El llibre està escrit per un jove de trenta-un anys amb discapacitat diagnosticada, però, com ell mateix reclama, amb moltes altres capacitats
Si et vols presentar per dirigir un museu o qualsevol altre equipament cultural, la primera cosa que has de fer és sotmetre’t a les disciplines dels funcionaris i, més encara, a la dels patrons dels museus
Si un comença a posar límits ètics a l’art i a la literatura, a la seva concepció estètica, aparentment innòcua, comença a suspendre tot de consensos que arrosseguem des de fa molts anys
Aquesta gent conformista es troba de vegades amb ciutadans que, contràriament a allò que ells practiquen, es queixen, fan manifestacions, alcen la veu
Com a conclusió, tots els òrgans gestors dels museus públics fan servir les lògiques de l’empresa privada: l’obscurantisme
Sense igualtat, ni la democràcia ni la bellesa acaben de tenir cap sentit que no sigui matusser. O malaltís
Som-hi: una periodista de llarga trajectòria i posició hegemònica de fa molts anys en el món comunicatiu català escriu una novel·la. Això, que consti, em sembla meravellós. Però per què es presenta a un premi literari de gran repercussió mediàtica?
Em va donar una qualitat de vida que, enfront de la paciència que m’havia prescrit la ciència convencional, va ser un tomb que sempre li agrairé
Ara mateix, a Barcelona hi ha dues exposicions molt interessants. No sé si són per a tothom ni si poden agradar a tots els visitants
Si fem entendre als que encara malden per la independència de Catalunya que això no ho solucionaran els partits polítics
Hi havia un projecte comú dels que van anar a la fira? Un projecte comú que no es limités –això és important!– a sancionar explícitament o implícita els propòsits de Jaume Collboni i Xavier Marcé?
Que un museu faci trenta anys és motiu de festa i xerinola? Crec que no. Però en el cas del MACBA menys i tot
Guanyar-se la vida amb la cultura és un desig de tots els qui es dediquen al sector; però posar en primer lloc els guanys crematístics, per sobre dels productes que ofereixes, és una excrescència
"L'ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona" (Aristòtil)
Ja ho he escrit algunes altres vegades: la Catalunya-ciutat (la que va néixer en temps del Noucentisme) és classista i insolidària
Hi ha un cinema –una cultura– que no busca només la riquesa material: hi és ara, encara que de vegades costi trobar-la, i hi era fa temps
En el camp de l’esport s’accepten coses que en la vida quotidiana serien ridícules
En la meva Catalunya no hi tenen cabuda els Netanyahu autòctons. I no ho dic tant des de la política com des de la cultura
El lema de l’actual govern de la Generalitat és “el govern de tots”. No em feu riure! El govern dels falsos socialistes i els seus adlàters, com la consellera Hernández, governa per als espanyols i per al beneplàcit de Josep Sánchez-Llibre i els seus interessos facinerosos
Planeta és una empresa que exemplifica el capitalisme més salvatge, corporatiu i ideològicament pervers
Tres escenes d’una cultura incòmoda amb el conflicte
Em sento amb la legitimitat d’exposar, ara, uns dubtes sobre la seva programació d’exposicions centrades en les primeres dècades del segle XX
Massa vegades oblidem que l’art és representació, una lectura simbòlica del món i que, abans que això, hi ha la crua realitat
Va ser l’amiant, l’asbest, un mineral que es troba a la terra i que a partir dels anys seixanta es va comercialitzar a l’estat espanyol amb el nom d’Uralita, unes construccions de fibrociment que han causat milers de morts
Amb motiu de la mort d'Ignasi Riera, el crític d'art i amic seu Joan Minguet Batllori n'evoca records
Al meu entendre, un dels problemes menys evidents que arrossega el món de l’art a Catalunya és la manca de coixí teòric amb què es treballa
A les biblioteques se celebra Sant Jordi cada dia: ningú no provoca competicions estèrils, tothom tria els llibres que vol sense influències externes i, sortosament, no deixen de tenir persones que les freqüentem
Cal continuar reivindicant el poder rebel de l’obra de Joan Miró per equilibrar les tornes, ni que sigui una mica
En un estudi de l’antiga Associació d’Artistes Visuals de Catalunya es deia que només un 7% dels artistes vivia de la seva pràctica professional
La història de l’art que estudiem i venerem obedientment és el relat del poder, dels artistes als quals els qui tenien el poder encarregaven obres
El problema sempre penja de la nostra deficiència: som un país –uns països– sense poder real. Depenem d’Espanya i de França. I aquells no ens ho fan fàcil
El problema de les exposicions és, al meu entendre, que hi ha molts models caducs dels quals sembla que no podem alliberar-nos
Mentre una entitat privada munta una exposició d’un tipus que li fot que a Catalunya es parli el català, a Tàrrega totes les institucions han deixat morir un festival d’art contemporani
Un dels problemes que arrosseguem a Catalunya és la poca atenció que es presta a la creació contemporània; al fet que l’art del present ha de ser, també, patrimoni del futur
En la majoria de patronats de museus catalans, grans i petits, no hi trobem gent de la cultura, sinó empresaris, polítics i funcionaris
Som una societat laica, però alguns encara volen que tots ens situem en el supòsit de la tradició
L’acció transcorre en un vagó dels trens de Sarrià. Dos vells amics, la Mercè i el Quim, parlen
Tot el que explicaré en els paràgrafs següents és veritat. És un compromís
La tossuderia de la solidaritat és immensa. Però la cultura ha estat callada, no s’ha aturat res, com el futbol. I aquesta inacció l’entenc i no l’entenc alhora
No, no sóc un amargat, o no m’hi tinc. Però els mitjans públics catalans van a la deriva des de fa temps
