La pregunta més difícil va arribar just al final, quan el director de VilaWeb, Vicent Partal, va demanar al professor nord-americà Timothy William Waters: “Què podem fer els catalans per ajudar a entendre al món aquest nou dret de la secessió?” Waters va somriure i va fer broma sobre la manera d’esquivar-la: “Bé, se’ns ha acabat el temps!” Però, tot seguit, la va entomar i, davant les dues-centes cinquanta persones –la gran majoria, subscriptors de VilaWeb– que omplien l’auditori Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, va dir: “Si voleu la separació, la confrontació radical és el model menys reeixit, perquè els costs són massa elevats. La millor aportació que podeu fer al món és continuar aquesta lluita tan difícil que feu, mirant a llarg termini, a dècades vista, i procurant que aquest país sigui un lloc ben governat, obert a les persones que hi viuen, i que constantment i persistentment continueu demanant i reivindicant que, juntament amb una bona governança, voleu exercir el dret de decidir, i demanar-ho una vegada i una altra. Vet ací la confrontació que crec que representa un valor per al món: una demanda basada en la pau i que us escoltin, que és allò que no van fer ara fa deu anys.”

El professor Waters reblava d’aquesta manera una hora exacta de conversa amb Partal en la presentació del llibre Per un nou dret a la secessió, que VilaWeb Llibres acaba de publicar i que és la versió traduïda i revisada per l’autor mateix de Boxing Pandora. Rethinking Borders, States, and Secession in a Democratic World (Yale University Press, 2020). De manera que ara aquest professor de dret i director associat del Centre per a la Democràcia Constitucional de la Maurer School of Law de la Universitat d’Indiana, als EUA, acosta al públic català la seva proposta d’un nou dret de la secessió: una proposta innovadora i provocadora, sòlida i arriscada, fruit d’un gran coneixement dels processos de secessió al món i dels mecanismes per a articular-lo o, més aviat, per a frenar-lo. Perquè no sols els ha estudiats profundament, sinó que, en molts casos, també els ha coneguts directament.

Waters va viure de prop l’esclat de les guerres a Iugoslàvia quan residia a Hongria, a començament dels anys noranta, una experiència que en va marcar tota la trajectòria. A més, va treballar per a l’OSCE en l’aplicació dels acords de pau de Dayton a Bòsnia, va ser una figura clau en la redacció de l’acusació contra Slobodan Milošević al Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia i ha assessorat governs com ara el del Sudan del Sud durant la transició cap a la independència.

Aquesta expertesa, l’ha condensada en aquest llibre, del qual havia tingut l’oportunitat de parlar en unes quantes visites a Catalunya i en entrevistes en aquest mateix diari. Però ara ho feia amb el sisè volum de VilaWeb Llibres a la mà, tota una prova de foc. Perquè, si bé el seu llibre és una construcció teòrica impecable sobre com es podria construir un nou dret de la secessió per a totes les comunitats i subjectes polítics que ho vulguin, deixant de banda el dret d’autodeterminació que han pervertit i han soscavat els estats actuals, no es tracta pas “d’una fantasia político-jurídica”, com observa ell mateix. De manera que els casos particulars, com el català, el poden posar a prova, si més no –i de moment– en el pla teòric.

Durant la setmana que ha passat a Catalunya, el professor Waters ha pogut posar en tensió el seu model, compartint-lo no sols amb les dues-centes cinquanta persones que es van aplegar a l’Ateneu Barcelonès, sinó també amb juristes, acadèmics, membres de la societat civil i dirigents polítics de tots els colors polítics de l’independentisme. Alguns d’ells eren a la platea de l’auditori Oriol Bohigas dimarts passat, com el president Quim Torra; l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs; el president de l’ANC, Josep Vila, i l’ex-presidenta de l’entitat Elisenda Paluzie; els diputats de Junts Francesc de Dalmases i Agustí Colomines, i el de la CUP Carles Riera, entre més.

El gros dels assistents va escoltar amb una gran atenció en tot moment, i amb força sorpresa, les explicacions de Waters sobre la seva proposta, que es basa en el fet que “una comunitat de persones pugui fer un plebiscit al territori on viu; i, si hi ha una majoria, o una majoria qualificada, pugui començar la negociació amb l’estat”. En quin territori? “Vull que aquest model pugui servir per a una comunitat de persones encara que no sigui dins un territori ja delimitat administrativament, perquè aquestes unitats sovint són històriques, creades pels estats.” És a dir, en el cas dels catalans, no necessàriament ha de ser l’actual comunitat autònoma de Catalunya, però sí que ha de ser en algun territori delimitat dins l’actual estat espanyol: pot ser l’actual delimitació de Catalunya administrativament (com ja va fer Escòcia), però no necessàriament.

Perquè l’objectiu és que el màxim nombre de gent possible visqui dins l’estat en què vol viure, i no en un d’imposat. “És millor viure en un país on estiguis content de viure.” I això porta Waters a cercar un model basat en majories qualificades o molt àmplies. “No tothom a la comunitat autònoma de Catalunya està a favor de la independència. Això és un fet clar: al nord i a l’interior, molt a favor; i a la costa i unes altres àrees molt poblades no és pas clar que la vulguin. Utilitzar aquesta unitat genera la seva pròpia dificultat d’arribar a una majoria, i ja no diguem qualificada. El meu model seria pensar en quin lloc dins l’actual estat espanyol es podria fer el referèndum.”

Tabàrnia com una oportunitat?

I l’elefant a l’habitació de seguida es va fer visible quan, a propòsit d’això que explicava Waters, Partal li va demanar: “Per exemple, hi ha aquesta cosa de Tabàrnia. La pregunta és: on ha de ser aquest estat català? Voleu dir que seria en aquelles parts del territori on sí que hi hagi una majoria favorable i, en les que no, caldria negociar?” I el professor va respondre: “Parlo de plebiscit, però no en una sola votació, sinó que es poden pensar votacions en cascada. Si només fas un plebiscit, és o tots dins o tots fora, i és una injustícia per a molta gent que no hi estigui d’acord. Jo proposo deixar que les comunitats reivindiquin un territori, i que les àrees més petites, si ho desitgen, facin una contravotació; i fer-ho així dues vegades o tres. Això origina tot un seguit d’opcions en cascada que lentament van cap a una precisió més gran. És una manera d’obtenir un missatge molt clar: així no s’obliga ningú a marxar-ne, que és una objecció típica que es fa i que segur que vosaltres coneixeu.”

Fou el moment de més intercanvis de mirades i xiuxiueigs entre el públic. “Sé que aquí la major part de la gent, quan sent això de Tabàrnia, s’altera, perquè va ser sempre una mena d’atzagaiada irònica contra el procés. Però crec que paga la pena de pensar-hi com una oportunitat, perquè precisament és la part de la unitat existent en què la majoria de la gent no es vol separar. En compte de dir-los ‘veniu amb nosaltres’, els dieu ‘doncs quedeu-vos a Espanya, teniu el dret de decidir-ho’. I així desarmeu la seva crítica.”

En la incomoditat de la reflexió hi ha el valor trencador de la proposta, si més no per a sacsar el model actual, que es fonamenta a despullar el subjecte polític que vota de raons històriques. Qui ha de poder exercir aquest dret de secessió? Waters evita la raça, l’ètnia, l’origen, els drets històrics i els greuges i s’adreça a “éssers humans que comparteixen un desig polític i que viuen a prop, que fan comunitat i s’autodefineixen com a tal, i que proposen un referèndum i el guanyen per majoria qualificada, i comencen una negociació de bona fe per a constituir-se en un nou estat”.

Efectivament, Espanya posa a prova el seu model, per la particularitat d’un estat de dret i una democràcia formal que, tanmateix, reprimeix i utilitza la violència policíaca, judicial, mediàtica i política contra el moviment independentista català. Waters ha estudiat a fons el procés català i com va culminar el 2017 amb el referèndum, la declaració d’independència, el 155, la repressió… I el posa d’exemple de la raó per la qual cal canviar el model actual, perquè la inexistència de vies factibles per a assolir de manera pacífica i acordada les demandes de secessió creen inestabilitat, propicien la violència i perpetuen els problemes. “Allò que és perillós i violent és l’statu quo, no allò que desafia l’statu quo. La violència, qui l’exerceix?”, deia Waters.

Per això, en la resposta a la darrera pregunta que li va fer Vicent Partal a l’Ateneu Barcelonès, Waters va dir: “Em fa molt feliç que el llibre s’hagi traduït al català, a una llengua i per a una societat que se’l pot prendre seriosament. Però he de dir que crec que el llibre s’hauria de traduir també al castellà, perquè el públic real a qui cal convèncer sobre la justícia i els valors d’aquesta causa no és pas qui el pot llegir en català.”

Podeu veure el vídeo íntegre de l’acte en versió original en anglès:

I també en la versió trauïda al català: