Com s’ho ha fet Donald Trump per tornar a la Casa Blanca? (2): La reconfiguració del candidat

The Washington Post · Michael Scherer, Josh Dawsey, Ashley Parker, Tyler Pager

Quan Trump va deixar el càrrec el 2021, dos nord-americans de cada tres desaprovaven la seva presidència, i el Capitoli dels Estats Units estava envoltat de barricades. De sobte, es trobava en la posició del perdedor, per més que ell provava de presentar-se com un guanyador.

“Tinc unes cases millors que les del president,” recorda que li va dir una persona quan el va visitar a Bedminster, Nova Jersey, el 2021. El senador Mitch McConnell (republicà per Kentucky) va comentar a uns quants col·legues seus que no pensava pronunciar en públic el nom de Trump. Molts dels seus assessors fins i tot tenien dificultats per trobar feina.

Però ni Trump ni el terç de votants que encara li donaven suport no estaven acabats. La conferència del Comitè d’Acció Política Conservadora, que havia estat abans un refugi de cantants cristians com Pat Boone o de polítics de la Guerra Freda com Dick Cheney, va rebre l’ex-president a Orlando al febrer. Un sondatge informal indicava que el 97% dels assistents aprovaven la gestió de Trump com a president. Quan ho van saber, per primera vegada en moltes setmanes, els assessors van veure Trump de bon humor.

“Ell era com un déu allà baix,” explica una persona que v intervenir en aquella visita.

L’actuació política de Trump en aquell moment era molt escassa. A començament del 2021, Trump havia demanat a Susie Wiles, una aliada calmada i pragmàtica, que assumís el control de la seva organització. Poca gent volia estar a prop seu, perquè estava furiós per les eleccions del 2020 i de tan mal humor que molts dels seus amics i socis del club van començar a evitar-lo.

Wiles va treballar tranquil·lament durant dos anys, mentre les investigacions es multiplicaven i Trump dubtava si presentar-se novament a la Casa Blanca o no. Abans de les eleccions de mitjan mandat del 2022 va fitxar Chris LaCivita, un lluitador polític que havia fet gairebé de tot, llevat de dirigir una campanya presidencial important.

Quan Trump va anunciar la seva candidatura, a final del 2022, el seu equip va tenir dificultats per a aconseguir que dirigents republicans importants hi assistissin. Tan sols s’hi van presentar uns pocs membres de la cambra de representants catalogats d’extrema dreta. I llavors va arribar una onada de cops gairebé fatals.

Encara en plena fase de negació de les eleccions, el 2022 Trump va proposar “la derogació de totes les normes, reglaments i articles, fins i tot els inclosos a la constitució”. Allò era una traïció evident al jurament de respectar la constitució que havia fet el 2017. Va sopar a Mar-a-Lago amb el raper Ye, abans conegut per Kanye West, que havia promès feia poc d’anar “death con 3 on Jewish People”, i amb Nick Fuentes, un supremacista blanc i antisemita que havia desfilat a Charlottesville durant la violenta manifestació nacionalista blanca del 2017.

Hi va haver més contratemps: una batuda de l’FBI a Mar-a-Lago, desenes d’acusacions federals, càrrecs estatals, una sentència civil per agressió sexual, el descobriment d’un frau de la seva companyia a Nova York, i la decisió del governador de Florida, Ron DeSantis, de desafiar-lo com a possible candidat, comptant amb el suport d’algunes de les butxaques més granades de la política republicana.

En vista de tot això, Wiles va imposar ordre. Per primera vegada en tres campanyes, Trump tenia un comandament unificat treballant per a ell, executant les tasques bàsiques amb calma. Wiles va dir al personal que volia que tothom portés un únic missatge al cap. Intentarien de defensar-se els uns als altres.

Un dels objectius, va dir Wiles, era canviar la percepció pública sobre Trump. Ell havia perfeccionat la seva imatge política en els mítings: un líder fort que traspassava límits amb un toc de comèdia irònica. Però la campanya necessitava alguna cosa més. Els assessors li van dir que publiqués fotos dels seus néts.

“Això va costar molt –explica un assessor–. Ell té una imatge concreta que vol projectar: la d’un líder empresarial, vestit correctament i molt seriós.”

Alex Bruesewitz, un prodigi de les xarxes socials que estava a l’institut quan Trump el va repiular per primera vegada, va trucar a l’ex-president un dia de juliol per proposar-li una aparició en el pòdcast de Theo Von, un popular humorista conegut també per uns cabells especials. Li va dir que podia obtenir tanta audiència com en una setmana a la MSNBC. Trump no ho veia clar.

“Pregunta-ho a en Barron”, va dir l’ex-president, referint-se al seu fill menor, ara de divuit anys i gairebé dos metres i deu d’alçada.

Jared Kushner, el gendre del president, va connectar Barron amb Bruesewitz. “Oh, sí, definitivament hauries d’anar amb el Theo Von. Jo el miro sempre”, va dir el fill més jove de Trump, segons una persona informada. “I després va afegir: ‘I també hauries d’anar al d’Adin Ross.’”

El patró ja s’havia establert, amb un pare orgullós obeint el seu fill més jove. “En Barron ho ha aprovat?”, demanava a partir d’aleshores Trump quan els assessors li proposaven qualsevol altra idea.

La campanya va portar Trump a una taverna de Harlem, a una barberia del Bronx, a la finestra d’un McDonald’s i a posar-se una armilla taronja d’obrer dins un camió d’escombraries. (El servei secret dels EUA va denegar la seva petició de viatjar en el camió dins el seguici, segons que explica una persona present.)

En el pòdcast de Theo Von, Trump va parlar detalladament sobre l’addicció a l’alcohol del seu germà difunt. Al de Joe Rogan, potser el pòdcast més gran del país, va especular sobre la vida a Mart. Quan una bala gairebé li va costar la vida a Butler, Pensilvània, ell es va aixecar, desafiant, amb el puny enlaire, la sang esquitxant-li la cara. Les imatges de l’antic Trump, com un empresari famós en els debats i com un president desafiant en plena pandèmia, s’anaven reemplaçant lentament.

“Van fer que semblés normal, un tipus que agrada, no com aquell altre que tot el dia t’escridassa. Anar al McDonald’s va ser la cosa més intel·ligent que li he vist fer mai,” explica Brad Parscale, el director de la campanya de Trump del 2020. “Ningú no parava atenció als seus mítings, els americans havien deixat d’escoltar-los, i això realment el va ajudar.”

Però els consells tan sols podien arribar a un cert punt. Trump s’hi ajustava, però no es deixava limitar del tot. I va continuar essent extravagant en els actes. I criticava els donants privadament. Ara i adés, els seus assessors li deien que es concentrés en l’economia, el tema que, segons els sondatges, més preocupava els votants. Trump, en canvi, qüestionava la raça de Kamala Harris o s’allargava en dissertacions sobre el 2020 als mítings, cosa que complicava la marxa de la campanya.

“Però és que la gent vol espectacle!”, va arribar a dir Trump als assessors a l’agost, a Pensilvània, quan li van suggerir que fes discursos més curts i que fes servir el teleapuntador. En un altre moment va sostenir un dossier de punts de discussió econòmica i va dir que eren “avorrits”, segons que explica algú que va sentir els seus comentaris.

“Ell pensa que pot guanyar fàcilment, però a nosaltres no ens sembla realista –diu l’assessor–. Al final es tracta de trobar maneres de fer allò que ell vol.”

Però la realitat és que ningú no sabia què venia després. Un dia estava concentrat en un nou projecte empresarial. “Li encanta això”, va dir una persona, que alhora descrivia la frustració dels assessors polítics perquè no parlava amb ells. Un altre dia es barallava amb gent que haurien de ser els seus aliats.

Per exemple Trump va enviar un missatge desagradable a Miriam Adelson, que havia esmerçat 110 milions de dòlars per ajudar-lo a ser elegit. I això obligà amics comuns a intercedir-hi per restablir la pau. O va tenir una reunió de reconciliació amb Ron DeSantis al seu club de golf, una reunió que inicialment va ser increïblement desagradable, segons una persona amb un coneixement directe del fet. (Taryn Fenske, portaveu del governador, ha negat al Post aquesta caracterització de la reunió.)

Un cas especial va passar amb el governador de Geòrgia. Era a començament d’agost a Atlanta. Wiles era entre bastidors, completament sorpresa de veure com Trump atacava durament el governador de l’estat, Brian Kemp, i la seva esposa. “És el tipus més deslleial que he vist mai”, va clamar Trump.

Després de l’acte, uns quants assessors de Trump, incloent-hi Steve Witkoff, el millor amic de l’ex-president, van suplicar a Kemp una treva. Witkoff va volar fins a Atlanta per mirar d’arribar a un acord. “Kemp és un governador popular, i l’aparell polític de l’estat és totalment controlat per ell”, va dir un assessor. “Necessitàvem fer les paus.”

El governador va aparèixer aleshores a Fox News per elogiar Trump i donar-li suport, mentre els ajudants s’asseguraven que Trump mirés la televisió en el moment adequat. L’ex-president va respondre a les xarxes socials: “Gràcies a #BrianKempGA.” En qüestió de setmanes, la ira s’havia dissipat, com passa sovint amb Trump, en canvi d’alguna cosa que el beneficiava.

Més intents de reconciliació, però, no van reeixir. Després d’enviar Witkoff a Kiawah Island, Carolina del Sud, els assessors de Trump van pensar que l’havien convençut –tot i el seu recel– de fer campanya amb l’ex-ambaixadora de l’ONU Nikki Haley, una de les millors substitutes potencials d’ell mateix per a atraure votants republicans reticents, especialment dones. Es va parlar de fer debat conjunt a la Fox, però els plans es van esvair.

Trump continuava ressentit amb els atacs de Haley durant les primàries. En una reunió a l’estiu amb donants de Nova York, va qualificar les seves crítiques de “molt desagradables”. “No m’agrada aquesta dona”, els va dir. A mitjan octubre, tan sols d’esmentar-la ja el feia estar furiós. “Continuem parlant de la Nikki. Nikki, m’agrada la Nikki. Nikki, crec que no havia de fer allò que va fer”, va dir a Fox News el 18 d’octubre.

Haley va contraatacar setmanes més tard al mateix canal, criticant la campanya per haver permès insults contra porto-riquencs i llatinoamericans al Garden. “Ara no és el moment de posar-se gaire mascles”, va dir Haley. “El 53% de l’electorat són dones. I les dones votaran.”

Aleshores, quan les coses es van començar a complicar, a l’agost, Trump va provar de sacsejar-ho tot. I ho va fer contractant Corey Lewandowski, un ex-director de campanya acusat d’assetjament sexual per una donant.

Lewandowski va començar a trucar a tothom que treballava a la campanya, demanant-los si els faltava res. Va concloure que la decisió inicial de la campanya d’invertir fortament en el correu directe era una negligència. Hi havia confusió sobre qui comandava.

“I va començar a destruir la moral; va començar a destruir-ho tot immediatament. Anava recollint informació i enfrontant la gent: aquí tens per què tot el que fa la campanya està malament”, diu una persona que treballava amb ell aquells dies.

Finalment, Wiles i LaCivita van asseure’s amb Trump i li van dir que no era sostenible per a ells treballar amb Lewandowski. Aquell dia, més tard, a l’avió, Trump va dir a Lewandowski que anés a la televisió i que es dirigís al seu estat natal per guanyar a New Hampshire.

“Ells són els qui se n’encarreguen”, va deixar clar, parlant de Wiles i LaCivita.

Setmanes després, The Daily Beast va publicar un reportatge que indicava que LaCivita cobrava quantitats “sorprenents” de la campanya. Trump el va llegir i això va obligar LaCivita a reunir documents per defensar-se davant del “cap” en una reunió de vint minuts a l’avió. La xifra publicada no era precisa, segons LaCivita i els assessors de Trump.

En compte d’agitar més les aigües, Trump va acceptar de continuar endavant. Però Lewandowski també va continuar al voltant, viatjant regularment amb l’avió de Trump. De fet, va ser vist, somrient molt, dimarts a la festa de la nit electoral.

Un nou camí a seguir

Tan aviat com Harris va baixar de l’escenari del debat del setembre, la seva campanya va saber que tenia un problema. Tot i haver guanyat clarament, amb un domini evident sobre Trump, encara faltaven vuit setmanes per a les eleccions, i no hi havia grans moments prevists al calendari. Als Estats Units tothom tenia una opinió sobre Trump, però molts dels votants que ella necessitava encara no sabien qui era.

Per això, immediatament, van desafiar Trump a un altre debat i van passar-se setmanes burlant-se’n per aconseguir que acceptés. Fins i tot van considerar d’anar a debatre a Fox News, un territori clarament favorable a Trump. Però Wiles i LaCivita eren prou intel·ligents per a ensumar la desesperació. I Trump va renunciar a un debat amb gran audiència.

David Plouffe, un alt assessor, va exposar a l’equip la seva teoria: la campanya havia de trobar la manera de ser més interessant cada dia, un repte considerable atesa la incomparable capacitat d’atreure l’atenció que tenia Trump. Harris hauria de crear els seus moments. De manera que, després de mesos de controls estrictes sobre el seu missatge, la campanya la va enviar a una ronda de programes d’entrevistes.

Harris va intentar de guanyar-se les dones al pòdcast Call Her Daddy, els homes negres al pòdcast All The Smoke i els conservadors a Fox News. També va participar en una tertúlia electoral a la CNN i va respondre a algunes preguntes de la premsa que viatjava amb ella gairebé cada dia.

La Kamala Harris del 2021 no ho hauria acceptat amb tanta facilitat. Va arribar a la Casa Blanca amb una relació complicada amb els mitjans, sentint-se cremada per la seva breu carrera presidencial del 2019. Tot i haver passat dies de preparació intensa per al debat, exigia als seus assessors que li presentessin raons convincents per a moltes entrevistes, segons expliquen els assessors.

“Quin públic hi ha?” preguntava. “Què he de fer? Quins són els meus objectius?”

El risc d’aquesta estratègia es va fer evident en una aparició a The View d’ABC, a començament d’octubre, que la direcció de la campanya va considerar el seu únic gran error de tot el cicle. Quan li van demanar què hauria fet diferentment que Biden durant els últims quatre anys, Harris va dubtar. Havia estat preparada per a una pregunta com aquesta, amb una resposta correcta que defugia, parlava de la importància del canvi generacional i presentava les seves pròpies propostes de futur. Però va respondre: “No hi ha res que em vingui al cap.”

Els seus assistents més propers van interpretar l’error com un altre exemple de la lleialtat que encara sentia envers Biden, però l’equip de Trump es va posar eufòric: el seu centre de comandament va esclatar de satisfacció quan va sentir aquelles paraules, que ràpidament es van difondre en tot d’anuncis de la campanya de Trump.

El seu vincle amb el president es tornà a posar a prova més tard, si bé els dos dirigents continuaven en contacte regularment en l’àmbit privat. Durant una visita a New Hampshire, Biden va dir que li agradaria “tancar” Trump, i tot seguit ell mateix es va esmenar. Després, just abans que Harris fes el seu discurs de cloenda a l’El·lipse de la Casa Blanca, Biden va fer una trucada per Zoom per respondre als comentaris de Trump sobre els seus seguidors, que ell havia anomenat “escombraries”. “Les úniques escombraries que veig per allà fora són els seus seguidors”, va dir Biden.

Alguns dels assessors principals de Harris, feliçment aliens a la crisi que es gestava a la Casa Blanca, esperaven fora de l’edifici amb servei telefònic limitat i sense wi-fi. Quan ho van saber, es van exasperar. Biden ho volia resoldre i la Casa Blanca va proposar a la campanya que Biden fes una publicació a X. L’endemà, Harris es va distanciar del comentari, i la seva campanya va mirar de mantenir el president allunyat del públic.

Més dilemes per a l’equip de Harris no tenien una resposta clara. El primer anunci que van llançar, “Fearless”, era “un centaure”, segons una persona involucrada, una combinació entre dues idees diferents. La primera era una peça emocional en paraules pròpies de Harris, utilitzant imatges del seu míting a Milwaukee just després de la retirada de Biden. La segona era un espot biogràfic, centrant-se en el seu historial com a fiscal.

Els enquestadors i l’equip de Harris preferien l’espot biogràfic. O’Malley Dillon i els creatius preferien Harris parlant amb les seves paraules. Va ser un primer senyal d’allò que vindria després: una constant ronda de trucades i converses a Signal sobre com pilotar l’avió amb una nova tripulació, un temps incert i mapes que es dibuixaven a mesura que avançaven. A vegades, decisions tan simples com emetre una declaració podien trigar més que no calia, segons els assessors de campanya.

O’Malley Dillon va incorporar un nou equip, amb Cutter, Plouffe i el seu antic company de camp de treball Mitch Stewart. Va rebutjar la idea d’un únic assessor d’anuncis, i optà per un equip. Es va assegurar d’escoltar tothom, incloent-hi els enquestadors en reunions de les quals abans havien estat exclosos. Però tothom tenia clar que les decisions finals eren seves. Va ajudar a impulsar la decisió d’anar a Texas les últimes setmanes per donar èmfasi als drets reproductius. També va defensar el discurs a l’El·lipse, on Harris va argumentar que Trump representava un perill, i que el seu segon mandat seria encara més arriscat que el primer.

Havien decidit que Harris representava “un nou camí a seguir” al cap de poques setmanes d’assumir el càrrec. Però imposar el marc negatiu sobre Trump va trigar mesos. O’Malley Dillon i altres no estaven convençuts que “perillós” –com suggerien els enquestadors– fos un epítet prou efectiu. Les xifres mostraven que els antics assessors republicans, que havien trencat amb Trump, eren els qui haurien de lliurar el missatge, fet que va portar O’Malley Dillon a posar-se en contacte amb l’ex-congressista republicana Liz Cheney i fins i tot amb l’ex-governador de Nova Jersey Chris Christie, que no s’hi va acabar implicant.

Harris i el seu equip van intentar guanyar-se republicans i independents en la fase final, fent campanya amb Cheney i centrant-se sovint en els principals ex-assessors de Trump, ara crítics amb ell. Però alguns membres de la campanya es preguntaven si això funcionaria realment, i demanaven quants votants indecisos hi havia. Què feia la campanya –es va preguntar un assessor– per resoldre els seus problemes amb els altres grups que tenien més probabilitats d’anar a votar?

La solució final, que no va arribar fins a l’octubre, va ser una triple negació, difícil de recordar però exhaustiu: Trump seria “trastocat, inestable i incontrolat”.

Mentrestant, Future Forward havia establert la seva estratègia de missatge de bon començament i sense vacil·lar, gastant-se 450 milions de dòlars en anuncis per Harris. El grup va obtenir 3,71 mil milions d’impressions de vídeo dels seus anuncis, gairebé tots centrats en el contrast econòmic entre Harris i Trump, amb anuncis fets també en tagal, mandarí, coreà, vietnamita, hindi, àrab, hmong i espanyol.

Es van enfrontar a uns quants oponents que donaven suport a Trump, incloent-hi Preserve America, finançat per Adelson; MAGA PAC, creat per aliats de Trump; i Right for America, dirigit per l’executiu de Marvel Ike Perlmutter.

Però Future Forward no era sols un altre grup de suport. Era, en realitat, un centre de distribució, una fundació, més ben finançada que el Partit Demòcrata. Aquesta màquina discreta va produir 1.048 anuncis en els primers 100 dies de la candidatura de Harris, i en van difondre sols un percentatge d’un dígit. Va provar i va classificar més de 700 clips de Trump segons la reacció dels votants, incloent-hi els millors clips de notícies i mems de xarxes socials. També va distribuir desenes de milions de dòlars a uns altres grups, incloent-hi campanyes porta a porta.

Una vegada i una altra, les proves de reaccions que feien destacaven un clip per sobre de la resta: un vídeo de telèfon mòbil de Trump a Mar-a-Lago en què elogiava la riquesa dels seus espectadors i els prometia de fer-los encara més rics.

“‘Sou rics com mai’ i ‘Us donarem reduccions d’imposts’ era la nostra versió de l’eslògan de Geico dient que pots ‘Estalviar un 15% o més en la teva assegurança de cotxe’,” explicava McLean, el president de Future Forward.

Però la centralització d’aquella operació va enfurismar molts dels grups que feia anys que treballaven per donar suport als demòcrates, perquè precisament alimentava la crítica que els assessors de Biden sempre havien tingut sobre la miopia dels sondatges i proves. Els anuncis amb molta informació en trenta segons sovint obtenien els millors resultats, però això no significava que fossin sempre els millors, especialment quan es tractava de qüestions abstractes, com ara la democràcia.

“Les millors aproximacions tendeixen a combinar art i ciència, i a vegades alguns dels nostres donants, en particular, ens han empès massa cap a una eficiència marginal que enguany realment no s’ha traduït en els resultats”, va acabar reconeixent un altre estrateg demòcrata.

[Demà publicarem el tercer capítol de la sèrie: “Una candidata ‘perillosament liberal’.” També en podeu llegir el primer capítol: “Com s’ho ha fet Donald Trump per tornar a la Casa Blanca?”]

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb