He cercat quin és el contrari de la navalla d’Occam, el principi filosòfic segons el qual, en igualtat de condicions, l’explicació més simple sol ser la més probable, perquè la crisi que assetja Pedro Sánchez no tan sols no és simple, sinó que no es pot explicar sense assumir veritats aparentment contradictòries. Hi encaixa prou l’anomenat dictamen de Hickman, segons el qual els metges han d’assumir que els símptomes d’un pacient poden ser fruit de malalties diferents que avancen alhora. En efecte: el govern de Sánchez persegueix i és perseguit, és innocent i és culpable, polaritza i estabilitza. Tot és veritat alhora: heus ací la complexitat del moment històric.

Hi ha un intent transversal d’acorralar i d’enderrocar el govern de Sánchez. No és la primera vegada que passa. Aquests dies torna a circular l’entrevista del periodista Luis María Anson on reconeixia que per destronar Felipe González “es va arribar a tal extrem que en molts moments es va fer trontollar l’estabilitat de l’estat mateix”. Però ha canviat un element fonamental. Aleshores, la motivació era la necessitat de consolidar el règim amb una alternança de poder que introduís una dreta espanyolista renovada que no tenia experiència de govern d’ençà de la mort del dictador. Ara la motivació original de l’operació contra Sánchez és que una part dels mandarins de l’estat el consideren il·legítim.

Sánchez va prendre el poder gràcies a l’independentisme i a l’evolució electoral dels indignats, els dos moviments que van gosar de desafiar el règim del 78, i que no van tenir prou força per a fer-lo miques, però sí per a obrir-hi esquerdes. Sánchez eixampla l’esquerda o hi posa ciment? A parer meu, encimenta, però hi ha un pinyol poderós que el fa responsable de l’esquerda, i que el vol expulsar de la Moncloa perquè no en tenen prou de pacificar, volen destruir les condicions perquè el procés o el 15-M no rebrotin mai. Darrere l’operació per a fer caure Sánchez hi ha un programa: potser una LOAPA 2.0, potser una reforma de la llei electoral per a reduir el poder dels actors petits. La reacció té un full de ruta.

La primera contradicció del fenomen Sánchez és que el vulguin fer caure perquè pensen que amenaça els fonaments de l’estat tot i que, de fet, ningú no ha fet tant per la unitat d’Espanya com ell, aquests darrers vint anys. José Luis Rodríguez Zapatero va encendre la primera guspira del procés amb l’estatut. Mariano Rajoy va entrar en una dinàmica molt arriscada de retroalimentació a Catalunya i en va sortir escaldat. En canvi, Sánchez va dirigir bona part de la repressió contra l’independentisme i després l’ha apaivagat amb concessions menors, molt menors, i perfectament digeribles per a l’estat. No odien Sánchez: odien que el seu mandat l’hagin decantat actors subalterns.

La segona contradicció és que l’existència d’aquesta operació contra Sánchez, basada en una pedregada de casos de corrupció que han de fer insostenible la legislatura, no implica necessàriament que aquests casos siguin invents. El fet que el Tribunal Suprem espanyol gosés de decapitar sense proves un fiscal general en exercici per una filtració ja és prou cridaner. El fet que en aquell jurat hi hagués assegut Manuel Marchena, el principal esmenat per la política de pacificació de Sánchez, encara més. Ara: en la investigació que afecta Rodríguez Zapatero hi ha indicis que fan raonable la sospita d’una trama de corrupció molt llardosa; en el cas de José Luis Ábalos, també.

La lawfare també s’aplica contra els culpables. Hi ha sovint un error de concepte sobre la guerra bruta judicial: no cal que els casos siguin inventats perquè n’hi hagi. El cas Pujol n’és un exemple claríssim. L’extorsió de la policia espanyola contra la Banca Privada d’Andorra, la mala praxi de la UDEF i la sostracció il·legal de proves haurien de poder anul·lar el procediment, però no impliquen automàticament que els Pujol no tinguessin diners a l’estranger, ni revelen d’on provenien aquests diners ni com van créixer. La lawfare contra els culpables és un problema democràtic no tan sols perquè elimina els drets i les garanties, sinó perquè pretén impedir una discussió política que s’hauria de tenir en llibertat, sigui sobre la independència o sobre la reforma de l’estat.

La tercera contradicció és que Sánchez representa una disrupció en la trajectòria del PSOE perquè n’ha trencat unes quantes dinàmiques internes, però no pretén de convertir-lo en una cosa nova, ni tan sols alterar-ne la missió històrica. Sánchez ha sabut convertir-se en una icona moderna i atractívola, i la fúria que causa entre els rancis li dóna oxigen, però el PSOE és una maquinària que porta al seu ADN la consecució i la preservació del poder institucional i de servitud a l’estat espanyol. I això no canviarà. Sánchez és un polític astut que gosa de trencar tabús i convencions, però la missió històrica del PSOE li imposa uns límits que ell no està disposat a transgredir, degui a qui degui la seva investidura.

El cas Leire Díez, en què s’ha palesat que el PSOE va posar en marxa una claveguera per contrarestar els atacs que rebia, fa la mateixa funció en la conversa mediàtica espanyola que el cas Kitchen, en què una unitat de policies espanyols va obrar fora de la llei per destruir les proves que tenia Luis Bárcenas contra el PP. Són casos que esvaloten l’aviram de la cort perquè han posat les institucions de l’estat al servei dels partits per a les seves batusses internes; la repressió contra Catalunya o el País Basc no serà mai font d’escàndol perquè a Madrid sempre serà més greu la possibilitat que l’estat es trenqui que no pas allò que faci per a defensar-se’n. Amb els límits de Sánchez passa una cosa semblant: pot ser que desafiï l’estat de les coses dins la seva tribu, però això no vol dir que estigui disposat a sacrificar-la si l’amenaça ve de fora.

“El pacient pot tenir tantes malalties com li plagui”, diu el dictamen de Hickman. La clau és el segon verb: tantes com li plaguin. En la seva política territorial, judicial o econòmica, Sánchez no ha anat tan enllà com podia, sinó tan enllà com volia. Els mals que Sánchez sofreix avui, en forma de batalla campal als tribunals, no són els mals que estava disposat a sofrir per fer polítiques valentes, com prediquen, exhausts, els seus propagandistes, sinó els mals de qui llença la pedra i amaga la mà.