La monja que va jugar amb foc amb Sixena i que ara es pot cremar

Sor Virginia Calatayud es va quedar sola. El 29 de setembre de l’any passat va traspassar sor Isabel Angulo, de 97 anys, la seva única companya de clausura al monestir de Sant Joan d’Acre, a Àlaba. Angulo era la darrera monja de l’orde de Sant Joan de Jerusalem que havia viscut a Santa Maria de Sixena, abans de marxar-ne definitivament als anys setanta per l’estat ruïnós del monestir. Les darreres monges de Sixena van acabar vivint al convent de Valldoreix o, com en el cas de sor Isabel, en aquest monestir al País Basc, on va coincidir amb Virginia Calatayud Aleixandre, la priora, l’única monja santjoanista (de l’orde de Sant Joan de Jerusalem) que queda viva ara a l’estat espanyol, l’única monja comanadora del Sobirà Orde de Malta i, també, d’ençà de fa més d’una dècada, la representant legal del conjunt dels monestirs santjoanistes a l’estat, inclòs el de Sixena. Gràcies a una confluència d’interessos polítics i judicials, amb ingerència vaticana inclosa, va esdevenir la clau de volta del llarg litigi judicial pels béns de Sixena: és qui el va desencallar en favor de l’Aragó. I ara sor Virginia acaba de rebre dos burofaxs, un del MNAC i un altre de la Generalitat, que li reclamen el pagament de prop d’un milió d’euros. La monja que va jugar amb foc es pot acabar cremant en el litigi de Sixena.

Han hagut de passar cinc anys perquè el MNAC i la Generalitat hagin decidit de fer el pas de reclamar els diners amb què van comprar un centenar d’obres d’art del monestir de Sixena que ja tenien en concepte de dipòsit d’ençà de principi dels anys setanta i que van adquirir per contracte el 1983, el 1992 i el 1994. Els reclamen perquè la sentència del jutjat d’Osca del 2016 va anul·lar aquests contractes de compra-venda i va obligar el MNAC i la Generalitat a traslladar aquests béns al monestir de Sixena després d’haver-los conservat i exhibit durant dècades. Per això també demanen, a més de la devolució dels diners que van pagar aleshores per les obres, convenientment actualitzats per la variació de la inflació, el cost del manteniment i la conservació.

Cinquanta milions de pessetes

Van ser deu milions de pessetes el 1983 per quaranta-quatre peces dipositades al Museu de Lleida; vint-i-cinc milions, el 1992, per dotze peces al MNAC, i catorze milions, el 1994, per cinquanta-tres peces més al MNAC. La Generalitat ha quantificat els diners corresponents a les compres del 1983 i el 1992 en més de 790.000 euros (420.317,82 euros per la compra i 370.801,65 pel manteniment); el MNAC, per la del 1994, no n’ha especificat encara cap quantitat i proposa d’obrir una negociació per a la devolució d’aquests diners.

L’Aragó havia dit inicialment que les obres no es podien vendre: el Suprem va acabar dient que sí, però que la priora del monestir de Valldoreix no tenia la legitimitat per fer-ho, i va anul·lar-los. Per això, tant la Generalitat com el MNAC poden invocar l’article 1303 del codi civil, que diu que la nul·litat d’un contracte implica que “s’han de restituir recíprocament les coses que haguessin estat matèria de contracte, amb els seus fruits i el preu amb els interessos”.

Aquestes vendes van servir perquè les quatre monges de l’orde que vivien al convent de Valldoreix poguessin tapar els deutes i les urgències econòmiques que tenien. Aquestes monges, establertes definitivament a Catalunya d’ençà de la sortida del monestir de Sixena a començament dels setanta, van dipositar les obres d’art que es van endur al Museu Diocesà de Lleida i a l’aleshores Museu d’Art de Catalunya, que dirigia Joan Ainaud de Lasarte. Hi van restar en dipòsit durant molts anys, fins que la priora del monestir de Valldoreix va decidir de vendre-les, amb l’autorització corresponent de totes les autoritats eclesiàstiques.

La irrupció de sor Virginia

Però en aquell moment, a principi dels noranta, les autoritats aragoneses ja preparaven la gran ofensiva per a reclamar obres d’art exposades en museus catalans, acompanyada d’una retòrica profundament anticatalanista. El Vaticà hi va remar a favor, tot propiciant la segregació del bisbat de Lleida que va engegar el litigi per al trasllat de les obres d’art de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. El govern aragonès va continuar la croada fixant-se en les obres d’art de Sixena. I és en aquest context que va acabar tenint un protagonisme capital la priora Virginia Calatayud, que aleshores feia les pregàries al monestir de Sant Joan d’Acre, del tot aliena al conflicte.

El govern de l’Aragó va engegar, a final dels noranta, una acció judicial de retracte per a reclamar les obres d’art que les monges s’havien endut del monestir, que havien cedit en dipòsit a la Generalitat i al MNAC, primer, i que havien acabat venent, després. L’Aragó esgrimia l’argument que havien sortit del seu territori i que hi tenia competència, perquè el monestir (i tot allò que hi havia dins) fou declarat monument estatal el 1923, l’equivalent a l’actual bé d’interès cultural. Eren uns béns artístics que els pertanyien i que tenien dret de reclamar, deien.

Però aquella pretensió va topar amb el Tribunal Constitucional espanyol, que catorze anys més tard, el 2012, va dictar una sentència que denegava la pretensió aragonesa i afirmava que prevalia la competència de Catalunya per a conservar les obres, perquè ja feia temps que les conservava tot complint la legislació sobre protecció del patrimoni. Però introduïa una escletxa jurídica quan es preguntava si les compra-vendes havien estat legals. El govern aragonès va saber aprofitar-la i va presentar una demanda per la via civil invocant-ne la il·legalitat. I va fer entrar en la qüestió, per aquesta escletxa, la monja Virginia Calatayud.

Durant els anys que havia trigat el TC a pronunciar-se sobre el dret de retracte esgrimit per l’Aragó, totes les monges santjoanistes que quedaven a Valldoreix es van anar morint. El 2012, ja no en quedava cap. Només hi havia monges comanadores de l’Orde de Malta al monestir de Sant Joan d’Acre d’Àlaba, la priora del qual era Calatayud. I, curiosament, el 2013 va cedir poders al govern de l’Aragó com a mare federal dels monestirs de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, inclòs el de Sixena, per més que la comunitat de monges que hi havia s’hagués extingit, i per més que ella fos del tot aliena al conflicte que s’obria.

La cessió de poders providencial

Calatayud va cedir poders a l’Aragó per litigar en nom de les monges de Sixena, perquè el govern aragonès no ho podia fer tot sol, no estava legitimat com a part a presentar cap reclamació en el nou front que just en aquell moment s’obria: el de la reclamació de les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena, que Josep Gudiol va salvar del foc el 1936 i que s’exposen al MNAC. La Generalitat va qüestionar que Calatayud tingués la legitimitat d’emprendre accions legals i cedir els poders al govern aragonès, però els tribunals no en van fer cabal.

El litigi per les obres de Sixena i el de les pintures van anar avançant en paral·lel d’aleshores ençà, coincidint amb els anys culminants del procés d’independència a Catalunya (entre el 2012 i el 2017). Finalment, la justícia aragonesa va anul·lar els contractes de compra-venda en una sentència de primera instància el 2016 que va portar l’aleshores conseller de Cultura, Santi Vila, a signar el trasllat a l’Aragó de les obres exposades al MNAC. Però les quaranta-quatre peces del Museu de Lleida no en van sortir fins a l’11 de desembre de 2017, aprofitant l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i amb un gran desplegament de la Guàrdia Civil per a fer-ne possible el trasllat.

Les obres, se les enduien, però també hi havia damunt la taula una altra sentència del 2016 amb què la jutgessa d’Osca obligava el MNAC a traslladar a l’Aragó les pintures murals de Sixena exposades a Montjuïc. Era una sentència de primera instància que no es va executar provisionalment perquè la jutgessa mateixa va constatar el risc de destrucció de les pintures en cas de trasllat. No fou fins el maig de l’any passat que el Suprem va dictar la sentència ferma que obliga a traslladar-les definitivament i que ha portat la nova jutgessa d’Osca a fixar un calendari d’un any perquè el MNAC executi l’ordre.

Corredisses al notari

I fou Virginia Calatayud qui va fer possible la sentència per al trasllat de les pintures, la clau de volta de tot plegat. Perquè la monja, en una maniobra a corre-cuita el 8 de gener de 2016, deu dies abans del judici sobre el trasllat de les pintures, va anar al notari per ratificar la cessió de poders al govern de l’Aragó que havia fet. I, per a donar-hi tota la validesa, disposava d’un document del Vaticà de només dos mesos abans, que la designava comissària pontifícia dels quatre monestirs de l’orde santjoanista a l’estat espanyol, tot i que a la pràctica només n’hi havia una mínima comunitat al seu, el de Sant Joan d’Acre d’Àlaba. Tot plegat s’esdevenia quan ja feia més d’un any i mig que l’Aragó havia començat el litigi per les pintures: és a dir, era una maniobra extemporània que hauria hagut de ser invalidada, però que els tribunals espanyols van acceptar.

En el fons, l’Aragó actuava no pas com a poder públic, sinó en representació d’una comunitat privada, d’un particular, d’un orde religiós que es remunta al segle XI i que encarna l’Orde Sobirà i Militar de Malta, considerat un estat sobirà, el més petit del món, amb condició d’observador permanent a les Nacions Unides, reconegut per més d’un centenar d’estats, amb seu a la Via Condotti de Roma, un dels carrers més luxosos de la ciutat. Inicialment, l’orde era només hospitalari i assistencial, però durant les croades va adquirir també funcions militars i, d’ençà de la conquesta musulmana de Jerusalem al segle XII, es va anar traslladant d’un indret a un altre, fins a arribar a Malta al segle XVI. Finalment, també en van ser expulsats, però en conserven el nom i a l’illa encara hi ha l’altre monestir al món amb monges santjoanistes, el de Santa Úrsula, a La Valletta.

L’aliança amb l’Orde de Malta, segellada

Actualment, el Sobirà Orde de Malta té uns tretze mil membres, molts dels quals amb vincles amb la noblesa. Entre aquests hi ha encara una petita branca femenina, la de les monges comanadores, com Virginia Calatayud Aleixandre. El front comú judicial entre l’Aragó i l’Orde de Malta va anar més enllà i el 2021 van signar un conveni de col·laboració per poder rebre i exhibir els béns traslladats al monestir de Sixena i els que preveuen d’obtenir. Perquè el monestir no és del govern aragonès, sinó d’aquest orde religiós i sobirà.

Coincidint amb el conveni, les monges comanadores de l’Orde de Malta van obrir un canal de YouTube on hi ha un vídeo breu de Virginia Calatayud, que es presenta com a mare federal de les monges.

El canal de YouTube no va tenir continuïtat, però el conveni entre l’Orde de Malta i el govern aragonès, sí. I, a començament de l’any passat, el van renovar fins al 2029. Vet aquí els beneficiaris dels litigis de Sixena: un orde catòlic vinculat religiosament al Vaticà i amb sobirania. Com que els uns i els altres van unir els seus objectius polítics i les seves accions judicials en un front comú, tots ells han acabat rebent els burofaxs del MNAC i de la Generalitat. A la representació de l’Orde de Malta a Madrid, també hi han arribat: els reclamen els diners de les obres que van comprar als anys vuitanta i noranta. N’han rebut no sols la monja i l’Orde de Malta, sinó també el govern de l’Aragó i la diòcesi de Barbastre-Montsó. És una reclamació extrajudicial i solidària, de manera que si un d’ells paga tots els diners, el deute queda saldat.

Encara els queden uns quants dies per a respondre a la Generalitat, que en cas de negativa a pagar o a negociar-ne el preu podria engegar una reclamació judicial. La part catalana ha passat a l’atac i la monja que un dia va jugar amb foc, ara en podria sortir escaldada.