L’economista Miquel Puig és un dels redactors de l’informe Fènix. Del grup d’economistes que s’ha unit excepcionalment per a llançar un crit d’alerta: Catalunya s’empobreix i les administracions han d’actuar amb celeritat. Posen el focus en el PIB per càpita, que es redueix, i punxen el discurs triomfalista del creixement. També assenyalen que baixa la productivitat i alerten que s’ha de frenar el pes dels sectors que anomenen altament subvencionats, amb sous baixos que no cotitzen prou per a sufragar els serveis públics. Especialment, el turisme. En parlem amb Puig, que ha compartit la redacció de l’informe amb els economistes Xavier Cuadras Morató i Modest Ginjoan. Xavier Roig en va ser el coordinador i n’han completat l’equip, com a assessors, Jordi Galí, Guillem López Casasnovas i Jaume Ventura.

—Com han rebut l’informe els partits i les institucions?
—Tenim una reunió prevista amb ERC, hem demanat una entrevista al president de la Generalitat i probablement en demanarem a la resta de partits. Però només sabem que s’hi ha posicionat públicament Josep Sánchez Llibre i d’una manera bastant crítica, en una entrevista a La Vanguardia. La resta, no. Així com hem tingut moltes respostes, podríem dir, d’intel·lectuals, d’economistes i de gent que escriu als mitjans, de partits polítics no n’hem tingut gaires.

—Perquè és incòmode per a ells.
—Sí. Nosaltres no perseguim ni els diners ni la glòria. Perseguim tenir incidència, i normalment en tens si ets incòmode.

—Qui té la culpa d’aquest empobriment que denuncieu? Són els partits i les institucions, precisament?
—A veure, no siguem personalistes. Els partits polítics normalment responen a l’estat d’opinió general. I, per tant, jo diria que això ha estat un pecat col·lectiu: de l’opinió pública, de les institucions, dels partits polítics… Una mica de tothom. No crec que s’hagi de posar el dit a la nafra i dir que és cosa d’un partit perquè ha estat a la Generalitat més anys que no pas un altre… Perquè el clima que s’ha viscut, i que encara vivim, aplaudeix el creixement de la manera que sigui: diu que el creixement és bo.

—L’estudi potser confirma una intuïció que ja tenia molta gent: que, malgrat el discurs que tot va molt bé i que el país creix, el cost de la vida és molt alt i els sous no hi arriben.
—Ni més ni menys. Estic convençut que, en el fons, posem negre sobre blanc, d’una manera formalment acurada, una intuïció que la gent té, sens dubte.

—Dieu que 27.500 euros anuals bruts el 2025 representaria un sou de feines altament subvencionades.
—Hem posat aquesta etiqueta. És una xifra discutible. És un càlcul i, com tots els càlculs, són convencionals. Per això, la primera cosa que demanem és que una institució oficial estableixi un mecanisme, una convenció, per a calcular aquesta xifra i aplicar-la a tots els sectors. Continuarà essent discutible, però menys.

—Ho hauria de fer la Generalitat? Amb un grup d’experts, per exemple?
—Lògicament, una agència de la Generalitat o una agència creada per la Generalitat.

—Què vol dir que aquest sou anual coincideixi amb la mitjana de sous?
—No té res de particular. Que hi hagi subvencions encreuades dins la societat és la cosa més normal del món en una societat que té un sistema impositiu progressiu i un estat del benestar universal. És lògic que els qui guanyen més subvencionin indirectament els qui guanyen menys. I, per un altre costat, a la banda baixa estan molt comprimits el salari mínim i el salari mitjà: hi ha molt poca distància. En canvi, en els sous alts hi ha molta dispersió. Per tant, és lògic que hi hagi més gent en aquesta banda comprimida, on tots són subvencionats, que no pas en la banda alta, en què n’hi ha alguns que subvencionen molt. Quan s’han fet estudis referits a llars, no a sous com fem nosaltres, surt que a l’estat espanyol, concretament, el 60% de les llars són clarament subvencionades, el 20% de les llars clarament subvencionen i el 20% restant està més o menys equilibrat. Per tant, tenim molta més gent subvencionada que no pas subvencionadora.

—De fet, dieu que 35.000 euros l’any encara seria un sou subvencionat. Parlem ja de feines qualificades, no de no qualificades només.
—Diem que, per sota d’aquests 35.000 euros, les feines són subvencionades, això no té res de particular. Però, per sota del nivell de 27.500, ens hem de preguntar si té sentit que existeixin o si té sentit que aquestes persones cobrin tan poc. I, a més, resulta que aquests sectors tenen dues característiques més. La primera, que creen molts llocs de feina. I la segona, que el beneficiari últim és un no resident, és un turista estranger. La pregunta que ens hem de fer és molt més punyent, perquè l’existència i el funcionament d’aquests sectors ens empobreix col·lectivament.

—Una part de la solució és apujar el salari mínim, tot i que depèn de l’estat?
—És una part de la solució i depèn de l’estat, efectivament. Allò que observem i diem és que les pujades del salari mínim d’aquests últims anys, dels governs de Pedro Sánchez, que han estat molt considerables, no han estat gens depressores de la creació de llocs de feina. Això indica que s’ha de continuar per aquest camí.

—Catalunya té un model de país definit?
—Nosaltres diem que té un model econòmic i un model de creació de llocs de feina que és binari. Tampoc no és excepcional. Binari vol dir que creen llocs de feina els sectors que es basen en la mà d’obra poc qualificada i poc pagada i, per una altra banda, sectors que paguen molt més que la mitjana als seus treballadors. El creixement està en aquests dos pols. És normal al nostre entorn. Els sous mitjans, que eren abans molt característics, ara són sectors que no creen llocs de feina. Se’n creen de molt qualificats i ben pagats o poc qualificats i mal pagats. Però Catalunya en crea massa de la segona mena.

—Caldria apujar-los perquè formessin part de la classe mitjana?
—Naturalment. Fa cinquanta anys, un obrer metal·lúrgic de la Seat, un oficial de segona metal·lúrgic, que segurament en aquell moment hauríem dit que era una persona de classe popular, per no dir de classe baixa o baixa-alta, es podia comprar un pis amb l’equivalent del sou de cinc anys. Hem d’aconseguir una societat en què una persona que treballi en el sector de les cures, per entendre’ns, no necessiti subvenció per a pagar un habitatge digne. En direm classe mitjana? Sí, crec que és classe mitjana. Per què una persona que treballa a les cures no pot ser-ho? Encara que sigui classe mitjana-baixa. I això vol dir que es pugui pagar un lloguer digne. Per què no?

—No sé si l’habitatge és en realitat un altre món, encara que es relacioni amb el nivell dels sous, per la gran diferència que tenen.
—No hi aprofundim, però hauria de ser evident que una cosa va lligada amb l’altra. És a dir, per què l’habitatge és extremadament car a Catalunya? Perquè hem passat de sis milions d’habitants a vuit milions, i a sobre hi hem passat a còpia de portar-hi turistes. I, és clar, tant els immigrants com els turistes han de dormir en algun lloc. Hem creat els habitatges per a allotjar tota aquesta gent? No. Per tant, òbviament, falten habitatges. Una de les conseqüències d’aquest model productiu basat en la creació ràpida de molts llocs de feina que vénen de la immigració és l’encariment de l’habitatge.

—Demaneu de repensar el model de país, però les legislatures són de quatre anys i hi ha molts interessos a curt termini.
—Per què fem aquest informe? Perquè creiem que la cosa més important que podem fer és incidir sobre l’opinió pública. Una vegada l’opinió pública comparteixi el pensament que aquest model de creixement basat en la creació exagerada de llocs de feina mal pagats és un error, quan confirmi la intuïció de què parlàvem abans, els polítics aniran al darrere, encara que les legislatures siguin de quatre anys. Per nosaltres, l’element important és canviar la percepció pública.

—Caldria reindustrialitzar Catalunya?
—Hem procurat de proposar mesures relativament senzilles. Si parles de reindustrialitzar, immediatament ja entrem en plans a deu anys, a vint anys, molt difícils de fer, molt complicats. Creiem que això és desviar l’atenció. El problema no és la indústria. Comparem la indústria catalana amb la indústria basca i recordem que el País Basc, que té els seus problemes, no té en absolut aquesta mena de problemes ni de la dimensió que tenim nosaltres. És una economia que va raonablement bé. Quan comparem la indústria catalana amb la indústria basca el 2000 i el 2024, que són les últimes dades de què disposem, veiem que la catalana ha anat una mica millor que no pas la bàsca. Per tant, benvinguda sigui la reindustrialització, però la solució no és la reindustrialització, sinó que aquests sectors deixin de créixer. Això és bastant més fàcil que no pas dir que ens hem de reindustrialitzar. Només deixant de créixer en els sectors que tenen aquestes característiques a què abans m’he referit, ja hi guanyaríem molt.

—La indústria càrnia és essencial per a la supervivència d’algunes comarques. Voleu que pari de créixer o que decreixi?
—Seria bo que parin de créixer i que paguessin més.

—També parleu dels bars i la restauració. N’hi ha massa?
—No ens pronunciem sobre si són massa o massa poc. Però sí que diem que s’hi creen massa llocs de feina mal pagats. Si n’hi ha d’haver tants com ara i paguen bé, cap problema.

—Anem al turisme. Demaneu que augmenti més la taxa turística. Això no convertiria el turisme en més elitista?
—Sens dubte. Diguem-ne un turisme més car. És de sentit comú. L’empresa turística pot ser un hoteler, un bar o una empresa que lloga casa seva a un turista. Agafem el sentit ampli de la paraula. Què necessitem? Primer, que remuneri els seus treballadors bé. Segon, que pagui els costs per sostenir l’estat del benestar que tenim i que volem tenir. I, tercer, que s’hi guanyi la vida l’empresari. Si es compleixen aquestes tres condicions, el turisme no pot ser barat. Catalunya no pot tenir un turisme barat o assequible, si prefereixes aquesta paraula. L’ha de deixar de tenir.

—L’ha de deixar de tenir del tot o reduir-lo, si és possible?
—No. L’ha de deixar de tenir del tot. Un turisme assequible és igual a sous baixos o imposts baixos, i nosaltres no volem una societat d’imposts baixos, perquè això ho paga la pobra persona que ha d’anar al CAP o que ha d’enviar els fills a l’escola o que necessita un suport per a la dependència; ni tampoc sous baixos, perquè ho paga el treballador i tots els altres.

—Proposeu de transformar hotels en habitatge públic.
—Considerem que s’ha de reduir la capacitat turística perquè és la manera d’apujar els preus. Com es redueix? Reduint-ne la capacitat. I convertint-la en què? En una plaça o en habitatge.

—Seria responsabilitat dels ajuntaments, que hi haurien d’intervenir?
—Penso que el lideratge l’ha de portar la Generalitat, però necessita la col·laboració dels municipis, evidentment, que són els que dominen el pla urbanístic. Però nosaltres ja no entrem en aquests detalls. No aspirem a fer el pla, sinó a canviar l’opinió pública. Volem que quan un polític digui “anem molt bé perquè ha crescut el PIB” la gent digui: “Escolti, però el PIB per càpita què?”

—Els immigrants són els qui tenen els sous més baixos, però alhora hi ha una població envellida i una natalitat baixa. Dieu que no cal tanta immigració o que se n’ha de seleccionar més el perfil?
—Totes dues coses. No en cal tanta perquè alguns dels sectors que creen més llocs de feina no han de créixer. I si volem augmentar la productivitat, necessitem seleccionar més els treballadors. De tota manera, l’experiència demostra que la gran selecció de treballadors immigrants no es fa a la frontera, sinó que es fa en la creació de llocs de feina. Els immigrants van allà on es creen llocs de feina per a ells.

—L’empresari hi estarà en contra perquè es beneficia de la mà d’obra barata.
—Sí. A veure, hi ha empresaris i empresaris. Quan el senyor Josep Sánchez Llibre diu que els empresaris necessiten la immigració com l’aire que respiren, parla més per a uns empresaris que no per a uns altres. Tots els empresaris necessiten immigració, això és veritat. Per què? Home, perquè la natalitat, efectivament, ha estat molt baixa i el nombre de persones joves que entren al mercat laboral és petit i no hi estem en contra, és lògic. Les farmacèutiques necessiten farmacèutics i els bars necessiten cambrers. Però si ens preocupa la productivitat, el PIB per càpita, el benestar, el finançament de l’estat del benestar, aleshores els farmacèutics no ens preocupen gens i, en canvi, els cambrers ens preocupen més.

—Però, perquè hi hagi sous alts, també n’hi ha d’haver de baixos, no?
—Sí, és normal. Diem: seria desitjable una millor distribució de la renda a Catalunya? Sí. Però aquesta no és ben bé la prioritat, perquè la distribució a Catalunya ja és de les millors. Podria ser millor? Sí. Què és peculiar de Catalunya? Aquest enorme creixement de sectors basats en immigració barata.

—Dieu que, si no s’aturen, creixeran més en proporció amb uns altres.
—Poden créixer. Per què? Perquè el nombre de turistes creix indefectiblement. Totes les previsions indiquen que el turisme creix, perquè la classe mitjana asiàtica creix una barbaritat, i la mà d’obra disponible, sobretot a Àfrica, és pràcticament il·limitada. Per tant, res no s’oposa al fet que aquests sectors continuïn creixent indefinidament.

—Demaneu que sigui obligatori el coneixement del català per a ocupar feines d’atenció al públic.
—Això també és una manera de seleccionar.

—Però també és una competència estatal.
Sí. No diem que no.

—En un moment en què l’extrema dreta assenyala tant la immigració per racisme, no us preocupa que utilitzin el vostre informe?
—És quasi inevitable, però no és culpa nostra. No parlem d’immigració, parlem de llocs de feina. Si resulta que la resta de partits no tenen un discurs sobre la immigració, és possible que sigui utilitzat per l’extrema dreta. No tenim res en contra dels immigrants. I, per descomptat, encara que no ho diguem, deportar o posar barreres a la immigració, en general, no funciona. Allò que funciona és quins llocs de feina es creen. Això té a veure amb la immigració indirectament i no té res a veure amb els immigrants, que són gent en general honrada, treballadora i que ve aquí a guanyar-se la vida i a cercar un futur millor.

—Al sector de les cures hi ha molta economia submergida. Hi ha el problema afegit que els immigrants triguen molt a tenir els papers per a cotitzar.
—Sí. En el fons, les cures, prestades per persones que guanyen poc, siguin legals o il·legals, són una distribució de la renda. Va d’uns catalans a uns altres catalans. Allò que ens preocupa més és quan el beneficiari és un no resident real, perquè això és un empobriment.

—Tampoc no us preocupa l’agricultura per la mateixa raó?
—L’agricultura no ens preocupa per tres motius. Primer, perquè són pocs. Segon, perquè no creen llocs de feina. I tercer, perquè estan escampats pel territori i hi ha l’objectiu compartit del reequilibri territorial. Però parlar d’agricultura també seria desviar-nos.

—Dieu que l’ocupació creix, però la desocupació no es redueix. Per què passa?
—Una de les coses que cal millorar és la gestió del mercat laboral, de tot allò que és l’atur, el reciclatge de treballadors, les baixes laborals. Ho posem com a exemple que alguna cosa es fa malament. És una de les proves: aquests últims vint-i-cinc anys s’han creat un milió de llocs de feina i, en canvi, la desocupació ha pujat. El nombre de desocupats ha pujat. És evident que alguna cosa es fa malament. Per una altra banda, l’evidència anecdòtica ja et diu que un desocupat, en general, és una persona oblidada per l’administració, que cobra el subsidi i que rep una circular de tant en tant, però que no té un seguiment d’un inspector que li diu: “Escolta, què necessites per a reciclar-te?” O que ha d’anar a aquest curs o a aquell altre. Es fa amb una perspectiva progressista de no voler molestar el desocupat, però en realitat el perjudica, perquè cronifica l’atur.

—Demaneu una revisió completa del sistema fiscal i dieu que s’ha intentat de contrarestar l’infrafinançament de Catalunya apujant imposts. Ho podeu explicar?
—Sí, però no ho voldria explicar perquè no forma part del nucli de l’estudi. Ja sabem que Catalunya està infrafinançada i que això, segons com es faci, perjudica la creació de llocs de feina qualificats. Però no volem entrar en aquest tema.

—Però una revisió del sistema fiscal pot fer baixar encara més la recaptació.
—Per això diem que hi ha uns altres camins per a apujar-la, com ara la taxa turística. A Catalunya, hi ha moltíssimes pernoctacions, milions de pernoctacions cada any que paguen una taxa turística petitíssima, que no paguen IVA en alguns casos i que paguen un IVA reduït en el cas dels hotels. Aquí hi ha una quantitat important. A més, ha demostrat ser perfectament inelàstic, és a dir, que el fet que s’apugin aquests imposts no disminuirà el nombre de pernoctacions. D’una altra banda, suggerim apujar l’IBI sobre la segona residència. I hi ha una molt bona part de segones residències que són propietats de no residents, sobretot a la costa. En un moment de crisi residencial, sembla lògic no que es castigui, però sí que es posin imposts sobre un ús poc eficient de l’habitatge.

—També parleu de copagament de serveis públics. Amb sous baixos i copagament, no pot ser complicat per a la gent més vulnerable?
—No, perquè els sous baixos, precisament, en poden quedar exempts. Un copagament normalment és proporcional.

—Però no és difícil desvincular tot això de l’infrafinançament i el dèficit fiscal? Sabem que si disposéssim de tots els imposts, podríem pagar uns millors serveis públics.
—Segurament, sens dubte. Però si entrem aquí ens desviarem del focus. Volem dir que no tots els problemes de Catalunya vénen de l’infrafinançament. Hi ha problemes que vénen del fet que creem massa llocs de feina poc pagats. Hi ha l’exemple d’Andorra. No té infrafinançament, ni té dèficit fiscal ni té res, i presenta els mateixos problemes que nosaltres. Per això, en un gràfic, hi apareix Andorra, seria una referència. No ens despistem amb l’infrafinançament. És important, sí, però no ha de ser una excusa per a no actuar aquí.

—Obriu aquest debat en un moment en què hi ha l’acord d’un nou sistema de finançament. Què en penseu, personalment?
—M’hi he pronunciat favorablement per dos motius. Perquè, com a sistema, és una mica més transparent: no gaire, però una mica més transparent que l’actual. I perquè la dispersió entre les comunitats autònomes per a finançar exactament els mateixos serveis es redueix. És a dir, els que avui estan més ben finançats es queden igual i els que estan més mal finançats milloren. Crec que són dos passos en la bona direcció. I Catalunya hi surt guanyant. No tant com caldria o ens pertocaria, però hi surt guanyant. És un motiu.

—No té en compte el cost de la vida.
—És una de les raons per les quals no és prou bo. És una raó bastant important, però no és que sigui perfecte, és que és millor que no pas l’actual.

—Què significaria que l’Aragó pugui arribar a superar Catalunya en renda per càpita?
—Això és imminent. No és que pugui passar, és que passarà. Els catalans haurem de reflexionar: alguna cosa no fem gaire bé. Ho diem a l’informe Fènix. Espero que l’Aragó superi Catalunya per poder dir: “Escolti, recorda l’informe Fènix? Doncs miri!”

—Quan pot passar?
—Crec que l’any vinent o d’aquí a dos anys, al ritme que van. El primer any sempre es dirà que és una cosa estatística, que caldrà veure si es consolida. L’any següent es dirà que això ja va de debò. Ho hem posat a l’informe com un toc d’atenció, com una alarma.

—Perquè és simbòlic.
—Des de quan els catalans poden ser superats pels aragonesos? Tot l’ideal catalanista es basa a dir: “Si algun dia tenim l’autonomia, ja ho veureu!” Doncs mira.