El papa de Roma visita Catalunya la setmana que ve. Lleó XIV anirà, entre més llocs, a la Sagrada Família de Barcelona, on beneirà la torre de Jesús, que ha convertit aquesta església en la més alta del món (172,5 metres). El papa la beneirà dimecres, 10 de juny, centenari de la mort d’Antoni Gaudí (1852-1926). D’aquesta visita, en parlem amb Joan Maluquer, president de la Lliga Espiritual de Montserrat, fundada el 1899, impulsada per Torres i Bages i vinculada a la Unió Catalanista. Antoni Gaudí en va ser membre. Maluquer ens rep a la seu de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), on fa de gerent d’ençà del 1987. També és editor d’Edicions Galerada i president de la Fundació Mas i Terra, dedicada a la preservació de masies. Avui ens parla de la visita del papa al nostre país.

—Què és la Lliga Espiritual de Montserrat?
—És una entitat creada l’any 1899 i impulsada pel doctor Torres i Bages, just abans de ser nomenat bisbe de Vic. Aquell any, a una colla de joves, algú els va dir que no es podia ser catalanista i cristià a la vegada. Llavors ells van fer una pregària que directament demanava la independència de Catalunya. “Una pregària vostra? Vosaltres sou laics i això ha de sortir de la mateixa església”, els van dir. Van anar a trobar el bisbe Torres i Bages i d’aquí ve la seva pregària “Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat”.

—I demana la independència de Catalunya?
—No. Aquella pregària no podia ser. Torres i Bages en va fer una altra. Parla d’enemics temporals. I hi has de llegir entre línies: “Verge poderosa, més forta que un exèrcit en ordre de batalla, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada.” El nostre objectiu és difondre aquesta Visita espiritual. 

—La Lliga Espiritual és formada per laics, com vós.
—Per a mi ser cristià ha estat sempre un fet natural. És una cosa que porto incorporada familiarment. Vaig ser del Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN) i em van influir molt mossèn Ballarín i el bisbe Antoni Deig. Fa uns quatre anys que sóc president de la Lliga i és més públic, però no és que en fes ostentació. La Lliga durant molt temps va ser una entitat canònica; per tant, hi havia consiliari. Fins ara fa un parell o tres d’anys. I ara ja és una associació normal, civil.

—Comencem pel català. L’arquebisbe de Barcelona, el senyor Omella, ha dit que el papa parlaria en català.
—És una gran notícia. La qüestió és saber què vol dir aquest “parlarà”. Si és que dirà una frase testimonial, anecdòtica, fins i tot diria folclòrica; o realment la benedicció serà en català. Aquesta és la gran qüestió. D’això es tracta. I des d’aquí ningú no hi va donar importància, en això. Això és una mica el que ha fet petar les costures de la qüestió. L’Església ha de ser un factor d’integració. Si no té aquest paper d’integració dels nouvinguts, quin paper té? Ara fem més misses en castellà perquè veiem que són llatinoamericans. I ho hem de fer en la seva llengua, diuen. Això és no entendre el paper de l’Església. L’Església ha de ser una església encarnada, que vol dir arrelada al país. No una església vaga, difosa, que circula pel ciberespai.

—El papa actual ha fet misses en quítxua.
—En una de les imatges seves que es van fer públiques anava a cavall i pujava els altiplans del Perú. Allà hi ha moltes zones on no entenen el castellà. I ell, com a bon missioner dels agustins, s’hi va adaptar. Ell, com altres. Una persona així, quan ve a un país com el nostre, cal que faci un gest de reconeixement, però també de legitimació.

—Reclameu un gest com el de fer la benedicció de la torre de Jesús, tota sencera, en català.
—L’acte de l’estadi Lluís Companys, d’aquests n’ha fet molts. I potser faran un taller per televisió. Però l’acte que realment serà singular serà el de la benedicció de la torre de Jesucrist. Jo gosaria dir que a Catalunya, si haguéssim de tenir una imatge en un passaport, seria la Sagrada Família. Per això és tan important, també.

—Per a entendre millor el papa: l’home viatja a Catalunya, Espanya i les Illes Canàries. Per què les Canàries?
—Per què és el principal lloc receptor de barcasses. També se’n va al Raval, al convent de Sant Agustí, a Can Brians. Quin sentit té l’Església si no és al costat dels pobres i els marginats?

—Lleó XIV ha fet la seva primera encíclica: “Magnifica Humanitas”. Dieu que es parla molt de la intel·ligència artificial, cert, però també de més temes.
—Per exemple, al final, torna a parlar de la doctrina social de l’Església. I això és important. La idea de sant Joan Pau II, que era polonès, i sabia què vol dir estar al costat d’estats imperials. I que va fer uns discursos fenomenals a l’ONU, a les Nacions Unides. Es va compilar en allò que se’n diu la doctrina social de l’Església, que és el dret dels pobles de decidir lliurement el seu futur i, sobretot, d’expressar-se en la seva llengua, la seva cultura, preservar-les. No s’hi diu la paraula “autodeterminació”, però en tot cas ho descriu. Per a nosaltres, catalans, aquesta doctrina social és importantíssima. I en aquest capítol recupera això del dret a la llengua, a la cultura i a la identitat. Ell ho recorda i, per tant, ho torna a assumir. Això crec que és molt important i ens omple d’esperança.

—Com valoreu l’arquebisbe de Barcelona, el senyor Omella?
—En l’aspecte pastoral, per a mi és una personalitat prou oberta. Quan fa una homilia, no m’hi sento malament. En canvi, tots els capellans de menys de quaranta-cinc anys, si els sentiu, moltes vegades incomoden. No em sembla que sentin la fe, amb el que diuen. Perquè tot és forma, tot és un tradicionalisme que va enrere. Tot és sagrat, qui no estigui lliure de pecat, qui no tingui la consciència neta, que no vingui a combregar. I comencen a promoure que la gent s’agenolli. Coses que amb el Concili Vaticà II, que és l’esperit nostre d’Església, s’havia superat. Omella no és això. Però ara, si tu repasses el seu historial…

—Quin és?
—La reclamació de les obres d’art de la Franja, de Sixena, es va produir quan ell era bisbe de Barbastre. És una persona que, en les coses de país, no ha estat mai a darrere. Catalanoparlant, de la Franja, va anar a estudiar al seminari de Saragossa i no al de Tortosa. La gent de la Franja té dues possibilitats: Tortosa o Saragossa. Això l’ha marcat. I amb la llengua no se sent segur, és una cosa que l’incomoda. Totes les qüestions aquestes de país crec que l’incomoden. No és un arquebisbe que s’hagi realment immergit en la nostra realitat. Em sembla, modestament, que quan ell se’n vagi, encara no ens haurà entès. No ens ha acabat d’entendre.

—Ajudeu-me a perfilar els membres de la comissió que s’ha encarregat d’organitzar la visita.
—Això ha estat portat per un bisbe auxiliar, David Abadies. També hi ha el jesuïta, Enric Pujol, que va coordinar tots els actes quan va venir Benet XVI. I ho va fer molt bé. Aquesta vegada també hi ha Carlos Bosch. Ara hi ha molts d’aquests preveres joves que tenen cognoms catalaníssims, però el nom de fonts és en castellà. I darrere d’aquestes formes, hi ha aquest replegament doctrinal, el “tu sí que tens l’essència” i tot l’exterior va en contra. Però ens salvarem nosaltres. La cosa tan poc evangèlica aquesta de dir no. No? Però si som tots fills de Déu. No únicament els que segueixen. I són gent que contribueix a fer les coses en castellà, que les cançons siguin en castellà. Una manera de fer entrar el castellà en llocs on no hauria d’entrar. I a la comissió deu haver-n’hi més que deuen seguir unes altres directrius. Però també és una qüestió de passivitat. Per a ells la prioritat no és el país ni la llengua catalana. És la fe. La fe desubicada, diríem.

—Qui el rebrà, el papa?
—Qui rebrà el papa al Prat serà el bisbe de Sant Feliu, Xavier Comés. Un bisbe molt obert, molt de base, molt a favor dels pobres. Realment magnífic. És basc. I una persona que ha après amb molta facilitat la llengua. Tot i que s’ha d’acabar d’immergir en determinades qüestions, és una persona que sempre remarà a favor.

—Voldríeu afegir res?
—És molt important que el papa vegi que no som un poble hostil. L’Església nostra depèn d’allà. Montserrat també depèn de Subiaco. Qualsevol govern hauria de tenir un ambaixador al Vaticà, nostre. Com s’havia fet en el passat. Algun govern havia tingut una persona molt pròxima, que es movia a Roma. Actualment no es fa prou. Com tampoc la premsa. Si tinguéssim un corresponsal allà… Això fa que acabis existint als seus ulls. Perquè la veritat és que no tenim prou influència al Vaticà.

—El president Illa és tan creient com diuen?
—Sí, això sembla. Vull dir que no se n’amaga. Hi ha un detall. Ens inviten cada any a fer una missa de Sant Jordi. Perquè la relíquia de Sant Jordi que hi ha al Palau de la Generalitat, a la capella de Sant Jordi, és una donació de la Lliga Espiritual de la Mare de Montserrat. A diferència d’algun altre govern anterior, aquest any tu veies que hi havia un bon nombre de consellers presents. És un govern que sí que té aquest perfil. I em sembla molt bé perquè les arrels cristianes les tenim. Sense el cristianisme no s’entén el país.