Nou milions nou-cents noranta-nou mil nou-cents noranta-nou

Rere els debats intel·lectuals raonables sobre la immigració hi ha, també, ben emmascarat, un programa polític concret i planificat per molts arquitectes de la reacció, i aquest programa no és nou ni impossible d’aplicar. Hi ha un programa per a dur-nos a poc a poc a la institucionalització d’un sistema de castes modern en què l’accés als drets vingui determinat per l’ètnia; és a dir, no tan sols que hi hagi un biaix racista (i classista) en la manera com l’estat tracta les persones que hi viuen, cosa que avui ja passa, sinó que s’elimini formalment l’aspiració de la igualtat dels drets; que les lleis, les normatives i els protocols públics aprofundeixin i consolidin distincions explícites segons l’origen.

La professora italiana Donatella di Cesare ho explica amb l’exemple d’Israel, que fa tres mesos va aprovar una llei per a executar els palestins condemnats en tribunals militars per atacs mortals, i que n’eximeix el gruix dels israelians jueus, en la mesura que la condició per a la pena de mort és que l’atac en qüestió pretengués de “negar l’existència de l’estat d’Israel”. En nom de la supervivència pròpia, la negació de l’altre. Di Cesare diu de fet que l’etnocràcia no és cap distopia, sinó una realitat en molts països occidentals que ja discriminen per sistema mitjançant la burocràcia, però hi ha un bé de Déu de precedents històrics que ens ensenyen com aquesta discriminació sistemàtica pot fer un salt d’escala i esdevenir una maquinària brutal de destrucció.

Les lleis de Nuremberg contra els jueus en són un exemple extrem, monstruós, concentrat i dràstic, però hi ha un fil que pot resseguir també les matances del colonialisme, la segregació als Estats Units o l’apartheid sud-africà: engranatges sofisticats de deshumanització protegits per la legalitat del temps, atroç però construïda, maó sobre maó, amb el suport de molta gent. Amb això no vull caricaturitzar; no vull dir que sigui feixista canviar els requisits per als permisos de residència; ni vull dir que no es pugui debatre de demografia perquè tot ens mena a l’Alemanya nazi. Vull dir que la il·lusió col·lectiva de la igualtat de drets és recent, verda i molt més fràgil que no sembla, i els consensos no són inamovibles ni cal descobrir les alternatives en deliris de ciència-ficció.

Les reminiscències històriques potser semblen menys agosarades sota la llum de les flames de Belfast, on, aquests darrers dies, grups de racistes amagats rere passamuntanyes han incendiat quatre cases d’immigrants. D’Irlanda a Torre Pacheco, la possibilitat que aquesta mena de ràtzies es normalitzin fa posar la pell de gallina. La finestra es desplaça molt de pressa. A Nigel Farage, l’ultra que encapçala els sondatges per a les pròximes eleccions al Regne Unit, li ha sortit un competidor més cruel encara, Rupert Lowe, que ha promès l’execució d’un sikh que fa uns dies va assassinar un jove (fa gairebé seixanta anys que no hi ha pena de mort al Regne Unit) i que diu que, si governa, expulsarà fins i tot ciutadans estrangers amb residència legal.

Les coses no passen de sobte: hi ha un procés que les cou a foc lent. I, als països benpensants com Catalunya, em demano si l’obsessió creixent per la quantitat no és una manera inconscient de començar a fer bullir l’aigua. Els suïssos, per exemple, votaran demà en un referèndum si s’ha de canviar la llei per evitar d’atènyer els deu milions de població (ara en són nou): si guanya el sí, els governants ho hauran d’impedir abans del 2050. La proposta, molt difusa, insinua bàsicament que caldrà sospesar d’aturar fins i tot les entrades dels sol·licitants d’asil, i suspendre el dret de reunificació familiar dels immigrants; com explicava l’advocada Maria Vila fa uns dies, encara que això impliqui desentendre’s dels tractats internacionals.

L’obsessió quantitativa és perillosa perquè tard o d’hora desemboca en la conclusió que s’ha de traçar una línia vermella a partir de la qual els drets no es tenen en compte. Aquests dies ho hem vist amb l’entrada en vigor del nou pacte migratori de Brussel·les, que viu atemorida per l’extrema dreta i ha decidit d’ampliar els supòsits de detenció prèvia a l’expulsió i que acceptarà més centres de deportacions fora de la Unió Europea, gàbies de repressió i de violència on el mateix Consell d’Europa ha reconegut que hi ha vulneracions sistemàtiques de drets. Quan la quantitat esdevé protagonista, la pregunta que decanta el debat públic és quanta gent sobrarà i a partir de qui, la política migratòria es transforma en una campanya d’eliminació de les garanties, que no necessàriament implica una reducció dels fluxos.

Catalunya no farà cap referèndum per a decidir la xifra de catalans perquè no té un estat, però si s’embriaga pel miratge que els drets històrics només els té un etnos definit per criteris subjectius, pot cometre l’error de trencar amb la tradició integradora i aplicar simbòlicament un règim de discriminació cultural que és més suïcida que la quantitat. Les reflexions numerals d’enginyeria demogràfica no funcionen a banda del batec del temps, com exercicis acadèmics: no es poden abstreure d’un context emocional alimentat intencionadament per a segregar. Catalunya té dret de tenir una política migratòria pròpia: té dret de debatre’n i té dret de decidir el seu model productiu i el seu mercat laboral, però precisament per això és un error centrar la discussió en el sostre en lloc dels fonaments.