Durant anys, el cansament, les guàrdies de vint-i-quatre hores i l’angoixa dels metges residents han estat assumits com una part inevitable de la formació mèdica. Però la mort de tres metges interns residents (MIR) en pocs mesos ha obligat el sistema sanitari a afrontar una pregunta que fins ara gairebé ningú no volia formular: fins a quin punt la pressió assistencial, la sobrecàrrega i la normalització de l’esgotament deteriora els professionals que han de sostenir la sanitat pública?

“Avui els MIR estem de dol. Un resident s’ha llevat la vida. El suïcidi existeix, també entre metges. Mirar cap a una altra banda no l’evita.” Amb aquest missatge, que va circular en massa per les xarxes socials dels professionals sanitaris, l’Associació MIR de l’estat espanyol (AME) confirmava al febrer el primer suïcidi de l’any d’un metge intern resident de Mallorca. Pocs mesos després, a l’abril, es va morir per “mort traumàtica” un altre resident de l’Hospital de Bellvitge de Barcelona. I el febrer del 2025, també a Barcelona, es va morir per suïcidi un resident de l’Hospital Vall d’Hebron. I no és una cosa només dels Països Catalans, justament la setmana passada, l’AME anunciava una altra mort d’un resident, aquesta vegada a les illes Canàries. Aquests casos han reobert amb força el debat sobre la salut mental dels professionals sanitaris i han dut els residents a amenaçar amb una vaga indefinida a partir del setembre si no hi ha canvis estructurals.

Una professió que esgota

Els metges residents han d’aguantar guàrdies de vint-i-quatre hores, acumulen més de seixanta hores setmanals i sovint assumeixen responsabilitats assistencials que no els pertoquen mentre encara estan en període de formació. Sindicats com Metges de Catalunya i associacions com l’AME alerten que el desgast emocional s’ha normalitzat fins al punt que molts metges joves conviuen amb ansietat, insomni i símptomes de síndrome de persona cremada (burnout).

Héctor Requena, resident de quart any de medicina interna a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i representant de l’AME a Catalunya, esmenta dades preocupants d’un estudi fet amb més de 1.400 residents i metges joves de l’estat espanyol: la meitat presentava símptomes compatibles amb burnout i nou de cada deu tenien alterada com a mínim una esfera de salut mental. “Parlem d’ansietat, esgotament emocional, insomni, símptomes depressius…” I afegeix: “Això no afecta només els professionals, també té conseqüències sobre la seguretat dels pacients.”

Les dades de l’Organització Mèdica Col·legial (OMC) a l’informe Ikerburn 2025 situen el fenomen en nivells que la mateixa entitat qualifica de “crítics”: el 94% dels residents presenta símptomes de burnout, el 21% té depressió i el 3% ha expressat idees suïcides. El 79,4% té esgotament emocional, el 83,7% despersonalització i el 63,1% baixa realització personal. La meitat dels residents presenta tots tres símptomes alhora.

Requena insisteix que el suïcidi és un fenomen multifactorial i que no es pot atribuir a una sola causa. Però alerta que la sobrecàrrega sostinguda i el deteriorament psicològic són factors que hi poden contribuir: “Sabem que els metges tenen una taxa de suïcidi superior a la de la població general. I sabem també que hi ha una cultura molt arrelada d’amagar el malestar.” El suïcidi és, de fet, la primera causa de mort no natural entre els joves d’entre 15 anys i 29 a l’estat espanyol –franja d’edat en què es trobaven els residents morts–, per damunt dels accidents de trànsit. Segons dades facilitades pel Departament de Salut, a Catalunya hi ha cada any més de 500 morts per suïcidi, 53 de joves entre 15 anys i 29. El 65% dels casos són dones, amb una especial incidència en joves. A més, d’ençà del 2014 s’han registrat un total de 56.588 episodis de risc de suïcidi.

Uns quants estudis indiquen que la taxa de suïcidi entre metges és superior a la registrada en la població general. Tot i que no hi ha cap registre oficial que permeti de quantificar-ho amb precisió segons la professió, Sònia Miravet, secretària del Col·legi de Metges, sosté que els sanitaris se suïciden entre un 1% i un 3% més que la població general, i que el percentatge entre les metgesses és encara més elevat. Concretament, les autòlisis entre les dones metgesses han estat d’un 76% superiors a les de la població general.

Miravet diu que “d’ençà de la pandèmia hi ha hagut un augment de la temptació suïcida entre metges” i esmenta uns quants condicionants que hi poden influir: la cultura d’autoexigència i perfeccionisme que impera entre els sanitaris, la dificultat per a demanar ajut, els factors estructurals vinculats a la feina, la familiaritat amb la mort i el coneixement de fàrmacs i medicaments.

La secretària del Col·legi de Metges recorda també que la detecció precoç és clau per a prevenir els suïcidis. En aquest sentit, destaca la feina de la Fundació Galatea, creada l’any 2001 pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya per a vetllar per la salut mental dels professionals sanitaris. La fundació recorda que els professionals de la salut treballen exposats constantment a factors de risc psicosocial com ara la pressió assistencial, la presa de decisions que afecten la vida dels pacients i l’exigència d’actualització permanent.

Sense resposta del departament

Fa unes quantes setmanes, Metges de Catalunya i l’AME van demanar una reunió urgent amb el Departament de Salut per analitzar la situació dels residents i estudiar mesures de prevenció i detecció del malestar psicològic. Però, segons que denuncien, encara no n’han rebut resposta. “Tenim un Departament de Salut que, si ara mateix fos suprimit, tampoc no ens n’adonaríem”, diu Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya. La frase és contundent i resumeix el nivell d’indignació d’una part del col·lectiu mèdic, immers aquests mesos en mobilitzacions i amenaces de vaga.

Lleonart considera que la successió de casos hauria d’haver activat una investigació institucional immediata: “La primera cosa raonable seria coordinar un informe sobre què ha pogut passar, quines circumstàncies comparteixen aquests casos i quines mesures es poden adoptar per a evitar que es repeteixin.” Segons el dirigent sindical, ni tan sols hi ha hagut interlocució directa: “Només hem rebut la resposta automatitzada assegurant que la petició havia estat lliurada.”

El secretari general de Metges de Catalunya avisa que, si en el futur es demostra que hi havia factors estructurals compartits i l’administració no va actuar, Salut hi tindrà una responsabilitat directa. “No mirar què passa és dolós i culpable”, afirma.

El Departament de Salut, en canvi, refusa de vincular directament aquestes morts amb les condicions laborals dels residents perquè, insisteix, és un fenomen multifactorial. Fonts del departament expliquen que la salut mental dels professionals és “un problema de salut” i defensen que, arran de la pandèmia, s’han reforçat programes de suport psicològic i detecció precoç dirigits específicament als sanitaris que han ajudat “una mica” a reduir la taxa de suïcidi. “És un problema de salut, no és un problema dels metges que estudien, sinó que aquests metges es troben justament a la franja d’edat en la qual més gent se suïcida”, apunten.

Per una altra banda, el departament recorda que fa temps que impulsa una estratègia integral per a fer front al suïcidi, especialment entre la població jove, amb el pla de prevenció del suïcidi de Catalunya (PLAPRESC) i del codi Risc Suïcidi, programes que tenen per objectiu el reforç de la detecció precoç, el seguiment assistencial i les accions de sensibilització per a prevenir conductes suïcides.

La normalització del cansament

Les guàrdies de vint-i-quatre hores continuen essent un dels elements més controvertits de la professió. Tot i les queixes reiterades dels residents, el model es manté pràcticament intacte a la majoria d’hospitals.

La jornada ordinària d’un MIR de l’Institut Català de la Salut és, actualment, de vuit del matí a dos quarts de quatre de la tarda. Però, a aquesta jornada, s’hi afegeixen les guàrdies, que es poden allargar vint-i-quatre hores seguides. Segons Requena, hi ha serveis en què els residents arriben a fer sis, set o fins i tot vuit guàrdies mensuals malgrat que, en teoria, només se’n poden fer quatre: “La llei que es va pactar al tercer acord diu que només es poden fer quatre guàrdies cada mes com a màxim, però, per necessitat del servei, sempre se n’acaben fent sis, set o vuit.” “Parlem de persones que prenen decisions mèdiques importants després de moltes hores sense dormir. No és una feina mecànica.”

Els sindicats insisteixen que el debat no és solament laboral, sinó també assistencial. Alerten que professionals exhausts poden cometre més errors i oferir una pitjor atenció als pacients. Aquest cansament sostingut acaba normalitzant conductes que fora de l’àmbit sanitari serien alarmants. Segons Requena, alguns residents recorren a benzodiazepines per assegurar les hores de son abans d’una guàrdia. Uns altres multipliquen el consum de cafeïna per aguantar jornades interminables. “És freqüent veure companys prenent cinc cafès o sis durant una guàrdia. I també hi ha residents que han pres medicació per dormir abans de començar-ne una”, diu Requena. 

De residents a mà d’obra estructural

Una de les denúncies recurrents dels sindicats és que els hospitals utilitzen els residents per a sostenir estructuralment el sistema sanitari. Sobre el paper, els MIR són professionals en formació especialitzada i han de treballar sota supervisió progressiva. A la pràctica, amb tot, molts acaben assumint tasques pròpies d’un adjunt. “El programa formatiu diu clarament que els residents no poden ser considerats plantilla estructural. Però això és exactament què passa”, recorda Lleonart. Segons el sindicat, els serveis d’urgències pràcticament no podrien funcionar sense residents.

Requena coincideix amb aquesta diagnosi. Explica que els primers mesos de residència solen estar més protegits, però que això canvia ràpidament: “Quan ets R2 o R3 ja et converteixes en una peça estructural. Ja no ets tant algú que aprèn com algú que treu feina.”

Aquesta transformació s’explica també per la manca crònica de personal als hospitals. El sistema sanitari català fa anys que treballa sota una forta pressió assistencial i molts residents acaben cobrint part d’aquest dèficit en unes condicions salarials que consideren insuficients. “Els veus entrar amb els ulls brillants. I et fa pena veure com el sistema els va desgastant…”, lamenta Requena.

Possible vaga al setembre

L’AME, per mitjà del comunicat enviat aquesta setmana, deixa clar que la convocatòria del setembre no és una mesura simbòlica, sinó vinculada a objectius concrets: la limitació efectiva de la jornada setmanal d’acord amb la normativa europea, el registre real del temps de treball, la reducció progressiva de les guàrdies, la protecció del temps formatiu, la supervisió clínica efectiva i la millora de les condicions de descans i conciliació.

“Creiem que és un moment clau per a la professió. Ja no n’hi ha prou amb declaracions simbòliques ni amb mesures parcials. Els metges residents necessitem canvis reals, estructurals i valents”, conclou el comunicat signat el 26 de maig de 2026 per la junta directiva de l’Associació MIR de l’estat espanyol.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Asociación MIR España (@asociacionmire)

Les morts d’aquests darrers mesos han posat damunt la taula un problema que feia temps que preocupava molts professionals sanitaris. Els suïcidis entre metges residents no es poden tractar com uns casos aïllats ni quedar reduïts a un debat esporàdic. El malestar psicològic, l’esgotament i la pressió assistencial formen part del dia a dia de molts MIR, que continuen treballant en condicions molt exigents mentre sostenen una part important del sistema sanitari. Per això, sindicats i associacions reclamen que la salut mental dels professionals deixi de ser un tema secundari i es converteixi en una prioritat real als hospitals i a les administracions.