L’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea pot viure avui un pas crucial a Brussel·les. El Coreper, el comitè dels ambaixadors dels estats membres davant la UE, té previst d’examinar el text en una reunió que servirà per a comprovar si hi ha prou consens polític per a portar-lo al Consell de la UE.

La reunió pot desblocar un acord que fa setmanes que és encallat. A l’ordre del dia hi ha l’autorització de la signatura de l’acord i, si el punt tira endavant, el text podria passar al Consell perquè els estats membres n’aprovin formalment la signatura. Per tant, una validació avui no significaria l’entrada en vigor del tractat, però sí un pas polític i diplomàtic decisiu: permetria de superar la paràlisi actual i obrir la fase següent.

La paradoxa per a la política andorrana és que el blocatge d’aquestes darreres setmanes no té res a veure amb el sistema financer, ni amb el seu encaix al mercat interior europeu ni amb cap objecció directa a Andorra. El conflicte de fons és un litigi entre un grup inversor búlgar i San Marino per l’intent fallit d’adquirir la Banca di San Marino. Com que l’acord d’associació s’ha negociat conjuntament amb San Marino, això fa que Andorra hagi quedat atrapada en una disputa que li és aliena.

Un acord que arriba al tram final

L’acord d’associació és el gran projecte d’encaix d’Andorra amb la Unió Europea, un procés que fa anys que marca la política institucional i que ha de permetre l’accés progressiu al mercat interior europeu, en un nivell comparable al dels estats de l’Espai Econòmic Europeu, però amb adaptacions específiques per a un microestat.

El desembre del 2023 es va donar per tancada la negociació i el febrer d’enguany el Parlament Europeu va validar l’informe sobre l’acord amb una majoria molt àmplia: 552 vots a favor, 24 en contra i 75 abstencions. La ponent, Željana Zovko, va remarcar que era l’acord més ampli que la UE havia tancat mai amb països tercers.

Però faltava el tram més delicat: el Consell, és a dir, l’aval polític dels governs dels estats membres. I és aquí on s’ha encallat el procés. A començament de maig, en una reunió tècnica del grup EFTA de la UE, no hi va haver la unanimitat necessària perquè Alemanya i Bulgària expressaven reserves d’estudi sobre la naturalesa jurídica de l’acord, és a dir, si inclou competències estatals o no.

Aquell primer entrebanc encara podia semblar una discrepància tècnica compartida. Però, en les reunions posteriors, el blocatge es va anar concentrant sobretot en Bulgària. Segons fonts diplomàtiques italianes, Sofia és ara l’únic estat membre que encara no ha aixecat la reserva sobre la naturalesa jurídica de l’acord.

La reserva búlgara s’havia justificat inicialment per la situació política interna del país: l’anterior govern era en funcions i no podia fixar una posició definitiva en un dossier de política exterior d’aquesta importància, però amb el nou executiu ja constituït, la reserva s’ha mantingut.

El conflicte de fons: Starcom i la Banca di San Marino

L’origen immediat del blocatge és el denominat cas búlgar de San Marino. El grup inversor Starcom Holding, vinculat a l’empresari búlgar Assen Khrístov, va provar d’adquirir una participació majoritària a la Banca di San Marino. Però l’operació no va prosperar: el Banc Central de San Marino no va autoritzar finalment la transferència de les accions i els fons dipositats per Starcom, de 15 milions d’euros, van quedar immobilitzats.

Les autoritats van adduir dubtes sobre l’origen dels diners i sobre la documentació aportada, en el context d’una investigació per possibles irregularitats vinculades a emblanquiment de capitals, corrupció i més delictes econòmics.

A partir d’aquí, el conflicte va passar de ser una disputa financera a convertir-se en un problema diplomàtic. Els inversors búlgars neguen les sospites i sostenen que San Marino va actuar arbitràriament, que els fons eren traçables i que el blocatge dels diners va vulnerar la protecció de les inversions estrangeres. Starcom i Khrístov han notificat la intenció d’activar un arbitratge internacional amb una reclamació, pel cap baix, de 150 milions d’euros. Segons la seva versió, l’operació fallida i la immobilització dels fons els haurien causat danys econòmics, jurídics i de reputació.

Aquest afer és el que ha alimentat la pressió búlgara. Solomon Passi, ex-ministre d’Afers Estrangers de Bulgària i una de les figures històriques de la diplomàcia euroatlàntica búlgara, ha enviat una carta a les autoritats del país en què demana que el procés europeu de San Marino no avanci mentre no es resolgui aquest litigi.

Passi no forma part del govern actual, però manté la influència en l’espai diplomàtic búlgar i la seva intervenció reforça políticament la reserva expressada per Sofia. El seu argument és que el cas posa en dubte la seguretat jurídica i la protecció de les inversions a San Marino, dos elements centrals si el país vol aprofundir l’encaix amb el mercat europeu. Passi ha anat encara més enllà i ha suggerit de separar el camí d’Andorra del de San Marino. Segons aquesta proposta, Andorra hauria de continuar avançant cap a la signatura de l’acord i l’entrada en vigor per a San Marino, en canvi, quedaria condicionada a la resolució del conflicte esmentat.

Simultàniament, han circulat rumors sobre negociacions secretes per a desblocar la situació amb una sortida pactada. Les autoritats sanmarineses han negat les informacions sobre una possible solució extrajudicial de 60 milions d’euros i insisteixen que el procés europeu no pot quedar subordinat a una disputa empresarial.

Per què Andorra en paga les conseqüències?

La resposta, ras i curt, és que el text és conjunt. L’acord s’ha negociat com un paquet amb Andorra i San Marino, després d’haver-se’n despenjat Mònegue durant el tram final del procés. Això fa que el problema de San Marino arrossegui Andorra, malgrat que el conflicte búlgar no afecti directament cap institució andorrana.

Tot i això, el litigi interfereix directament en el calendari d’un acord que el govern andorrà necessita tenir formalment encarrilat abans d’obrir la fase interna: signatura, explicació pública, debat polític, referèndum i eventual ratificació. El govern de Xavier Espot ha defensat reiteradament que no es pot convocar el referèndum fins que el text no estigui signat, però els terminis són com més va més estrets si es vol cloure el procés abans de les eleccions generals de l’abril vinent.

L’opció de separar l’aprovació entre San Marino i Andorra, tal com proposa Passi, tampoc no sembla senzilla. D’una banda, perquè Itàlia ja ha avançat que no la veu amb bons ulls. I, d’una altra, perquè a la pràctica implicaria reobrir l’arquitectura jurídica del text, modificar documents, redefinir annexos i tornar a passar per mecanismes institucionals que Brussel·les i Andorra voldrien evitar.

Així, Andorra queda en una posició incòmoda: no pot resoldre el conflicte entre Starcom i San Marino, no pot decidir per Bulgària i tampoc no pot imposar al Consell que avanci si un estat membre hi té reserves.

El risc d’un acord mixt

Encara que el Coreper desbloqués avui la carpeta, quedaria pendent una qüestió decisiva: la naturalesa jurídica de l’acord. Durant mesos, el debat ha estat si el text s’havia de considerar competència exclusiva de la Unió Europea o si incloïa matèries que exigeixen també la participació dels estats membres. En aquest segon cas, seria mixt.

No és una qüestió nova. El novembre passat, el president francès i copríncep d’Andorra, Emmanuel Macron, ja va comunicar al govern d’Espot que França considerava mixt l’acord d’associació. El criteri de l’Elisi era que el text afectava competències estatals, sobretot en matèria fiscal, inversions, mobilitat laboral i serveis financers. França descartava així l’excepció que havia demanat Espot per a una tramitació més simplificada.

Si és mixt, no n’hi haurà prou amb el consentiment del Parlament Europeu i l’aprovació del Consell de la UE: també caldrà la ratificació dels estats membres a través dels vint-i-set parlaments estatals i, en alguns casos, de cambres regionals.

La diferència és enorme. Si l’acord fos exclusivament europeu, el procediment seria molt més delimitat: decisió del Consell, signatura, consentiment del Parlament Europeu i aprovació final al Consell. Si és mixt, en canvi, el text queda exposat a calendaris parlamentaris estatals, crisis polítiques internes, eleccions, majories canviants i fins i tot vets. El procés es podria allargar mesos o anys.

Això vol dir que un possible desblocatge avui no esvairia necessàriament el problema búlgar. Si l’acord acaba essent mixt, Bulgària podria tornar a tenir capacitat de fre més endavant. Encara que ara deixés avançar l’expedient al Coreper i el Consell n’autoritzés la signatura, el parlament búlgar em podria condicionar o blocar la ratificació final, cosa que impediria l’entrada en vigor plena del tractat.

Per això, el debat sobre la naturalesa jurídica és molt més que una qüestió de juristes. Determina si el futur de l’acord quedarà concentrat en les institucions europees o si Andorra i San Marino hauran de superar també el filtre polític de cadascun dels estats membres. I aquesta segona via faria molt més vulnerable l’acord a pressions com la que Bulgària ha exercit aquestes darreres setmanes.

Què pot passar avui?

Si avui Bulgària retira la reserva o accepta de no blocar el consens, l’expedient pot avançar cap al Consell. El panorama immediat seria l’autorització formal de la signatura i l’obertura de la fase següent. Per a Andorra, la validació d’avui seria una victòria diplomàtica clara. No equivaldria encara a l’entrada en vigor de l’acord, però permetria de sortir del cul-de-sac actual i posar en marxa el tram polític intern. També permetria al govern andorrà de recuperar una part del control del calendari.

Si, en canvi, Bulgària manté la reserva, l’acord tornaria a quedar en suspens. Això podria fer descarrilar definitivament els terminis prevists i deixar el procés sense un horitzó clar. En aquest cas, el referèndum passaria probablement a la legislatura següent, ja sense Espot com a cap de govern i amb la previsió que el debat europeu torni a marcar la campanya electoral.