12.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 13.06.2026 - 00:56
Les setmanes immediatament després de la gota freda, els equips de periodistes d’À Punt eren felicitats i aplaudits allà on anaven. Les associacions de víctimes els van agrair públicament la feina. La professió periodística els ha reconegut amb uns quants guardons, entre els quals el premi Ondas per la cobertura. Però, d’ençà de fa uns quants mesos, els escridassen. Com va passar amb aquell Canal Nou de la manipulació i la lladronia, la desafecció dels valencians vers els mitjans de comunicació públics comença a ser molt visible.
Una conseqüència d’això és el fet que el consell d’informatius d’À Punt va haver d’emetre, el 25 de maig, una nota per a demanar respecte als periodistes que fan cobertures i recordar que les decisions sobre les qüestions de què s’informa i com no la prenien ells, sinó els caps, començant pel director d’informatius, Josep Magraner. Deien també a la nota que l’equip de digital, que va ser concebut com l’eina més útil i més àgil per a llançar les notícies d’última hora, havia rebut l’ordre de no informar en directe de la manifestació del 23 de maig convocada per les famílies i els ensenyants en vaga indefinida. Els comptes de X i d’Instagram, per exemple, únicament van poder reproduir els vídeos que se n’havien emès per televisió. Això, a banda infrautilitzar un mitjà tan potent com les xarxes digitals, és una mostra del control polític que la direcció dels mitjans públics exerceix sobre la redacció.
Vuit anys de la nova televisió pública
El 10 de juny de 2018 era diumenge i a les 14.30 les periodistes Adelaida Ferre i Vanessa Gregori obrien la finestra de la televisió d’À Punt. Explicaven quin era el projecte, què volien oferir a l’audiència, i anunciaven les línies bàsiques de la programació: respecte a la llengua, vertebració, proximitat, cultura, entreteniment, drets humans… Ara fa vuit anys de tot allò. Uns quants mesos abans de la inauguració de la televisió, la ràdio ja havia començat a emetre. I, encara abans, havien començat la web i les xarxes socials. “À Punt va començar amb una piulada”, era una frase habitual a la casa aquells primers mesos per a explicar la filosofia de funcionament i la importància d’un mitjà que naixia al segle XXI, amb un nou paradigma, que era multiplataforma, i que no volia esmerçar tots els recursos en la televisió.
A desgrat d’això, la televisió ha continuat essent el gran focus d’atenció d’un conglomerat públic valencià que va nàixer amb molt poc suport econòmic. No debades, el govern del Botànic, que va impulsar la recuperació dels mitjans, no va tenir mai clar que calia aprendre d’errors del passat i reforçar la base i consolidar aquell model perquè fos molt complicat de desmuntar-lo. Ho recordava en aquesta entrevista a VilaWeb Empar Marco, que en va ser la primera directora general: “Hi van posar poc pressupost. La llei marcava que el pressupost podia ser entre un 0,3% i un 0,6% del de la Generalitat, i nosaltres estàvem en el mínim. […] Quan vaig demanar més pressupost, vaig crear descontentament i ja no m’hi volien com a directora general.”
L’assalt del PP i Vox
Ara farà dos anys, les Corts van aprovar el canvi de la llei de creació d’À Punt. Els mitjans públics que tant havien criticat quan eren a l’oposició van ser l’objecte del desig del PP i Vox quan arribaren al poder. La llei de la corporació audiovisual valenciana que van redactar derogava l’aprovada a les Corts el 2016 per a recuperar el servei públic de radiodifusió estroncat el 2013 pel PP amb majoria absoluta. El PP havia tancat Canal 9 després d’haver-lo ofegat en un deute milmilionari. Ara no volia renunciar al nou instrument. Ha trigat molt poc a repetir certs esquemes.
La nova llei obria la porta a incloure més castellà en la programació, un canvi en el llibre d’estil que permetia de mostrar i informar sobre el maltractament animal, per exemple, o que canviava la manera com s’havia d’informar dels casos de violència contra les dones. La nova llei també permetia més control polític. Substituïa un consell rector que havia de ser plural i incloïa representants de la societat civil –com ara un membre del Consell de la Ciutadania o representants dels treballadors– per un consell d’administració. A banda el canvi de nomenclatura, que tornava als temps de Canal 9, també es modificava la manera de triar-ne els membres, que són vuit: la proposta la fan les Corts Valencianes i no cal que siguen persones expertes ni amb recorregut llarg en l’àmbit de la comunicació. Ja es podia calcar el joc de majories.
El primer president del consell d’administració va ser Vicente Ordaz, que era cap d’informatius de la Cope i tertulià d’À Punt d’ençà del primer dia. Ara és el secretari de Comunicació al Consell de Juanfran Pérez Llorca. Les primeres declaracions que va fer com a responsable d’À Punt van ser per a anunciar més presència del castellà amb l’objectiu d’augmentar l’audiència de la televisió.
Aquest canvi de disseny ha permès de posar al capdavant de tots els òrgans persones lligades absolutament al Partit Popular, que ja van tenir càrrecs a Canal 9.
L’artífex de l’ERO d’extinció de Canal 9
El substitut d’Ordaz al consell és Roman Ceballos, que havia tingut càrrecs amb anteriors governs del PP i que, quan es va proposar de fer l’ERO d’extinció de Canal 9, l’any 2013, era el cap de la consultora KPMG, que és la que el va executar. Ceballos va ser un dels cervells que va concebre la manera com s’havien de tancar la televisió i la ràdio públiques i fer-ne fora els treballadors.
El zaplanista Paco Aura
El director general és Paco Aura, que va ser productor d’informatius al començament de Canal 9. I quan el zaplanisme va desembarcar a la casa, es va convertir en la mà dreta de Jesús Sánchez Carrascosa, l’home fort d’Eduardo Zaplana allà dins. Amb posterioritat, Carrascosa va col·locar Aura a la cadena privada ValenciaTeVe, una televisió muntada per la directora de Las Provincias d’aleshores, María Consuelo Reina, i uns quants empresaris vinculats amb el PP, com ara els Lladró, Fernando Roig i Francisco Segura. Carrascosa i Reyna eren casats.
Aura es va associar amb Vicente Andreu, que va arribar a ser subdirector de Canal 9, i van muntar la productora Astel per optar, per exemple, a l’externalització del programa d’èxit infantil Babalà. Quan es feia a la casa, el programa costava 368.000 euros. La productora d’Aura va cobrar 2,8 milions.
Josep Magraner, l’adulador professional del PP
Però Aura no és l’única recialla del passat que el PP ha fet reviscolar del racó dels mals endreços. D’entre tots, es destaca el director d’informatius, Josep Magraner, que ja va tenir uns quants càrrecs directius en l’etapa de Canal 9. Costa de trobar treballadors que en tinguen un bon record. Després de Canal 9, Magraner va treballar al departament de comunicació de l’EMT.
Quan el van fitxar a la televisió, hi va anar com si no haguessen passat vint anys, com si la televisió encara funcionàs amb cintes Betacam i emetés en quatre terços. La metàfora és d’una treballadora: feia la sensació que l’havien descongelat en aquell moment i l’havien col·locat allà. La seua manera de concebre els informatius no havia variat en absolut. La seua màxima és que la política fa nosa, que la gent vol veure coses que no li faça ballar gaire el cap i que les notícies s’han de fer perquè les entenga la seua àvia.
L’apel·latiu d’adulador professional del PP li l’ha posat Vicent Marco, president de la Unió de Periodistes Valencians, que reflexiona sobre el viratge que ha fet À Punt amb l’arribada del PP i Vox a la Generalitat. Se’n va lluny i parla d’un informe sobre el tarannà de les televisions públiques en països en procés de desenvolupament: “Es caracteritzen pel culte al líder, per emetre successos i festes i per fer cas del sector primari. Obvien la cultura, la política, l’economia… Canal 9 va derivar en això i ara À Punt també. El culte primer a Mazón, després a Pérez Llorca o a Català.”
Marco recorda que l’arribada de Magraner va propiciar que es capgirés del tot el funcionament dels informatius i que hi hagués un canvi molt important en els continguts. L’organització que presideix ha acompanyat el camí de quatre periodistes que han optat per invocar la clàusula de consciència, i ho qualifica de fet insòlit: “D’ençà del 1997, a l’estat espanyol hi ha hagut tres casos de periodistes que han invocat la clàusula de consciència contra el seu mitjà. Ací, aquests darrers mesos n’han estat quatre i n’hi ha un altre en procés. Això és excepcional.”
La relació de Magraner amb la redacció és complicada. Amb ell ha tornat el tracte displicent i ofensiu que ja li coneixien de l’època de Canal 9. Sobretot amb les dones. Si s’ha de cridar, es crida; i si s’ha d’amenaçar algú, se l’amenaça. Fonts de la casa parlen d’uns quants incidents que van merèixer que el comitè d’empresa elevés una queixa. I, arran d’això, el departament de recursos humans li va fer un toc d’atenció.
La manipulació clàssica
Quant al contingut dels informatius, el control arriba fins als extrems esmentats de prohibir de difondre informació per les xarxes si prèviament no s’ha emès per la televisió. “És la manipulació clàssica i gens subtil, com ara no donar veu a les víctimes de la gota freda, com ja es va fer amb les víctimes de l’accident del metro de València. No es parla de política si no és per a afavorir el Consell. Totes les coses contra Pedro Sánchez li semblen fantàstiques”, explica a VilaWeb un membre del consell d’informatius.
Aquest òrgan fa molta nosa a Josep Magraner i la primera cosa que ha fet, amb l’ajut de la direcció de la casa, ha estat mirar de desactivar-lo. N’han canviat el reglament fins a fer-lo ineficaç. Tot plegat, després d’una primera reunió amb els membres de l’òrgan de control, en què Magraner es va sentir molt intimidat, segons que va dir, i va demanar ajut. Ara les reunions han deixat de ser mensuals i són trimestrals. I no hi va tot sol: “S’hi fa acompanyar per un membre del consell d’administració, una del gabinet jurídic i per la cap de personal”, diu el conseller. “Que vinga amb qui vulga, nosaltres no tenim res a amagar”, afegeix.
Aquest periodista, amb molts anys d’experiència, explica que fets com ara prioritzar una correguda de bous a donar cobertura a la manifestació de les víctimes de la gota freda ha causat una crisi reputacional de la qual la casa encara no s’ha recuperat.
L’espanyolització
A banda els informatius, que haurien de ser la marca de qualitat de la casa i l’element vertebrador d’uns mitjans públics, hi ha més mostres de la deriva espanyolista que han disparat l’alarma. Un d’aquests fets és la dèria per la retransmissió de corregudes de bous de places espanyoles com ara les de Madrid i Sevilla. Les notes de premsa per a informar-ne són plenes d’elogis als toreros que hi participen o dels índexs d’audiència. Al web es vanten que enguany les corregudes de bous són la tercera opció per als teleespectadors, “sols superats per les mascletades i les falles”. Sobre una correguda de Madrid d’aquest cap de setmana, en diuen: “L’esdeveniment serà transmès en directe en una cobertura que arriba precedida pel gran èxit de suport de l’audiència registrat el cap de setmana passat…” En alguns casos, la durada de la correguda ha fet que s’escurcés l’edició del vespre de l’informatiu, cosa que ha comportat la protesta indignada del consell d’informatius.
Un altre fet preocupant és la reducció a la mínima expressió de l’equip de lingüistes després de la modificació de la relació de llocs de feina. Això fa que hi haja errades en la retolació o expressions castellanitzades en moltes de les notícies que s’emeten.
Com a exemple, quant a la programació general, una usuària va demanar informació per mitjà del portal de transparència sobre els films que s’havien emès en català entre el primer d’octubre i el 31 de desembre passat. El resultat, segons la resposta oficial, és que s’havien emès 102 films, 86 dels quals en castellà: 22 d’aquests tenien com a segona opció en el menú dual el català. I d’aquells 102 films, només 16 s’havien emès en català.
El pressupost que À Punt va dedicar al doblatge va ser de 635.000 euros. Això va ser suficient per a tretze films, sis sèries, dos documentaris i una animació.
Això, a més d’aprofundir en la castellanització de la televisió, té una repercussió sobre la indústria del doblatge, amb exemples com el d’Alboraia Art Studio, que ha hagut de tancar després de quinze anys de trajectòria. En aquest sentit, Vicent Marco remarca que s’ha notat molt l’eliminació de la producció pròpia.
Una audiència que no remunta
La televisió d’À Punt és la darrera en audiència de totes les televisions de l’estat, a desgrat de la proclamació que l’emissió de corregudes de bous és un èxit que l’ajuda a remuntar. Vicente Ordaz va dir que la introducció del castellà seria clau, però no ha estat així. La televisió d’À Punt va tancar l’any 2025 amb un 3%. Els directius no troben la fórmula de connectar amb els espectadors i un exemple són els canvis que, d’ençà del mes de setembre, hi ha hagut en la graella de la vesprada.
La temporada va començar amb Va de bo, un programa en directe presentat per Mabel Martí i Nacho Cotino, un periodista d’esports que a les eleccions del 2023 va demanar el vot per a Carlos Mazón. La tertúlia política del programa tenia com a objecte carregar contra el govern espanyol i sempre obria amb peces dedicades a Pedro Sánchez. En una ocasió van haver de demanar disculpes per haver relacionat sentimentalment el president espanyol amb la secretària general del PSPV, Diana Morant.
El programa va desaparèixer de la graella al desembre. Al gener van posar en marxa La vesprada amb tu, que va durar fins a l’abril. I ara s’hi emet un tercer format, Està passant, a còpia de connexions en directe per a explicar facècies i situacions curioses al país. L’audiència no supera mai el 2% i en algunes franges hi ha zeros.
El programa Va de bo tenia com a col·laborador l’actor i ex-diputat de Ciutadans a les Corts Valencianes Toni Cantó. Cantó va passar de voler enderrocar l’edifici d’À Punt a fer-hi de tertulià, primer, i a dirigir el programa El debat, que va durar cinc episodis i que va registrar zeros tècnics d’audiència, després.
El futur
En l’entrevista esmentada més amunt, Empar Marco deia a VilaWeb que confiava que À Punt no arribaria a ser com en les pitjors etapes de Canal Nou, però reconeixia que pràcticament tot allò que va costar tant de construir ja havia estat desmuntat per la nova administració.
Ara, quan fa vuit anys que es va obrir la finestra de la televisió, reflexiona sobre alguns dels problemes que n’afecten la credibilitat i l’adhesió de la ciutadania: “À Punt no solament suspèn la seua gestió perquè no aconsegueix guanyar audiència. És la televisió autonòmica amb menys audiència. No supera el 3%, llevat de pics específics, i això és pràcticament el mateix que teníem el 2018, quan començàvem.”
Marco parla també de la manipulació informativa i el maltractament als treballadors. “L’emissió de programes com ara les corregudes de bous o uns altres que no tenen res a veure amb l’obligació de ser rigorosos, didàctics i amens, tal com ha de fer un ens de servei públic audiovisual, és motiu del rebuig.”
L’ex-directora general considera una absurditat el fet d’incorporar el castellà en una entitat pública que va nàixer perquè els ciutadans s’hi reconegueren. “Els mitjans de comunicació públics valencians han de ser un instrument de normalització lingüística. S’ha de revisar el marc normatiu que ha de protegir el bon funcionament, la gestió eficaç, democràtica i participativa dels mitjans públics valencians, i s’ha de protegir dels embats que hi puga fer qualsevol govern.”
