No hi queia

Mentre els inspectors d’Ensenyament esmolen l’eina, jo me’n vaig a fer pràctiques d’inspecció al sector del comerç. I en surto amb un regust amargant de llatinització

Pau Vidal
Pau Vidal
19.05.2022 - 21:10
Actualització: 19.05.2022 - 21:15
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una visita a un local d’IKEA (iqueia a casa meu) és molt il·lustrativa de l’estat de les coses. De fet, es pot llegir com un retrat de la realitat, perquè el que hi passa, lingüísticament parlant, és una reproducció a petita escala (i fa gràcia aquest adjectiu, tractant-se del gegant de què es tracta) del món de fora.

D’entrada, el primer contacte amb l’empresa pot ser molt prometedor. Si més no si ets dels que s’informen primer per internet; bé, si ets dels que s’informen per internet però primer busques la pestanyeta d’Idiomes, perquè el malparit de Google, per variar, ens dóna la web en castellà; de fet, si ets dels que tens costum de fer això (*) i no perds la paciència, perquè la veritat és que els ikeus la tenen una mica amagada (a baix de tot de tot de tot), la pestanyeta dels trons.

En fi, un cop hi ets, la web és impecable, filològicament parlant. Pràcticament no hi ha pífies, fins al punt que els textos semblen haver estat corregits per algú que en sap (i no com certs diaris o revistes digitals). Un oasi de normalitat.

Amarats, doncs, de catalanitat virtual, passem a la presencial, real o com se digui. Per fer aquest treball de camp tan poc acadèmic m’ha anat molt bé l’experiència que servo de l’examen d’ingrés al Consorci de Normalització Lingüística, ja fa unes quantes glaciacions. Ens van fer redactar un pla de normalització per a una empresa; a mi em va tocar un súper, i així vaig aprendre que la panòplia lingüística va més enllà, molt més enllà, de les caixeres de l’establiment tan aclamades a les xarxes. Us ho poso per ítems.

–D’entrada, el primer amb què ens trobem en qualsevol establiment és la retolació estàtica. És a dir, tot el que està escrit a la vista del públic. A IKEA n’hi ha moltíssima, des d’etiquetes de productes a grans rètols, passant per fulletons de muntatge i indicacions de tota mena. Hi practiquen un bilingüisme estricte, però amb una peculiaritat a favor nostre: en molts rètols, de fet en els més grossos (els eslògans, per ex: “Convertim els teus somnis en descans”, “T’ho mereixes tot i més”…), el cos de lletra és més gros en català que no en castellà. En alguns casos, molt més gros. I sempre per davant, de manera que es veu força més. En aquest aspecte, la visita no podia començar millor (bé, sí que podria: la retolació podria ser monolingüe, és clar).

Sotmès tot aquest lletram a una anàlisi més o menys atenta (tingueu present que la botiga és enorme i per tant parlem de milers i milers de paraules), es detecten algunes badades, molt poques, d’ortografia, i encara menys de lèxic (inalàmbric per sense fils, per exemple). En conjunt, gairebé impecable. M’hi jugo un pèsol que ho ha corregit la mateixa persona que la web. També cal dir, ben cert, que en castellà encara hi ha menys errades (de fet amb la inspectora que m’acompanya, a falta de pífies manifestes, ens entretenim discutint si “Te mereces todo y más” és bon castellà o hi falta lo).

–Molt bé, passem a l’oral (i preparem-nos a aigualir l’eufòria).

La megafonia és força present (emeten missatges cada minut, si fa no fa) i difícilment evitable. Sembla imperar-hi el mateix bilingüisme, però desequilibrat cap a l’altra banda: de tant en tant la veu locuta només en castellà, tot i que no aconsegueixo esbrinar el patró. Tal vegada per compensar allò de la retolació. Ni rastre, això sí, de cap altre idioma. Només els dos oficials a la comarca (de l’aranès no se’n sap res).

Però això no és res comparat amb els usos dels empleats. Aquí sí que plora la criatura. I a raig. Bilingüisme? Ni de bon tros. S’adrecen a la clientela per sistema en castellà. Davant l’interlocutor català, alguns canvien i altres no (en la nostra visita, 60-40% respectivament, si fa no fa). I una curiositat molt reveladora: l’empresa els obliga a dur penjada una targeteta amb banderetes que representen els idiomes en què poden atendre. El client en dedueix que són els que saben parlar, però, curiosament, en el cas del català no, només vol dir que l’entenen (una mica com allò de la llei del comerç, oi?). De fet n’ensopeguem dos que no l’arriben a emprar en cap moment, malgrat que fem allò tan suat d’allargar la conversa per ajudar-los a decidir-se. Quant a la comunicació entre ells, no cal dir que és en castellà, pràcticament en exclusiva. Vols més reflex de la realitat del carrer?

Per arrodonir el treball, i imbuïts del rigor que suposem en els nostres col·legues que hauran de fiscalitzar la feina dels profes de secundària, ens llancem a fer un #notentenc, amb el resultat que la conversa entra en via morta de seguida. La dependenta duu les banderetes de cat, esp i el bra a la targeteta, però en dir-li que no entenem el castellà es limita a respondre: “Vaya, pues yo tampoco hablo catalán”, amb posat desolat. I allà s’acaba la interacció.

És evident que, a diferència de la retolació, a la plantilla ningú els ha donat cap indicació relativa als usos lingüístics amb els visitants.

Concloc l’apartat de llengua oral consignant el comportament de la clientela. Recordem que, igual que al món d’allà fora, els clients de l’IKEA es troben davant d’empleats que o bé se’ls adrecen directament en cast o bé hi responen malgrat ser interpel·lats en cat. Atès que la saludable pràctica del #mantinc no s’hi estila gens (no sentim cap conversa bilingüe al llarg de les tres hores de visita), el resultat ja us podeu imaginar quin és, oi? La cruíssima realitat.

Síntesi final: una piscina d’oralitat quasi exclusivament castellana (inclosa una nombrosa presència sud-americana), en què el català se sent rarament, o bé en boca dels escassos clients que el mantenen o bé en les converses gairebé inaudibles entre les parelles autòctones; tot plegat enmig d’un entorn de missatges escrits amb preeminència del català. Allò fixat, quiet, sedimentat i sancionat per l’escriptura, en la llengua d’abans; allò viu, canviant, necessari i compartit, en la d’avui i de demà. Llatinització galopant.

[*Tinc la sospita que aquest costum, el d’activar Català a la pestanyeta d’Idiomes, és una mica com la immersió: es reclama molt però després no se’n fa ús.]

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies