Allitar-se amb una menopàusica

Fent honor a la seua funció de servei públic, el canal abans anomenat TV3 va emetre diumenge un 30 minuts dedicat a la menopausa. Com es nota que les professionals de la generació X ja comencen a tindre alguna influència sobre els canals d’informació i visualització amb què han crescut, i de mica en mica van reblant els buits en tots els àmbits que ens afecten de manera diferencial respecte de l’“universal” masculí: físics, psicològics, socials, laborals, mèdics, sexuals, en pòdcasts, ràdio, televisió, xarxes, ficció. Perquè la desaparició de les dones del radar de la mirada de l’altre –de l’home que valida i determina què és d’interès general– no fa que els seus cossos madurs s’esfumin, més aviat contribueix que es formi al seu voltant una bola de silenci de la mida d’un planeta mitjà.

Justament el 30 minuts que ens ocupa, que cap fill de sa mare no s’hauria de perdre, tampoc no s’acaba de desempallegar d’aquesta mirada, en el sentit que una part no gens menyspreable del reportatge gira entorn de l’altre, que no és sinó Ell, i l’amoïnament de les menopàusiques perquè els seus hòmens puguin sucar el melindro en condicions, ateses les molèsties que els provoca a elles. Tenim, doncs, un problema gros, si ho hem de jutjar pel mercat generat de medicaments i potingues i remeis i artefactes destinats a fer que unes anatomies que es defensen del dolor continuïn admetent la contumaç penetració dels seus sol·licitants. Del reportatge hom dedueix, per omissió, que tot això que s’estalvien les mestresses que s’aparellen amb les seues semblants –o directament amb els seus aparells, hi podríem afegir.

Un dels suposats efectes de la menopausa i que porta més pacients a les consultes és la falta de desig. Un desig que, tu diràs, costarà més de fer vindre si una hom té la mitja certesa que acabarà en frustració –els estudis revelen que les campiones de la frustració orgàsmica són dones en relacions heterosexuals, tot i que, per parlar amb propietat, s’haurien de referir a relacions coitocèntriques o fal·locèntriques. Parlem de generacions de dones educades en l’atenció als altres, disciplinades a anteposar els desitjos de l’altre per damunt dels propis, és a dir: com ara, però més; i parlem de generacions formades en l’heterosexualitat hegemònica –també com ara, però encara més–, amb la qual cosa el còmput de la satisfacció acaba resultant aclaparadorament desigual al marcador.

Ara bé, fins i tot amb el partenaire més evolucionat, com volem que un cos sofrent estigui pendent del desig? Un cos que –atenció, enunciat llarg– no només s’estrena a acusar el desgast físic de l’edat (les dones també tenen el trist rècord d’acabar presentant més malalties cròniques i incapacitants), sinó en l’estrès de començar a tindre familiars grans a càrrec, a vegades simultàniament amb canalla. I això només per una banda. Per l’altra hi ha la tirania de l’autopercepció: la consciència d’habitar un físic en transformació que el mirall ja no reconeix, que s’allunya al galop del cànon imperant, aquella mesura universal del valor sexual d’una hom, i per tant de la pròpia autoestima. Allò que diuen, inflant-nos el cap, que perquè t’estimin des de fora primer ets tu, que t’has d’estimar.

Qualsevol diria que parlem de velles nonagenàries, quan tot just es tracta de dones que emprenen la segona meitat de les seues trajectòries vitals. Ah, amics: encara que la pressió estètica i els hàbits saludables hagin donat els seus fruits, a la menopausa se li’n fum, si a ulls dels altres estàs allò que en diuen estupenda. La processó va per dintre i és llarga. Per aquest motiu, les noves generacions de menopàusiques no estan disposades a repetir el patró del silenci, i busquen, investiguen, comparteixen inquietuds. Ja no s’avenen a la resignació profusament receptada pels metges de la vella escola –ginecòlegs inclosos– juntament amb els ansiolítics i antidepressius amb què pretenen aplacar-los les queixes. Això, senyors, és una guerra i acaba de començar.

En honor a les nostres predecessores, s’ha de dir que naltros ho tenim més fàcil: cada vegada hi ha més investigadores i facultatives disposades a arribar fins al final de les consultes mèdiques de les dones. Pioneres com l’eminent Carme Valls Llovet, que aclareix que de totes les desgràcies que es relacionen amb la retirada de la regla, i que mouen tota una indústria farmacèutica i esotèrica, només hi ha dos símptomes que s’hi poden vincular directament: les sufocacions i la sequedat vaginal. Sobre la resta de xacres, explica als seus assajos, són els efectes propis i derivats d’haver viscut més de cinquanta anys. Però essent dones, és clar.

Per tant, l’arribada del cansament, de la desgana al llit, de l’insomni, de la desmemòria, de la falta de concentració, és la conseqüència sobre la salut del viure diferencial i no pas de la menopausa: d’haver treballat la doble jornada de dins i fora de casa, d’haver gestat, aixecat trenta mil vegades el pes de petits i grans; d’haver patit la falta de coresponsabilitat familiar. És la bona i la mala notícia per a les climatèriques de demà: que bona part dels seus malestars no es deuran al fet de deixar de ser fèrtils –un esdeveniment que han de poder celebrar–, sinó a causes diverses de naturalesa externa: res que una transformació profunda i radical dels rols socials tradicionals no pugui mitigar.