Un acte de violència

Confesse que quan l’any 2017 vaig tornar al Centre de Producció de Programes de Burjassot, que fins al 2013 va ser Canal 9 i ara és À Punt, se’m va rebolicar la panxa. L’edifici estava brut i descurat. Molts despatxos estaven congelats, tal com els van deixar els seus ocupants el dia del tancament. En uns altres, els liquidadors havien acumulat monitors, torres d’ordinadors, teclats. Fins i tot, hi havia una capsa de cartó amb un rètol que deia “Ratones estropeados”. Vaig pensar que el sintagma era molt suggeridor i que podria ser el títol d’una banda de rock o d’una novel·la de ciència-ficció. Però la realitat era que em trobava en un edifici desolat amb nius de paneroles, rates i més plagues que hi havia pels racons. Als magatzems dels platós s’amuntegaven restes de decorats de programes que, no sé per què, la meua ment veia en blanc i negre.

Al primer pis, la redacció d’informatius estava intacta. Intacta després de l’intent de resistència de la nit del 28 al 29 de novembre del 2013. Aquelles cortines de làmines de color taronja, les taules disposades com si esperassen els jugadors d’un bingo, un monitor que deia “Sin señal”, les cadires atrotinades. Algun ordinador que potser encara servava un Avid, el programa amb què editàvem les notícies. En els calaixos hi havia bolígrafs amb la tinta seca i llibretes amb notes que tants anys més tard no tenien sentit. També un disc de Serafín Zubiri titulat Sigo aquí que esperava amb paciència que algú li fes un senyal per a marxar o per a posar-se a cantar.

Aquella redacció ja no hi és. Ara és un espai diàfan, blanc i negre, amb taules llargues, cadires còmodes i ergonòmiques, els despatxos de la direcció i subdirecció d’informatius tenen les parets de vidre i el contacte visual amb la redacció és permanent. Ara hi ha moltes pantalles i gravats de Manolo Boix amb Tirants i Carmesines… Molts dels periodistes que ara l’habiten no van conèixer l’anterior; n’hi ha que sí.

Però a l’imaginari del Partit Popular encara hi ha aquelles taules de fòrmica barata, les cortines de color taronja i els despatxos tancats i barrats, amb molta fusta, al gust dels anys vuitanta del segle passat. Aquells despatxos des d’on es donaven les instruccions per a manipular els informatius, on es rebien les telefonades de Presidència i des d’on eixia algú dient: “Ha estat ETA, posa que ha estat ETA”, van desaparèixer durant la reforma prèvia a l’obertura d’À Punt, aviat farà set anys.

Josep Magraner, que s’ha convertit en director d’informatius d’À Punt, els trobarà a faltar, aquells despatxos, que posaven una barrera entre els periodistes i els caps. Sempre li han agradat les jerarquies i sempre ha sabut posar-se del costat del poder establert. Per a servir-lo dòcilment. Enteneu, si us plau, el verb servir en l’accepció més submisa i mesella de què sigueu capaços.

La tornada de Magraner a la redacció és la cirereta del pastís de l’apropiació que fan PP i Vox de la ràdio i la televisió públiques. És un escarn. És un acte de violència contra la feina que han fet d’ençà del 2018 els periodistes d’À Punt com a servei públic. Que ho facen justament quan la societat els reconeix la feina que han fet en la cobertura de la gota freda i de la crisi política, institucional i social que ha vingut després, és la confirmació de l’assalt de la dreta i l’extrema dreta de totes les cotes de poder. És una catàstrofe.

Molts antics treballadors de Canal 9 han recordat aquests dies el paper de Josep Magraner en els informatius d’aquells anys. Han recordat aquella frase seua tan penosa sobre com havien de ser les informacions: “Fes-ho perquè ho entenga la meua iaia”, deia. I es pensava que feia gràcia. Com s’ho pensava també quan presumia dels menjarots que feia amb uns i altres, o quan tota la redacció va saber que, a la fi, s’havia comprat l’Audi A-4, que era el cotxe que necessitava tot mig conill per ser algú… També han recordat el tracte superb amb els inferiors i llepó amb els superiors.

Podria escriure que nomenar Josep Magraner és una broma de mal gust, però és molt més que tot això. És una ofensa a tot l’equip d’informatius que han treballat posant en perill la vida en la gota freda, però també als periodistes que, un dia sí i un altre també, reben el menyspreu, a vegades en directe, de Vox, que els amenaçava de tancar-los quan governava el Botànic. Ara ja no vol tancar À Punt, el partit d’extrema dreta. Ara la vol controlar per escampar el seu verí. I Josep Magraner, una volta més, serà el ximple útil, el braç executor d’allò que li manen. El que siga per a mantenir l’estatus. Que no és cert que fins ara fos el cap de comunicació de l’EMT. Com han escrit els companys del diari La Veu, ho va ser mentre va durar el mandat de Rita Barberà, però a partir del 2015, va ser una mena de mosso per a tot, que en realitat feia poques coses i poc lluïdores. Esperava, sense fer gaire faena, però cobrant un salari que li va blindar el PP, que arribaren temps millors. I han arribat. Ara tornarà al lloc on va cometre tota mena de malifetes governant edicions i dirigint retransmissions, o no fent res més que cobrar.

Josep Magraner va començar el 1989 o el 1990 a Canal 9 Ràdio, quan encara estudiava la carrera a la Universitat Complutense de Madrid i el van contractar per treballar en els informatius del cap de setmana. Ja apuntava maneres i tenia dues grans capacitats: la de fer tan poca feina com fos possible, i la ja esmentada de fer-se amic de qui manara. Fos qui fos. Això li va anar de meravella quan va canviar la ràdio per la televisió. L’arribada, l’any 1995, d’Eduardo Zaplana al poder va ser el començament de la colonització del Partit Popular dels mitjans públics de comunicació. Van començar els anys negres de la manipulació informativa, del culte a la figura de Zaplana, apadrinada pel seu amic Jesús Sánchez Carrascosa, que era el marit de la directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, i amic de Paco Aura, que llavors era productor a Canal 9. El cap d’informatius era Pau Pérez Rico. Josep Magraner es va fer amic d’Aura i de Pérez Rico, i el seu ascens en la casa va ser meteòric. Va tenir una gran capacitat per a enllaçar un càrrec darrere un altre. A vegades, s’inventaven seccions o departaments que no existien perquè Magraner continuara cobrant sempre el plus.

El nomenament de Josep Magraner com a cap d’informatius ha anat acompanyat amb una nota de premsa d’À Punt que n’explica el currículum, però sense aprofundir gens en res. Per exemple, no diuen res de com controlava l’escaleta perquè Eduardo Zaplana fos sempre el millor i el més guapo i que l’oposició no isquera mai en els informatius. I si eixia, la intervenció anava sempre emparedada entre dues del PP. Era un sistema que va perfeccionar perquè no el pogueren acusar de no donar-li veu.

Després de Zaplana, la genuflexió de Magraner va continuar sense problemes per a servir el nou amo, que era Francisco Camps. Els mateixos mètodes de sempre fos quin fos el càrrec que ocupara.

L’any 2001 el van cessar com a director de l’informatiu del migdia perquè no va saber reaccionar als atemptats contra les torres bessones de Nova York, que van ocórrer amb l’informatiu en marxa, però no va tornar a la redacció com a periodista ras, sinó que el van ascendir. Tampoc no ho diu la nota de premsa, però Magraner era el responsable de Programes Especials quan Canal 9 va fer tot aquell desplegament per cobrir la visita del papa a València. A banda la judicialització d’aquella cobertura, les retransmissions van obviar, pràcticament del tot, l’accident del metro de València que va coincidir amb aquella visita de Benet XVI.

Josep Magraner torna ara a la redacció des d’on va fer mans i mànigues per llevar importància a l’accident del metro del 2006, per desinformar, sempre a favor del Partit Popular. La redacció d’À Punt no podrà votar si volen que els dirigisca o no, perquè, convenientment, fa unes setmanes la nova direcció va dissoldre el Comitè d’Informatius. S’estalviarà la vergonya de ser rebutjat per tercera volta, com ho va ser, de manera aclaparadora, en una etapa que ara torna com un malson.