Martin Baron: “Vaig veure que Bezos començava a cedir a la pressió de Trump”

Martin Baron (1954) ha estat director dels diaris Washington Post i Boston Globe. I, gràcies a ell, el Post va publicar els documents d’Edward Snowden i el Globe va revelar com l’Església catòlica a Boston amagava delictes sexuals, tal com retrata el film Spotlight. Aquest cas li va valdre un premi Pulitzer. Baron, figura clau i importantíssima del periodisme, va escriure el 2023 Collision of power: Trump, Bezos, and the Washington Post (St. Martin’s Press). Són unes memòries intenses en què explica el seu pas pel Post en el primer mandat de Donald Trump. Hi elogia Jeff Bezos, amo d’Amazon i del Washington Post, perquè diu que va frenar la pressió de Trump i va donar llibertat als periodistes. Però ara el senyor Baron opina el contrari i creu que Bezos ha capitulat i ha canviat el Post. D’això, de la premsa independent i de l’ofici del periodisme, en parlem en una entrevista per videoconferència amb Martin Baron.

—He llegit que conserveu una màquina d’escriure que abans havia estat de Tom Hanks.
—Tom Hanks és col·leccionista de màquines d’escriure antigues i en va subhastar una. I el meu editor me la va regalar. El film The Post s’acabava d’estrenar i, juntament amb la màquina, hi havia un DVD del film signat per Tom Hanks amb un missatge: “Escriu la veritat.”

—Heu dirigit, entre més, tres grans exclusives: l’encobriment dels abusos sexuals de l’Església catòlica a Boston; després, un cas que aquí no coneixem gaire, el d’Elián González; i, finalment, la publicació de les filtracions d’Edward Snowden. De quina esteu més orgullós?
—De la de l’Església catòlica, perquè va afectar la vida de gent corrent. He parlat amb moltes víctimes o supervivents –com moltes persones prefereixen ser anomenades– i els vam ajudar a obtenir una justícia que havia arribat tard. El cas ha tingut un impacte enorme a tot el món, també a l’estat espanyol, amb una Església que s’havia resistit molt a fer cap canvi, però que finalment crec que ha arribat a un acord per a compensar les víctimes. Com que va afectar la vida de gent corrent, per això és tan important per a mi.

—Sobre aquest cas, dieu que vau arribar a la redacció del Globe i vau dir als periodistes que el periodisme no consistia a dir què deien dues parts, sinó a trobar la veritat.
—Aquesta va ser la meva primera reunió, el primer dia. Havia llegit una columna d’opinió sobre el cas d’un capellà acusat d’haver abusat de vuitanta nens. L’autor deia que potser mai no se sabria la veritat. Quan vaig anar a la primera reunió, tothom parlava de quina feina havia de fer aquell dia i ningú no va esmentar el cas. El vaig treure jo: “Tenim l’advocat de les víctimes que diu que el mateix cardenal era conscient d’aquests abusos i, malgrat això, va reassignar aquest capellà de parròquia a parròquia sense dir-ho a ningú. I després tenim l’Església que diu que això és absolutament fals, que és tot mentida i coses així.” I vaig afegir: “Tenim una part que diu una cosa i una altra part que en diu una altra. No podem anar més enllà? No podem arribar a la veritat?”

—Quan dirigíeu The Washington Post hi havia un cartell que deia: “We are not at war, we are at work” [No fem la guerra, fem feina].
—Trump, el primer dia que va ocupar el càrrec de president, va anar a la CIA i va dir que estava en guerra amb la premsa, amb els mitjans. Semblava que volgués reclutar els agents de la CIA en la seva guerra contra els mitjans. Dues setmanes després em van demanar què en pensava. I vaig dir: “No estem en guerra amb l’administració. Nosaltres fem feina.” Es va fer del tot viral. I què volia dir, amb allò? Que fem la feina que ens van encomanar els fundadors d’aquest país quan van escriure la primera esmena de la constitució. James Madison, que en va ser el principal autor, parlava de la necessitat “d’examinar lliurement les figures públiques i les mesures que prenien”. I, per cert, no parlava només de la premsa: parlava de tots els ciutadans. Aquesta és la nostra feina.

—Qui són les figures públiques?
—Les figures públiques són els polítics, els funcionaris del govern, les persones amb poder per a influir en la vida de la gent corrent. Les mesures són les polítiques que afecten la vida de la gent corrent. M’agrada centrar-me en la paraula examinar, perquè descriu aquesta feina. Examinar vol dir anar sota la superfície i darrere el teló, no ser propagandistes, no ser estenògrafs, sinó vigilar les persones que tenen poder. I la nostra responsabilitat és descobrir què fan, qui ha influït en aquestes polítiques i amb quina intenció. Tot això són coses que se suposa que han de fer els periodistes. I això és més cert que mai quan es tracta del president dels Estats Units, que és, al meu entendre i sense cap mena de dubte, la persona més poderosa del món. Si no fem aquesta feina, traïm la constitució, la nostra missió i el públic.

—Al vostre llibre anomeneu autòcrata Donald Trump. Ens podríeu explicar per què creieu que és un home tan perillós?
—Vaig dir que era un aspirant a autòcrata. No que ho fos, sinó que ho volia ser. I també he dit que això, de fet, subestima les seves aspiracions, perquè realment vol ser emperador. I ho sabem pel seu desig de quedar-se Grenlàndia, pel desig d’annexionar-se el Canadà, probablement pel desig de gestionar conjuntament l’estret d’Ormuz amb el govern iranià… És evident que té idees expansionistes. Per tant, no sols vol ser un autòcrata, sinó que també li agradaria de ser emperador. I vol dictar, als periodistes, les paraules que fem servir, els temes que seguim. En realitat, vol fer això mateix amb acadèmics, amb científics, amb executius d’empreses que ara no se senten lliures de defensar les polítiques en què creuen. També vol dictar què poden dir els humoristes a la televisió nocturna. I no solament això: vol dictar la política dels altres països. No mostra gens de respecte per la sobirania nacional. I fa servir els poders del govern, totes les agències reguladores, el Departament de Justícia i  l’autoritat fiscal per a intimidar i reprimir els adversaris polítics.

—D’una altra banda, em va sorprendre saber que Barack Obama mai no va donar permís al Washington Post per a entrevistar-lo.
—Els dos últims anys que jo hi vaig ser, no va acceptar cap entrevista. Però abans sí que n’havia acceptada alguna, encara que molt poques.

—Per què?
—Bé, a Obama no li agraden les preguntes crítiques. Si en mireu les entrevistes, normalment tria entrevistadors que considera afins o persones que li seran essencialment favorables. És com tots els polítics. I hi havia moltes coses, els últims anys de l’administració Obama, sobre les quals calia preguntar: el desplegament inicial del pla sanitari va ser un desastre; la política a Síria era qüestionable –pràcticament va deixar fer a Al-Assad. La feina de la premsa independent no és arrenglerar-se amb cap partit ni amb cap polític, sinó formular aquesta mena de preguntes.

—Heu escrit amb una mica d’autocrítica sobre el dossier Steele. Era un dossier que deia que els russos suposadament tenien informació comprometedora sobre Trump que podien fer servir per a finalitats polítiques. Tenien kompromat. I dèieu que la informació no es podia publicar perquè no estava verificada.
—No vaig fer autocrítica sobre aquesta qüestió. Sobre aquesta qüestió, vaig criticar els altres mitjans per haver-ho publicat precisament pel motiu que heu esmentat: no es podia corroborar, no es podia verificar. Allò que distingeix una organització periodística real d’una altra cosa és que nosaltres verifiquem la informació. Era un informe encarregat per republicans que s’oposaven a Donald Trump. Després se’n van fer càrrec els demòcrates. Per tant, sempre va ser un informe encarregat per adversaris de Donald Trump. I això mereix un grau molt alt d’escepticisme ja d’entrada. Ho vam intentar. Tothom ho va intentar. Van enviar periodistes arreu del món per mirar de verificar-ho i ningú no se’n va sortir. Per tant, vaig ser crític amb la publicació d’aquella informació perquè no es podia verificar. Dit això, hi va haver una investigació important de Robert Mueller, el fiscal especial, sobre la intervenció russa en les eleccions, i això és una cosa separada del dossier Steele. I aquesta investigació va documentar, crec que de manera força exhaustiva, la intervenció de Rússia en les eleccions i per mitjà de quines agències d’intel·ligència. Hi van intervenir per dos motius principals: el primer era simplement per a originar caos; i el segon, per a ajudar Donald Trump. Va ser una investigació de dos anys. Hi va declarar una quantitat enorme de gent. Es van examinar tots els documents. I això, crec, ha quedat molt documentat.

—M’agradaria parlar de Jeff Bezos, l’amo d’Amazon, que va comprar el Washington Post. Al llibre dieu que al principi vau pensar que calia desconfiar d’un home tan ric. Però després comenteu que hi va haver una relació de molta confiança entre vós i Jeff Bezos i que mai no va interferir en el procés periodístic. Finalment, en una entrevista recent, vau dir que no us havien agradat gens els últims moviments de Bezos, com ara l’editorial sobre Kamala Harris i l’acomiadament d’un terç de la plantilla. Ja no éreu al diari. Ens podríeu explicar el vostre canvi d’opinió respecte de Jeff Bezos?
—Quan jo era al Post i Bezos el va comprar, vaig pensar que era un molt bon propietari: tenia bones idees sobre com ens havíem d’adaptar a l’era digital. Ens va donar suport amb inversió. Ens va donar independència, a la redacció. De fet, també va donar molta independència a la secció d’opinió. M’hi entenia bé. M’agradava parlar-hi. Vaig aprendre moltes coses, escoltant-lo. I va aguantar la pressió de Donald Trump. Una pressió enorme de Donald Trump, que ja al principi de la campanya criticava Bezos per una sola raó: la cobertura del Washington Post. Va suggerir que érem una eina de pressió al servei d’Amazon, cosa que era una bestiesa. Va insultar Bezos. I, de fet, va intervenir en un contracte de computació al núvol de 10.000 milions de dòlars amb el Departament de Defensa per assegurar-se que no anés a parar a Amazon, que n’hauria estat el guanyador lògic tenint en compte que era pionera en computació al núvol i tenia la qualificació més alta possible de les agències d’intel·ligència i del Departament de Defensa. Amazon hi va presentar una demanda i fins i tot va demanar que el president hi declarés, cosa extraordinària. Per tant, estava molt satisfet de tot això, n’estava molt orgullós. Em va semblar valent.

—Què va passar, doncs?
—Doncs que onze dies abans de les eleccions del novembre del 2024, Bezos va prendre la decisió de no publicar un editorial de suport a Kamala Harris a la presidència. I això va ser un canvi molt brusc respecte de la posició anterior del Post. Havia donat suport a Hillary Clinton, havia donat suport a Joe Biden, havia qualificat Trump d’un dels pitjors presidents de la història dels Estats Units i n’havia parlat com si fos un perill únic per a la nostra democràcia. I, de sobte, decidia de no donar suport a Kamala Harris. Vaig veure que Bezos començava a cedir a la pressió de Donald Trump. I per això el vaig criticar molt durament. Vaig dir que era un covard i també que si Trump podia intimidar una de les persones més riques del món, podia intimidar qualsevol. D’aleshores ençà m’ha preocupat molt l’activitat de Bezos: va aparèixer dalt de l’escenari en la presa de possessió de Trump, va fer donacions a la mateixa cerimònia de presa de possessió i va comprar els drets del suposat documentari sobre Melania, que no és cap documentari, sinó una altra cosa. I Amazon va prometre d’emetre la sèrie The apprentice, protagonitzada per Donald Trump. Hi ha hagut un canvi a les pàgines d’opinió del diari i també als editorials. Crec que això ha fet un mal enorme a la reputació del Washington Post, malauradament, perquè continua tenint molt bons reporters fent molt bona feina a la secció de notícies. [VilaWeb en publica una cada dia]Però centenars de milers de persones n’han anul·lat la subscripció arran de tot aquest seguit d’accions. I, efectivament, els acomiadaments anunciats fa uns quants mesos van ser terribles.

—Quan en vau marxar, el 2021, hi havia 800 treballadors?
—N’érem uns 950 i teníem pressupost per a arribar a 1.000. I ara en són menys de 500. Pràcticament no hi ha cobertura d’esports, no hi ha fotògrafs en plantilla, hi ha molt poca cobertura de la comunitat local, hi ha molt poca cobertura d’art i cultura, no hi ha crítica literària… I, tot i que van dir que es concentrarien en les investigacions polítiques, també van retallar personal en aquesta àrea. Per tant, és evident que els van donar una xifra d’acomiadaments a la qual havien d’arribar. I hi van arribar. És tan senzill com això. I ara mateix em preocupa que no han articulat una visió contemporània per al Washington Post.