Que és on els periodistes deixen, segons l’expressió del gremi, els textos que de moment no es publiquen. Un lloc on ara mateix a mi no em faria res estar
Dietari (31). Breu florilegi d’esquerdes i vies d’aigua per combatre la calor amb una mica de santa indignació lingüística
Queixar-nos al no-res i a ningú ens encanta, i ens omple de justa ira nacional; però fer alguna cosa de concret, un esforç mínim, minimíssim, en què suposem un vaguíssim perill d’esgarrinxada… uix, no, fuig, fuig
Potser venerem tants mites antics perquè ens en falten d’actuals. Necessitem herois dels nostres, no ‘camarons’ de barriada que perpetuen la mística de l’espanyolitat
Dietari (30). El monolingüisme assegura l’èxit. Com més castellà exhibiu avui més us n’encolomaran demà. I a fe que us ho haureu merescut
Un es presenta al perfil com a bon caminador: "Vaig a peu arreu.” Un altre, com a home de negocis: “Emprenedor arreu.” Un triomf del burocratès sense pal·liatius
Els trets idiosincràtics dels dialectes no són igual de perceptibles per a tothom. I cada dia menys, perquè, com les tomates, els gustos intensos van de baixa
Dietari (29). Les llengües evolucionen, això segur. Cal veure cap a on, però. De moment, cap al producte d’imitació. Una frase que no s’entén és un producte de mala qualitat
S’ha acabat la lliga i a la ràdio hem fet repàs de la temporada. Qui l’espifia menys?, em demanen els companys de micròfon. I això és el que hauria volgut respondre’ls
Mentre els inspectors d’Ensenyament esmolen l’eina, jo me’n vaig a fer pràctiques d’inspecció al sector del comerç. I en surto amb un regust amargant de llatinització
Dietari (28). Ningú els l’ensenya, no el veuen enlloc, n’ignoren l’existència… I malgrat tot volem creure que l’aprendran, no se sap com. Catalunya, terra de miracles
La retòrica de l’administració, lluny de servir-nos, té un altre objectiu: controlar-nos. Per això no és tan diferent dels cops de porra dels brimos
“Quan la propaganda t’ha convençut que tu vals més que els altres, per què t’hauries de rebaixar a estudiar l’idioma dels inferiors? Molt millor esperar que s’extingeixi”
Dietari (27). Entre l’encarcaramenta burocratesca i el dogma inclusivista, la naturalitat cada dia va més cara. Alguns digitals haurien de regalar bombones d’oxigen
"O de mica en mica es buida la pica. Si tu l’escanyes un poc per aquí i jo l’ofego un poc per allà, segur que palma d’una vegada i au, prou d’emprenyar"
Parlaré de mi per parlar d’en Pau Riba, i la figura que surti d’unir els punts serà una constel·lació visible només per a un servidor en el cosmos infinit de la pauribologia
L’obsessió per la falta d’ortografia és com empaitar mosquits quan t’assetgen els lleons. Tot i que n’hi ha, això sí, que les queixalades els agraden
El vam veure néixer amb estupor, l’hem vist créixer amb impotència i ara el veurem enterrar-nos amb… resignació? Complicitat? Complaença?
En el moment que algú considera que d'un programa que es diu 'L'infiltrat' valdrà més dir-ne 'Persona infiltrada' és que el senderi ja no és un criteri
Dietari (25). El jovent suposadament transgressor i la universitat coincideixen a remar a favor de les llengües expansives, mentre la RAE ens escatima un miserable gomet
L’extinció o substitució d’una peça lingüística no és un enterrament i prou. Quan un pronom es mor, els altres ploren (i també es debiliten)
Un cop al trimestre toca repàs. Dels immigrants que ens arriben sense pastera i que acollim amb tant d’entusiasme que ens acaben fent un "hostes vingueren"
Dietari (24). El trenc de la Ç és una paràbola d’aquesta època estranya en què pots servir en un restaurant sense saber agafar un setrill i ser guàrdia urbà sense saber català
Els esforços ingents que s'han dedicat i es dediquen a combatre errades ortogràfiques no són res comparats amb els que es faran, perquè el futur és antiortogràfic
T’acaben de clavar un vint-i-cinc per cent fins al mànec i tu tan ample, dessagnant-te sense perdre el somriure. A partir de quin llindar de dolor podem començar a xisclar?
