El 155 de Luxemburg a la comunitat autònoma que es diu Espanya
Espanya continua convençuda que és un estat, com ho era abans, i ara es troba que ja no ho és
A la selva digital, el patriarcat també promou el sistema de valors que tenen valor a la guerra, entre aquests la resistència psicològica que hem d’esperar d’algú perquè es guanyi el nostre respecte i no sigui un tou, un covard, un nena
Aquella seguretat amb què hem educat els hòmens que a ells sí que se’ls creuran, i que barrejada amb molts de dinerets dóna com a resultat la història universal de la impunitat
“Les dones ja no ploren, les dones facturen” és un lema tan mesquí com potent, reflex d’un temps en què la intimitat ja no és el valor sagrat que concebíem els vells
'Avatar' és un exemple perfecte per a qui vulgui introduir-se amb esperit científic en l’aventura de ser un espectador de segona
Si el pes de la direcció de la llar ja té un nom tot l’any, “càrrega mental”, pel que fa a les festes familiars, a aquesta càrrega li podríem posar un llaç
El missatge és que no és res personal, Amir: el futbol de masses no ha posat la cara per tu, però és que tampoc no l’ha posada per ningú ni per res que pugui alterar el curs dels diners
Quin sentit té exigir els nostres drets lingüístics al comerç mentre, quan arribem a casa, l’assistent Alexa o l’aparell que hàgim comprat ens fa renunciar quotidianament a la llengua pròpia?
Amb el 85% dels menors de 30 anys que encara no estan emancipats, i la majoria que amb prou feines són mileuristes, s’ha de ser molt funcionari mental per a fer càlculs sobre tres dècades de vida laboral
Per a qui volia oblidar-se'n una estona, la ultradreta anticatalana li ho recorda: allò que deia que només era futbol, no és només futbol, i una bandera espanyola penjada en una aula no és una bandera qualsevol
Moltes dones maltractades es frenen en la decisió d’anar-se’n de casa per no deixar els seus animals a les mans dels agressors
Mentre la progressia es vanta de modernitzar el seu codi penal i homologar-lo amb el de les democràcies europees, el que continuarà sense homologar amb l’Europa democràtica són els caps enllustrats dels seus jutges i fiscals
D’aquí que formar part d’aquest poble sigui la cosa més fàcil de ser: puix que parla català, importa tres raves d’on ve
Des de l’independentisme hegemònic ens insisteixen que el món no és Twitter, però sovint passa que qui ens l’ha d’explicar ens porta Twitter a casa en forma de què s’hi diu, què s’hi cou, qui hi ha dit què, qui ha respost a qui
Des d’aquesta torre d’ivori hi ha llàgrimes de primera i de segona, segons què val al mercat immobiliari aquell qui plora
La unilateralitat ja s’ha provat, ens diuen els reculaires, com si l’escolta-Espanya no s’hagués provat tres-centes mil vegades i una més
El mateix distintiu de poder que agermana civils i militars de Vox, antiavalots i Jusapols, braços alçats el 12 d’Octubre, i, no en tinc cap dubte, que s’amaga sota els punyets de més d’un jutge
Ja no venia d’un minut, de dues hores, de dies, mesos: a aixecar el cul de terra i tornar a casa a sopar, sempre hi hauríem estat a temps
En l’empresa de portar canalla a bon port –també en el rendiment escolar–, darrere de cada execució hi ha un cap que pensa 'non-stop' per anticipat
Com passa sovint amb el nom i la cosa, del suïcidi assistit, el que falla és el nom. Si l’anomenéssim directament mort digna assistida, tots ens entendríem a la primera
Els qui mesuren l’estat del moviment per aquell jovent perdut, en especial els adversaris que s’hi rabegen, poden recordar amb naltros les coses que ens el van fer guanyar
Com a catalanòfona ja he pogut experimentar què és perdre la meua capital una vegada, i perdre el que en resta devorat pel turistam ja no m’amoïna ni la meitat
La pregunta planiana sobre la lluminària de Nova York, “tot això qui ho paga?”, agafa en aquest altre segle una altra dimensió: ara, avui, ja sabem que tot això ho paguem tots, i qui menys, el gran consumidor que té la factura domiciliada
Convertits de manera individual en supervivents, la por de perdre el poc que tenim –perdoneu, ja em torna a venir al cap Catalunya– ens fa més mansos, més apàtics, més controlables
Cap epitafi pot resumir millor aquest amor pagafàntic i incorrespost dels indepes per l'esquerra fraternal com aquell “m’agafa molt lluny” del nostre estimat Errejón
Qualsevol que hagi estat dona alguna vegada ha estat educada de ben jove en el terror sexual i en l’altre terror, el d’un embaràs no volgut