava la gent. “Això sí que és un ritual!” afegien. Delgado, abraçat als seus dos néts, un amb la samarreta de Maradona, va dir molt seriosament als congregats: “Amb quaranta anys no he faltat mai a classe. Avui no serà una excepció.” I va rebre per resposta: “Avui la classe es farà aquí baix”, i li van assenyalar la gespa. I cap a la gespa falta gent, vam anar passant l’un darrere l’altre per davant d’un guarda de seguretat que no podia faltar en una classe de Delgado, l’home que ens ha ensenyat que la festa, el caos, la Patum o Sant Joan són petites revolucions delimitades en el temps i l’espai. Ens esbravem per continuar obeint.

La classe, doncs, va durar trenta-set minuts, i va incloure frases com aquestes: “L’odi és una forma de vida social com ho és l’amor”; “La premissa fonamental és que sempre obeïm”; “Rebel·lar-se contra el que és injust no és mai un acte de llibertat. És una obligació”; “La universitat és una institució. Però una barricada també és una institució”; “Ens devem als altres perquè els necessitem”; “Tot el que fem és per quedar bé”; “L’ordre social és un llibre que no està acabat, que té les pàgines mig estripades, esborronades, hi falten pàgines”; “Qualsevol cosa, menys decebre aquells que ens estimen”; “Ai, sí, la impostura de la gent sincera. Si mai us demanen ‘vols que et sigui sincer?’, digueu que no!”

Una classe en què Delgado va oferir una petita performança, en forma d’absència i titular. “Tot aquest curs ha estat, bàsicament, mentida. No sé si us hi heu fixat, però avui vinc sense bastó. Porto tot el cony de curs venint amb bastó a classe i arrossegant-me. I, sabeu què? No em cal el bastó.” Delgado va poder representar una de les seves tesis fonamentals, que és que la vida és una gran comèdia, que l’omplim de rituals (no cal anar a missa per a fer-ho), que no diem mai la veritat, i que tot el que fem ho fem per agradar. L’home salpebrava les teories d’Erving Goffman, Karl Marx o George Herbert Mead, amb l’himne de l’assignatura, la cançó de Los Chunguitos que inclou la frase “Entre tu i les meves idees, em quedo amb tu”, cançó que Rosalía, i tants altres, han fet seva.

Delgado, que va fumar una cigarreta i va beure algun glop de cervesa, confessava: “No sabeu pas com arriba a costar ser un profe enrotllat. Això és, bàsicament, com el pare amic, una comèdia que ningú no es creu. Representa que en aquest sistema de merda hi ha algú que us comprèn. Doncs no és veritat. Jo sóc part del sistema, només que he rebut l’encàrrec, com passa al Club dels Poetes Morts, de recollir els que van més enrere, els rebels. M’encanten els rebels, acollir-los i dir-los que ells també tenen un espai a l’acadèmia. I m’ofereixo com a model: fins i tot un revolucionari i ex-presidiari com jo pot arribar a ser algú a la vida.”

Manuel Delgado, militant comunista, va passar uns quants dies a la Model durant el temps de Franco i ara és tot un senyor catedràtic, que afronta el buit de trobar-se sense alumnes: “Per a mi el problema és què passarà quan desaparegueu. Sí, em dec trobar com aquests déus en els quals no creu ningú. Us ho imagineu? Ara mateix a l’univers hi ha un nombre important de divinitats que no tenen creients, ni tan sols tenen gent que els blasfemi, que es cagui en ells. Déus a l’atur. Déus jubilats, com jo ara, d’aquí a una estona. Jo sóc el vostre producte. No sóc altra cosa que la vostra projecció. L’interès que té el que jo dic, bàsicament, és l’interès que té sentir coses que ja pensàveu. És que això és tot. D’aquí a una estona, desapareixereu. I ara a qui foto el rotllo? Al meu nét, que ja l’he convençut perquè aprengui que la frase fonamental de la vida és ‘A Pablo Escobar se’l respecta.’ Aquesta és la veritat, tu.”

La veritat també és, tu, que certament la vida és una gran comèdia, i això inclou la festa de dijous d’una suposada jubilació que no és total. Manuel Delgado ens va informar que l’any vinent tindrà dos crèdits per a impartir, encara. “Són tres, i ell ho sap”, deia sorneguer Gerard Horta, l’antropòleg poeta present en la festa de comiat d’un catedràtic emèrit que ens ha ensenyat a tants que la vida, si ens fan triar entre tu i les meves idees, em quedo amb tu, Manuel.