T’hem trobat, avi Ramon

En una escapada de final d’estiu a la Bretanya, l’any 2010, vaig aprofitar la relativa proximitat per fer una visita llampec a Saint Helier, la capital de Jersey, la més gran de les illes Anglo-normandes que hi ha enmig de la Mànega. Tenia curiositat per a conèixer de primera mà aquesta petita dependència de la corona britànica amb història i llengua pròpies vinculades molt estretament amb la veïna Normandia. Si Jersey fou coneguda en el passat per la llana de les ovelles, la llet de les vaques i la qualitat de les patates, més contemporàniament s’ha destacat com a lloc de repòs de grans fortunes i com a plaça financera mundial.

Poc m’imaginava tot allò que vindria amb aquella estada fugaç. Passejant pel centre de la ciutat, a la zona comercial de Charing Cross, em vaig adonar de sobte que a la vorera per on caminava, cada quatre metres aproximadament, hi havia unes inscripcions gravades a terra, amb citacions i situacions referides als anys 1940-1945, quan les quatre grans illes del Canal (Jersey, Guernsey, Alderney i Sark) es van convertir, de fet, en l’únic territori britànic ocupat per l’Alemanya nazi. No n’havia sabut res, fins llavors, d’aquest detall històric àmpliament estudiat i recordat a l’arxipèlag. I encara menys de les vicissituds d’un miler i mig de republicans catalans i espanyols que, a partir del 1942, hi van ser enviats a la força com a mà d’obra en la construcció de búnquers, hospitals militars, túnels i fortificacions per als alemanys.

Una de les frases gravades en pedra que em van cridar més l’atenció deia: “All we could think was that every day we were alive was a bonus” (‘L’única cosa que podíem pensar és que cada dia que passàvem era un dia extra de vida’). Era signada per Vincente Gasulla-Sole [sic]. Aquell nom de ressonàncies innegables catalanes o valencianes ja no em va abandonar fins a la tornada a casa, on vaig començar a estirar el fil i vaig descobrir que en Vicent, nascut el 1919 al barri d’Hostafrancs de Barcelona, de pare valencià i mare catalana, era un dels gairebé setze mil homes que havien estat destinats durant la Segona Guerra Mundial a les illes del canal per treballar, en condicions duríssimes, en les obres de l’organització Todt, la totpoderosa empresa d’enginyeria civil i militar de l’Alemanya nazi.

A més d’aproximadament mil cinc-cents republicans que havien fugit arran de la victòria de Francisco Franco el 1939, hi foren enviats en contra de la seva voluntat molts soviètics (bielorussos, russos, ucraïnesos…), polonesos, belgues, jueus francesos i fins i tot uns quants algerians capturats a Marsella. Amb les memòries –en forma d’enregistraments sonors, llibrets, autobiografies i entrevistes– localitzades de Gasulla Solé, dels també catalans Joan Dalmau i Francesc Font i del valencià Manel Sirvent Romero, vaig acabar escrivint un volum dedicat específicament a aquest episodi perdut del periple republicà durant la Segona Guerra Mundial, Esclavos de Hitler, publicat per l’Editorial UOC el 2014.

Un any després, assabentat que cada 9 de maig, havent dinat, enmig de les celebracions de l’alliberament de l’illa, es feia una cerimònia específica d’homenatge als milers de treballadors forçats i esclaus portats pels nazis, en vaig dur un exemplar als familiars de Vicent Gasulla Solé i un altre a Gary Font, encarregat d’organitzar d’ençà del 2001 l’íntim i emotiu acte de record anual a l’anomenat Westmount Memorial de Saint Helier. La vinculació d’aquest petit empresari de la construcció amb aquells republicans perduts en les giragonses de la història és directa, atès que el seu pare, el barceloní Francesc Font (1919-1980), fou un dels impulsors el 1971 d’aquest monument instal·lat a l’antic cementiri d’estrangers de Jersey que s’omple de corones de flors a la primavera.

Era el colofó perfecte, pensava, per a posar el punt final al llibre i a la recerca. Però al cap d’una dècada, un missatge directe per Twitter d’un remitent fins aleshores desconegut va tornar a revifar tota aquella història amb una intensitat inesperada. El 7 de febrer de 2026, el batlle de Rajadell (Bages), Joan Carles Lluch, em demanava si ens podíem veure aviat. El dia 14, una setmana després, en una taula del restaurant Cal Míliu del seu municipi, en Joan Carles i el seu germà bessó, Xavier, m’explicaven que, per mitjà de gent del portal d’història Memòria.cat (Eva Luján, Jordi Pons…), havien anat a parar al meu llibre i hi havien trobat, a la pàgina 111, el nom del seu avi, el manresà Ramon Lluch Plans, i el lloc on segurament reposava d’ençà que s’havia mort, a Jersey sota ocupació alemanya, l’estiu del 1942: el cementiri d’estrangers.

La sorpresa inicial, calcada de la que havia sentit tot descobrint les paraules de Vicent Gasulla Solé als carrers de Saint Helier quinze anys abans, es va transformar ràpidament en un anhel de saber-ne més cosa, de l’avi Ramon. Un anhel compartit, val a dir. Perquè quan, de Jersey estant, Gary Font em va respondre colpit que era la primera vegada que aconseguia de localitzar familiars directes d’un treballador forçat mort a l’illa, no va caldre ni un minut per a convèncer els germans Lluch i les seves mullers de preparar-ho tot per a assistir al memorial d’enguany.

Un cap de setmana “en família” a Jersey

El 8 de maig passat, sense temps per a rumiar-hi gaire, volàvem cap a Jersey via Londres. A la petita terminal situada a l’est de l’illa ens va rebre amb un parell de rams de roses grogues Chris Addy, un anglès trasplantat en cos i ànima, fa vint-i-quatre anys, en aquest racó de la Mànega tocat pel vent. Quan hi va aterrar per primera vegada, justament un 9 de maig festiu, explicava que havia quedat captivat instantàniament per tot allò que envolta l’ocupació alemanya. Va treballar nou anys als Jersey War Tunnels, una de les moltes ferides d’aquell període ressignificades i museïtzades per les autoritats locals, i ara, com a tchuthateu des fortificâtions d’la deuxième dgèrre mondiale (‘conservador de les fortificacions de la Segona Guerra Mundial’, en jèrriais), ha assumit per primera vegada l’organització del memorial als treballadors estrangers, agafant “amb molt d’honor i orgull” el testimoni de Gary Font.

La connexió amb en Chris i en Gary va ser immediata i total: “És com si ja ens coneguéssim, hi ha una sintonia com de família”, repetien els uns i els altres en la cerimònia del 9 de maig davant les plaques que recorden tots aquells homes enviats contra la seva voluntat a les illes fa vuit dècades. Hi van retre honors, amb un lleuger predomini de flors grogues, vermelles i morades, les màximes autoritats locals (el governador, el bailiff de Jersey i el primer ministre del govern), l’ambaixadora d’Alemanya al Regne Unit i una bona colla de familiars dels treballadors homenatjats, a més d’una jove periodista de BBC Jersey que va seguir atentament els passos dels germans Lluch. En Joan Carles i en Xavier, després d’haver deixat per primera vegada –i segurament no l’última– la corona floral en memòria del seu avi als peus del monument, van atendre la petició de Gary Font, alliberat per primera vegada en molts anys de portar la veu cantant de la cerimònia, i el van seguir fins a l’emplaçament exacte on, segons un vell mapa de l’antic cementiri d’estrangers que duia a la butxaca, fou enterrat en Ramon el 8 de juliol de 1942, mig any després d’haver saltat a l’illa provinent, probablement, de terres bretones.

En la probabilitat ens hem de moure obligatòriament, perquè ben poca cosa en sabem, del seu periple vital, més enllà de quatre records arrencats amb penes i treballs pels bessons a la seva mare, un grapat de fotografies i un certificat de defunció esgrogueït pel pas del temps que van conservar sempre la dona, Júlia Navarro, i el seu fill Jordi. Nascut el 1912 a Manresa, Ramon Lluch Plans va ser fuster i va treballar a la Fàbrica Nova, on va conèixer la futura muller i també la consciència obrera, per mitjà del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Una fitxa als arxius de depuració franquistes no deixa cap dubte de la militància de Ramon Lluch Plana [sic]: durant la guerra del 1936-1939 fou comissari polític de la 3a companyia del 2n batalló de la 141a brigada, 32a divisió.

Ésser un trotskista convençut, en un conflicte amb molts fronts bèl·lics oberts i nombroses batalles ideològiques a la rereguarda, era un perill doble: a l’amenaça dels feixistes, amagats just a l’altra banda del camp de batalla, calia afegir-hi la dels estalinistes, a la mateixa trinxera. No sabem, doncs, si el camí de l’exili d’aquest poumista manresà va començar una mica abans de la gran retirada republicana amb la caiguda de Catalunya, els primers mesos gèlids del 1939. En tot cas, no hi ha de moment cap document que ens acrediti la seva presència als camps de concentració habilitats a corre-cuita per les autoritats franceses al Rosselló i al sud d’Occitània. A l’Oficina Francesa de Protecció de Refugiats i Apàtrides (OFPRA), que just acaba de digitalitzar 185.646 fitxers individuals relatius a refugiats republicans, tampoc no n’hem trobat cap pista.

Ara, entre els papers escassos d’en Ramon que va conservar la família, com un record i tresor, hi ha dues targetes postals, plenes d’enyor per la dona i el petit Jordi, enviades d’Àrreu (al Pirineu occità) i Le Nouvion (extrem nord de França), dos municipis minúsculs i ben distants, geogràficament, però lligats per un fil quasi invisible. La postal que va escriure amb la imatge de la plaça de Le Nouvion-en-Thiérache, un llogaret a tocar de Bèlgica, és clau per una data precisa i una dada preciosa. Fou enviada el 14 de novembre de 1939 i amb un remitent inequívoc: 51 CTE, Le Nouvion (Aisne). El govern francès, cal recordar-ho, havia constituït les anomenades Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) l’abril del 1939 amb la intenció sobretot d’enrolar-hi (i controlar-hi) joves republicans que, fugint del franquisme, malvivien als costosos complexos concentracionaris nord-catalans i occitans.

Semimilitaritzades i integrades cadascuna per dos-cents cinquanta treballadors, es van dedicar inicialment a construir o reparar infrastructures públiques i a encarregar-se de feines agrícoles quan els camps es van començar a buidar d’homes per les lleves de l’exèrcit francès arran de l’amenaçador expansionisme alemany. De fet, a partir del setembre del 1939 algunes CTE van passar a dependre del Ministeri de la Guerra per a ser enviades, sense dilació, a fortificar tota la frontera nord.

Gràcies a les informacions fornides per l’expert Alban Sanz, autor dels valuosos portals Cartas del Exilio i CTE 39-40, sabem que d’ençà del mes d’octubre la companyia número 51 –dirigida pel capità Petit– es va moure per uns quants sectors del nord del país, tal com deixava entendre en Ramon de puny i lletra (i en castellà, per a superar la censura franquista): “En poc temps he recorregut molt de terreny.” I afegia, per a transmetre tranquil·litat: “Em donen molt de tabac, tinc de tot.”

Però, amb el començament de l’ocupació alemanya de França, esdevinguda sense gaire oposició entre el 10 de maig i el 25 de juny de 1940, la 51a CTE es va traslladar ràpidament a Santa Liurada, al nord de Tolosa, i tot seguit encara més al sud, justament a Àrreu. D’aquest municipi estant, per sobre de Benasc i no gaire lluny de la Vall d’Aran, és possible que es produïssin les comptadíssimes retrobades familiars, fugaces i complicades, abans que en Ramon no s’esfumés definitivament de les seves vides. Amb la capitulació de França i la instauració a la meitat sud del règim col·laboracionista de Philippe Pétain (fins aleshores ambaixador francès a l’Espanya franquista), les aproximadament dues-centes CTE repartides una mica pertot arreu es van reconvertir, ja del tot militaritzades, en Grups de Treballadors Estrangers (GTE) i enviades, com a mà d’obra “voluntària”, a treballar sota les ordres de l’empresa cívico-militar Todt en el faraònic i extens Mur Atlàntic nazi a la Bretanya, concebut per a aïllar la Gran Bretanya del continent europeu.

És força probable que en Ramon seguís aquest recorregut, com Vicent Gasulla Solé  i milers d’homes més. I també és ben probable que l’hivern del 1941 al 1942, amb les veïnes illes Anglo-normandes ja sota control nazi, formés part del primer contingent de treballadors forçats, format per uns quants centenars de republicans catalans i espanyols, que desembarcava a Jersey. Sí que sabem del cert que fou internat al Lager Udet, un dels tretze camps de barraques per als esclaus de la constructora nazi, a la parròquia de Saint Brelade, concentrat en la construcció de les fortificacions de Saint Aubin a La Moye i també en el complex de túnels de Beaumont Valley, a Saint Peter.

Aïllats la major part del temps de la població local, sotmesos a quedes nocturnes i amb jornades laborals extenuants de dotze hores o més, sense prou alimentació i amb males condicions higièniques i sanitàries, hi ha documentats només a l’illa de Jersey noranta-nou treballadors forçats morts durant el període d’ocupació alemanya. Ramon Luch-Planes [sic], a tan sols vint-i-nou anys, en fou un: oficialment, el cor li va fallar el 5 de juliol de 1942 a l’hospital de la Todt de Rosemont, a Saint Helier, on justament va fer d’infermer Vicent Gasulla Solé. Deixava la Júlia, de vint-i-sis anys, a càrrec del petit Jordi, del seu pare i del sogre al carrer de Sant Joan d’en Coll, 5, de Manresa, l’adreça on va rebre una última clavellina groga del seu “galifardeu”, en un petit sobre fet de paper doblegat, com a símbol –i últim crit– d’esperança.

El darrer viatge

Descobrir el lloc precís on fou soterrat en Ramon a Saint Helier, a un centenar de metres del monument que recorda els treballadors obligats a fortificar Jersey, no va ser l’única sorpresa per als germans Lluch, amb un somriure d’orella a orella d’agraïment per les atencions rebudes a l’illa i pel sentiment de pau creixent d’anar resolent el gran trencaclosques de l’avi desaparegut. El 1961, a petició de la República Federal d’Alemanya, els governs de França i de les illes Anglo-normandes van acceptar de desenterrar els soldats germànics escampats en desenes de cementiris i fosses amb l’objectiu de traslladar-los a un mausoleu de nova planta en un turó prop del poblet normand d’Huisnes-sur-Mer, just davant l’imponent i fotogènic Mont-Saint-Michel.

Entre els gairebé dotze mil cossos recuperats d’ací i d’allà, s’hi van afegir també els prop de cent treballadors forçats enterrats al cementiri d’estrangers de Westmount. La incomoditat evident de tenir sepultures de l’ocupant podria explicar el poc mirament de les autoritats de Jersey, Guernsey, Alderney i Sark a l’hora d’autoritzar la inclusió, en aquelles exhumacions, d’un grapat de forasters –algerians, catalans, espanyols…– que en vint anys ningú no havia reclamat i que havien restat oblidats a la perifèria de Saint Helier.

L’epíleg de la història d’en Ramon a la veïna Normandia comença a Saint Malo, connectat diàriament amb Jersey per ferri, el dia 11 de maig passat, fred i assolellat. Arribar de la cèlebre ciutat portuària bretona al cementiri alemany de Mont d’Huisnes representa solament mitja hora d’autovia i un quart més de carreteretes solitàries que serpentegen per un oceà de vegetació frondosa i verdor intensa. A un quilòmetre del poblet d’Huisnes-sur-Mer, en un turó suau cobert d’arbres, s’amaga l’únic mausoleu militar alemany de França, inaugurat oficialment el 14 de setembre de 1963 i concebut en forma circular, amb una gran creu al centre, per l’arquitecte i professor Johannes Krahn (1908-1974).

Superada la llarga escalinata externa, coronada amb les banderes alemanya, francesa, europea i de la Volksbund (la comissió de sepultures de guerra germàniques), una sala rep els visitants amb explicacions de l’indret i un llibre amb el nom de les dotze mil persones que hi ha enterrades. A la pàgina 155, els germans Lluch, emocionats, hi han trobat l’avi: Luch-Planes Ramon [sic]. I la localització, amb missatge subliminar inclòs: és, precisament, a la cripta 51. Malgrat tenir-ne ja les coordenades precises, malgrat la proximitat i imminència del retrobament, sembla que no hi ha pressa, enmig d’aquell monument a la dignitat humana abraçat perennement per la natura: les flors de colors, la gespa cuidadíssima, els arbres exuberants i la piuladissa dels ocells acompanyen els passos tranquils, quasi levitants, dels visitants bagencs per una altra rampa amb grans blocs de pedra a banda i banda, simbolitzant les illes de la Mànega i els departaments del nord-oest de França d’on provenen els estadants involuntaris d’aquest racó de pau eterna.

Ja a la gran plaça central, sota un sol radiant només destorbat per núvols alts passavolants, la cripta queda al segon nivell, al final de tot. La 48, la 49, la 50… ara sí, ja hi hem arribat. Els ulls d’en Joan Carles i en Xavier hi entren una mica abans que els seus peus, escodrinyant la cinquantena de plaques clavades a les lloses de marbre més arran de terra. Quinze segons després, al fons de l’estança, a mà esquerra, salta el crit contingut: “Mira’l!” I les llàgrimes acumulades després de tants anys, sorprenentment, no apareixen: tot s’ha transformat en una serenitat alegre, una alegria serena, pel convenciment profund d’haver saldat un deute familiar, per la consciència d’haver tancat un cercle familiar que, tot d’una, recreen sota la petita placa de l’avi Ramon.

Han portat tres retrats, que petonegen respectuosament abans de deixar a terra delicadament, ben a prop els uns dels altres: el d’en Jordi, el germà gran dels bessons, mort injustament per la covid; el de l’altre Jordi, el pare que va marxar massa d’hora –i amb massa interrogants–, el 1985; i el de la Júlia, l’àvia que va haver de carregar ben jove, amb dignitat i abnegació a parts iguals, el pes de la pèrdua del marit, la feixuga càrrega familiar i la llosa de silenci asfixiant de vídua republicana en ple franquisme. “Ha estat una aventura genial i un regal preciós que ens ha donat la vida: això no té preu”, es diuen, drets, abans de fondre’s en una abraçada fraternal.

En la retrobada, uns passos enrere, també hi ha la Dolors Guarro i la Mercè Davins, acompanyants discretes i respectuoses en aquest trajecte vital i emocional d’en Joan Carles i en Xavier. I una mica més enllà, a un miler de quilòmetres al sud en línia recta, també hi ha els quatre besnets d’en Ramon, l’Albert, l’Arola, en Jordi i especialment la Marina, que amb la seva veu a la cançó “Hi va haver un dia de sol” comença a inundar la cripta d’en Ramon de sons i lletres que hi encaixen a la perfecció:

“Hi va haver un dia de sol
fèiem voltes en un ball,
hi va haver un dia de sol
fa tants anys, fa tants anys.”

A poc a poc anem sortint d’aquell espai que ens ha quedat gravat al cap i al cor, per sempre més. Amb una contradicció ben present, al pensament: quanta dissort que van passar en vida, tots aquests morts, i quina sort que tenen ara, en aquest lloc de repòs. “Al final, aquests alemanys es van portar bé amb tu, avi”, resumeixen els besnets.

De reüll, ja allunyant-nos-en, sembla com si sentim que en Ramon, al fons, també està content, fins i tot rialler, d’haver viscut, a la seva manera, aquest dia únic de primavera. Uns quants companys seus (José Rodríguez Ortiz, Hermenegildo Sanz, Fulgencio Ortega Villalba, José Bengoechea Garin, José Blanc Cabré, Manuel Rodríguez, José Losada Dolamo…) se’l miren somrients, dels seus taüts estant, amb l’esperança que ells, també, tindran el seu dia de sol, trencaran la soledat i es retrobaran amb els seus familiars.