Enmig del desgavell que viuen els departaments d’Ensenyament dels nostres països, el Consorci d’Educació de Barcelona ha decidit d’aportar-hi el seu granet de sorra fent un experiment social amb els adolescents que acaben primària i han d’anar a un centre d’educació especial. En un exercici kafkià, algun funcionari il·luminat del Consorci s’ha tret de la màniga una impossible definició de “proximitat” que representa un trasbals per als alumnes amb discapacitat i els seus esforços per a assolir autonomia i desenvolupament social.

Les famílies amb canalla en edat escolar entenem molt bé què és i quins són els beneficis de la proximitat en l’escolarització. De fet, hom podria assumir que el mateix Departament d’Educació ho sap, si ens creiem allò que diu a la seva pàgina web: “La millor escola és la que és situada al vostre barri i municipi o aquella tingueu més a prop, atès que incrementa el sentiment de pertinença a la comunitat on viviu i en què us relacioneu, afavoreix l’autonomia dels infants i és l’opció més sostenible i conciliadora.” I rebla: “La proximitat del domicili al centre és un dels criteris prioritaris que es tenen en compte per a establir un ordre de prioritat en l’accés.”

En el cas de famílies amb un fill amb discapacitat, multipliqueu la importància de la frase anterior per una xifra ben alta. El vincle entre proximitat i desenvolupament de l’autonomia de l’infant discapacitat és capital.

Doncs bé, per al curs 2026-2027 el Consorci ha decidit que la proximitat és prioritària per a tothom… excepte per als adolescents amb discapacitat intel·lectual. Enguany, el criteri d’admissió en centres d’educació especial de Barcelona defineix la proximitat amb tres zones: verda, blava i vermella. Què vol dir això? Que la puntuació de proximitat que puguin tenir els alumnes, essencial per a ser admesos en un centre, no s’atorga necessàriament a l’escola que tenen més a prop, sinó a qualsevol escola que sigui a la nova “zona” decretada pel nou sistema.

El mapa de les zones de colors ja dóna una idea del despropòsit. Però, per a fer-ho més entenedor encara, per a il·lustrar la magnitud de les incongruències del Consorci d’Educació de Barcelona i per a aportar-hi una cara humana, us parlaré de la meva filla amb síndrome de Down (SD), que ha acabat sisè en una escola pública ordinària del barri.

Malgrat haver rebut un tracte exemplar dels seus companys des dels tres anys, els seus interessos i els dels altres alumnes han anat divergint i darrerament la meva filla s’ha aïllat. Com m’han reconegut molts dels adults amb SD que he conegut amb cinc anys de voluntariat a la Fundació Catalana Síndrome de Down, arriba un moment en què el contacte amb els altres joves amb SD esdevé una necessitat imperativa. En l’adolescència, l’escolarització entre nois i noies amb SD trenca l’aïllament social, té un paper clau en la construcció de la identitat, enforteix el vincle de pertinença i ajuda a entendre què vol dir la síndrome de Down.

Fa un parell de mesos, les mestres de la meva filla i els equips d’assessorament psicopedagògic (EAP) del Consorci d’Educació de Barcelona ens van recomanar que el curs que ve continués l’educació en un centre d’educació especial i no en un institut adaptat. Ens van donar una llista d’escoles i ens van dir que visitéssim les que eren més a prop de casa per veure quina s’adaptava millor a les seves necessitats. Dels centres que vam visitar, només un tenia estudiants de l’edat d’ESO amb síndrome de Down i era un centre de proximitat, a poc més d’un quilòmetre i mig de distància.

Pocs dies després, el Consorci va publicar el seu invent de les zones de colors i la nostra primera opció va quedar descartada: si bé el centre quedava a prop de casa, la meva filla era de color blau i el centre, de color verd.

Les nostres al·legacions van ser refusades sense tenir en compte la prevalença de l’interès superior de l’infant sobre qualsevol altre criteri o normativa. Un inspector o inspectora (signa amb les lletres A. A.) ens va arribar a escriure que, segons la normativa vigent, la zonificació “preval sobre la distància física o el temps de desplaçament”. És a dir, que el criteri de proximitat no té en compte… la proximitat. A partir d’aquí, ens hem estavellat contra un mur burocràtic. Cap de les nostres preguntes (què en fan, de l’interès superior de l’infant que estipulen tant la normativa catalana com els convenis internacionals; quina normativa fa prevaldre la zonificació sobre la proximitat…) no ha obtingut resposta. Ni de l’inspector o inspectora A. A., ni de la gerent del Consorci, Anna Terra, ni de la presidenta de la Comissió de Garanties d’Admissió de l’ESO, Mireia Martínez Tomé, a qui vam anar a veure en persona. Tothom s’espolsa les puces i ignora les seves contradiccions. També vam presentar un informe clínic de la pediatra de la meva filla que recomana l’escolarització amb nens amb síndrome de Down per a trencar l’aïllament social.

Pitjor encara: el Consorci d’Educació es va posar en contacte amb el Departament de Salut, no pas per interessar-se per les necessitats de la meva filla, sinó per demanar a la pediatra per què havia redactat l’informe. Encara no me’n sé avenir. Algú dins l’administració pública és capaç d’agafar el telèfon per renyar una pediatra per haver exercit la seva feina amb professionalitat i haver vetllat per una noia de dotze anys que té un 69% de discapacitat i un problema de salut.

Bé, de fet, sí que hem rebut una resposta. O un refús, per ser exactes. Dimarts passat, el Consorci d’Educació de Barcelona va decidir que no enviaria la meva filla a cap de les tres escoles que havíem triat, sinó a una de les dues que queden més lluny de casa, a sis quilòmetres. De l’Esquerra de l’Eixample pretenen que cada dia vagi més amunt de la Vall d’Hebron, cosa que comporta agafar dos metros i un autobús d’anada i dos metros i un autobús de tornada i que fa pràcticament impossible la seva autonomia.

A casa ho interpretem com un càstig, un missatge clar de “qui mana aquí”. Però no han castigat la pediatra ni els pares: han castigat la nostra filla enviant-la tan lluny com els ha estat possible, a un centre que no té cap alumne amb síndrome de Down (ho heu llegit bé: cap!) i ignorant l’informe del Departament de Salut.

Incompetència, negligència o mala fe? El Consorci fa prevaldre el seu experiment social de zonificació sobre la proximitat i l’autonomia dels adolescents amb discapacitat.

Ignorar la prevalença de l’interès superior de l’infant sobre unes altres consideracions és una violació de l’article 3 de la Convenció de l’ONU dels Drets de l’Infant (ratificats per l’estat espanyol i d’aplicació directa), però això sembla no importar gaire els nostres funcionaris del Consorci d’Educació de Barcelona.