Joan Miró, un artista neutralitzat?

Fa uns quants dies em van convidar a participar en el II Simposi Joan Miró, organitzat per la Fundació Miró de Palma. Quan t’inviten a parlar sobre el tema d’estudi a què has dedicat més temps en la teva trajectòria com a investigador, hi ha dues respostes immediates: et poses content i, ensems, penses què diràs, per no tornar a repetir les mateixes coses que ja has escrit i dit en el passat. Hi ha col·legues que van predicant les mateixes coses allà on van i d’ençà de temps remots. És una opció. Però no la comparteixo. Diuen que sóc un heterodox. No ho sé. En tot cas, fa poc vaig llegir al poeta ponentí Jaume Pont una frase que faig meva: “L’heterodòxia no sempre és un criteri infal·lible de valor, però, en tot cas, justifica les passions.”

La cosa és que Miró és un artista molt ben cartografiat, hi ha força estudis que han ajudat a saber les vicissituds de la seva vida i de la seva obra. Vull pensar que jo he contribuït ni que sigui una mica a fer aquesta cartografia, a desplegar aquesta informació que ens ha ajudat a determinar viatges, coneixences, períodes, etcètera, de l’artista-persona. Un dels treballs en què vaig participar, al costat dels amics Teresa Montaner i Joan Santanach, el primer volum de l’Epistolari català de Joan Miró, ha estat una font per a uns altres investigadors. Això és tot un privilegi. No sé si el segon volum, ple d’informacions d’interès, sortirà mai; coses que passen.

Torno a la convocatòria del simposi de Mallorca. Allà vaig posar en pràctica una hipòtesi: si un artista ja està ben estudiat en la primera fase, podríem dir-ne descriptiva, l’obligació de l’analista és proposar un salt: de la informació al coneixement. És a dir, en comptes de repetir dades ja conegudes, arrencar d’aquestes dades per a interpretar; per a posar l’objecte d’estudi, en aquest cas Joan Miró, en l’escrutini de noves mirades; per a posar l’art del passat en les circumstàncies del present.

I això és el que vaig explicar a Palma, que resumidament seria el que explico tot seguit. L’obra de Joan Miró parteix de dues vocacions concomitants. D’una banda, ben aviat procura abandonar els marges de la confortabilitat de l’art del seu temps; i això ho porta fins molt endavant en la seva trajectòria. L’any 1973, a vuitanta anys, prepara una exposició important que s’ha de fer l’any següent al Grand Palais de París. I, en comptes de refocil·lar-se en el prestigi acumulat en el passat, fa un seguit d’obres noves: unes, experimentals (com la sèrie de les teles cremades; o un altre conjunt d’obres en què destrueix les teles, el dispositiu fonamental del pintor, només deixa els bastidors per a obtenir resultats absolutament moderns); unes altres en què porta al límit un altre costum que observem en la seva obra: el menys és més. Per exemple, en els traços esquemàtics, simples i, alhora, magmàtics del tríptic de l’Esperança del condemnat a mort, dedicat posteriorment a Salvador Puig Antich, el jove anarquista assassinat per la dictadura.

Justament, la segona voluntat que presideix l’obra de Miró (no dic pas ell, això és irrellevant, sinó la seva obra) és el compromís polític. Ja ho havia demostrat en els temps de la guerra, defensant la legitimitat de la República en tot moment amb el seu Aidez l’Espagne o, per exemple, amb la seva participació en el Pavelló de la República del 1937. Més endavant, però, la seva obra continua reflectint aquest compromís polític, amb la sèrie Barcelona; cartells per a entitats democràtiques; o l’obra Maig 1968, que acaba el 1973 per poder exhibir-la a l’exposició de París del Grand Palais.

Vet aquí, però, que nosaltres podem fer interpretacions que posin en primera línia el risc estètic i polític de l’obra de Miró. I explicar-ne l’originalitat. Miró, a tall d’exemple, és l’artista de la seva generació que més va treballar el cartellisme, que és una pràctica en què l’artista pot sortir de l’àmbit reclòs del mercat per a exposar-se als carrers. Va dir una vegada que, per ell, els seus cartells a les parets de les ciutats eren com un grafit, expressió urbana per la qual sentia devoció de ben jove, quan passejava amb Sebastià Gasch pel “barri xino” de Barcelona, buscant-ne de nous.

Podem explicar i fer valer que l’obra de Miró és avui una de les que encara fan sentir incòmodes molta gent (“això ho fa el meu fill”, “això no és art” i rucades similars). Però no podem lluitar contra una evidència: el poder ha neutralitzat la càrrega dissident que vulguem aplicar avui a les expressions mironianes del passat. Això de la neutralització (l’expressió no és meva, la recullo d’Adorno) es fa evident quan constatem que “la Caixa” (el poder bancari) usa el fragment d’un tapís de Miró per a presentar-se al món; quan la publicitat (el poder mercantil, la base consumista del capitalisme) converteix Miró en una mercaderia, estricte ornament, la banalització del seu alfabet gràfic; quan el poder polític es legitima a ell mateix, posant Miró a les parets de les seves administracions, i n’elimina qualsevol espurna rebel que poguéssim trobar-hi.

Hi ha gent a qui tot això li semblarà bé. N’hi ha fins i tot que diuen que Joan Miró era monàrquic, i ho continuaria essent. Em sembla estrany que s’afirmin coses com aquestes i amb aquesta rotunditat. Els morts no evolucionen en les seves conviccions ideològiques; i els vius som incapaços de predir què pensarem demà, o avui mateix. L’obra de Miró va lluitar inqüestionablement en contra del feixisme; per tant, és il·lògic que ara la posem sota el paraigua d’una monarquia que el dictador ens va deixar com a penyora enverinada: l’emèrit i tota la seva nissaga.

La cosa és que, segons la meva hipòtesi, l’obra de Miró inclou una llavor dissident, desobedient, contestatària… I veure que els despatxos del poder estan decorats amb les seves obres és una demostració d’aquesta neutralització. Hi ha artistes que es venen al poder en vida. N’hi ha que, quan ja han mort, ningú impedeix que siguin assimilats. Així, doncs, cal continuar reivindicant el poder rebel de l’obra de Joan Miró per equilibrar les tornes, ni que sigui una mica.

Nota al marge: Durant la pandèmia vaig tenir una epifania, de la qual neix aquest article d’avui. Quan per la televisió o els diaris ens informàvem de les converses virtuals que mantenien els presidents autonòmics i el del govern espanyol, vaig adonar-me que, en molts els despatxos hi havia penjat un Miró. A la fotografia que encapçala el text podeu veure que Quim Torra, Francina Armengol i Pedro Sánchez tenien un Miró a les seves parets, fent els moderns. En realitat, aquests Miró acompleixen la mateixa funció que tenir un Jesús crucificat. O un retrat de Franco. La diferència és que Miró encara el podem recuperar per evitar que la seva obra sigui com les esqueles d’un mausoleu.