Josep-Anton Fernàndez i Montolí és doctor en llengües modernes a la Universitat de Cambridge i durant quasi vint anys va viure a Londres, on va ser professor de literatura i cultura catalanes i cap de la secció d’Estudis Hispànics a la Universitat Queen Mary, on també va crear i dirigir el Centre for Catalan Studies. Ara publica Un origen buit. Immigració i cultura a Catalunya (L’Avenç), un recull de treballs que ha fet durant gairebé dues dècades. Fernàndez es pregunta com pot ser que una nació d’immigrants com la catalana tingui tan poca representació cultural d’aquest fenomen en la cultura, ja sia en les obres de ficció com en les d’assaig. VilaWeb va entrevistar el senyor Fernàndez en un hotel de Barcelona, ciutat on viu ara.

—Frase vostra: “La immigració és el nostre autèntic fet diferencial.”
—A final del segle XX, un 75% de la població té origen immigrant i només un 25% de catalans tenia els quatre avis catalans. Hi ha molt poques societats a Europa que presentin aquesta configuració demogràfica. Això ens diferencia de la resta de societats europees.

—Frase que surt al llibre: “Els catalans han oblidat que són immigrants.”
—Aquesta idea, no se’m va acudir a mi, sinó a una estudiant meva de Londres. Aquesta noia era ella mateixa britànica, però de pares gallecs. Un dels texts que donava a llegir als estudiants era Què és una nació?, d’Ernest Renaud. Una nació és un plebiscit diari, deia ell, i per a ser una nació s’han de recordar moltes coses, però també se n’han d’oblidar moltes altres. Aquesta noia, al seu treball, deia que els catalans havien oblidat que eren immigrants. Volia dir que, per poder exercir la catalanitat, no pots estar tot el dia dient-te que ets immigrant o que els teus pares o avis eren immigrants. En la nostra vida privada ens en podem oblidar, però com a societat sí que és importantíssim que ho recordem. I convertir, com diu Salvador Cardús, la immigració en un lloc de memòria, que és la memòria de tots. Hi ha d’haver un relat, un discurs, que permeti que tothom s’hi senti inclòs, que tothom tingui un lloc en la història de Catalunya. I si provinc del Paquistan i em diuen que aquest país s’ha forjat com Austràlia, el Canadà, els Estats Units i l’Argentina, rebent gent de fora que amb el seu esforç el fa créixer i acaba formant part de la seva societat, doncs això és proporcionar-me un lloc en la història del país.

—Exemple d’oblit: al segle XVII, un home de cada cinc a Catalunya era occità. Barnils, segurament, n’era un. Jo havia oblidat que vinc de fora.
—Hi ha una majoria molt majoritària de catalans que tenim aquest origen.

—Què és ser català, per a vós?
—No tinc la resposta a la pregunta de què és ser català i no crec que la tingui ningú en aquests moments. La cosa important, crec, no és tant sentir-se català com que la resta de catalans et reconeguin com a tal. I, en aquests moments, tenim aquest dèficit, aquesta manca de reconeixement a una part important de la població que se sent catalana, però que no és percebuda com a tal. La qüestió real és com oferir aquest reconeixement. El reconeixement normalment es fa amb condicions: ningú no forma part d’un equip, d’un grup d’amics, sense que els altres no t’hi acceptin com a membre.

—Tinc coneguts estrangers a qui la gent s’adreça en castellà, ells els responen en català i els continuen parlant en castellà. No els obren la porta.
—Al meu marit li passa això. El meu marit és noruec, parla català i no sap castellà. I això porta a situacions divertides, per exemple en trucades comercials: “Em pots parlar en català o en anglès”, els diu. És una funció que la gent que s’incorpora de manera recent a la nostra comunitat nacional pot jugar. Una funció molt important de preservar l’espai de la llengua. Entre nosaltres parlem anglès, però el meu marit ja abans de venir a viure a Catalunya tenia molt clar que faria aquest pas. I el parla.

—Idea del llibre: “La llengua catalana fa que el de fora passi a ser de dins.”
—Abans, els catalans eren catalans per les seves constitucions i pel seu sistema jurídic i pel seu sistema polític. Una mica com els americans d’ara, per a qui el sistema polític, les lleis i les constitucions són una part molt important d’allò que representa ser americà. En el moment en què es perd això i comença la revolució industrial, amb una transformació molt profunda de la societat catalana i també amb un èxode del camp cap a les ciutats, sense estructures pròpies d’estat i amb unes lleis que s’han perdut, quina és la manera més fàcil, més pràctica, més senzilla i fins i tot podríem dir més democràtica de convertir gent de fora en gent d’aquí? Doncs fas aquest pas de començar a parlar la llengua i, en el moment en què ets percebut com un parlant d’aquí, ja ets d’aquí. I això forma part de l’experiència social. La meva experiència va ser aquesta.

—Quina va ser la vostra experiència?
—A casa meva parlem en castellà. No vaig començar a parlar català fins a setze anys, més o menys. I en el moment en què la gent et percep com un parlant de català, et considera com un igual. En aquell moment, al final dels setanta, el català era la llengua de la llibertat i de prestigi social, amb uns autors literaris molt reconeguts. Era una llengua progressista, si es pot dir això, innovadora, amb què es feien coses realment molt bones. Llavors era molt atractiu. Per a generacions posteriors, això va canviar. I en el moment en què el català s’institucionalitza –afortunadament es va institucionalitzar–, llavors passa a ser la llengua de l’escola: però és la llengua del professor. I potser durant un temps no es va parar prou atenció a aspectes com el vincle entre llengua i transgressió.

—Dieu que heu volgut fer una certa crítica a Jaume Vicens Vives. Quina seria?
—Vicens Vives, durant dècades, va ser una figura de consens entre els polítics, fossin d’una tendència o d’una altra, la qual cosa, d’entrada, a mi ja em fa pensar. Per una banda, expressa aquesta idea que els catalans som fruit d’uns quants llevats, que provenim d’orígens molt diversos perquè som una terra de pas, però per una altra també fa una crítica a allò que anomena l’hibridisme. I situa l’hibridisme al cantó del sentimentalisme, de la impulsivitat, de la rauxa i de totes les qualitats que històricament s’han situat a la banda de la feminitat. I situa l’hibridisme en les tendències més silvestres del país. Escriu això durant la postguerra, després de la revolució i de l’ensulsiada de la guerra del 1936-1939. D’alguna manera, allò que diu és que tota la culpa és dels murcians, per dir-ho de pressa i una mica col·loquial. I una implicació d’allò que diu és que aquesta part de la població, que és híbrida, és situada a la banda de la irracionalitat. I com pots mantenir una conversa política amb gent situada a la banda de la irracionalitat? La conversa, en realitat, no és possible. Perquè és irracional. I això té conseqüències encara avui.

—En un capítol del llibre recordeu tots els qui s’han posicionat en contra de la normalització lingüística. Són, dieu, els castellanoparlants que no es van voler desprendre dels privilegis que tenien.
—Això és l’anàlisi dels manifests castellanistes, per dir-ho així, que s’havien fet d’ençà del 1982. Un d’aquests va ser el manifest dels 2.300, que es va publicar a Madrid aquell 1982. La reacció catalana al manifest va ser la Crida a la Solidaritat, amb un gran concert al camp del Barça. Després hi ha els dos manifests del Foro Babel. Quan van sortir, em vaig sentir escindit.

—Per què?
—Em sentia escindit perquè m’havia oblidat que era castellanoparlant. La meva vida era fonamentalment en català, amb la família en castellà, i de cop i volta sortien tots aquells recordant-me que era castellanoparlant (ja ho sabia, però no calia que m’ho recordessin) i interpel·lant-me perquè hi prengués posició. I, encara pitjor, parlaven en nom meu. I, per a mi, això era intolerable. Part de la motivació per a fer aquest treball era analitzar de la manera més objectiva i precisa possible aquests discursos que en general fan molta trampa. Molta trampa.

—Per exemple?
—Fixa’t que sempre parlen dels nens. En llatí, infant és l’ésser que encara no parla: no té veu. Poden tenir presència en l’espai públic, però no voten. No tenen veu pública com a tals, els infants. Llavors és molt fàcil d’arrogar-se la veu dels infants. I això és trampa. A mi ningú d’ells no em va preguntar què volia o què en pensava.

—Dieu que tots som immigrants, però que la representació cultural sobre aquest fet és baixa. Esmenteu obres i autors que en parlen: Laila Karrouch, Matthew Tree, Agnès Agboton, Pius Alibek, Saïd El Kadaoui, Salah Jamal, Patrícia Gabancho, Silvana Vogt…
—Sí, però pensa que tot això és a partir de l’any 2000. El primer llibre de Najat El Hachmi, Jo també sóc catalana, és del 2004. És un molt bon llibre d’una gran escriptora, que té una capacitat no sols de fabulació, sinó també de percepció de la realitat molt aguda. És una persona d’una gran intel·ligència i d’una gran intel·ligència crítica. És capaç de fer un discurs que va més enllà del simple relat. És una capacitat molt important, aquesta.

—I teniu una teoria del perquè es parla poc del fenomen de la immigració.
—Pots dir que era un tabú o que era una altra cosa. Jo, en general, no crec que sigui un tabú. Hi ha poca representació perquè no hi havia els recursos discursius, retòrics, simbòlics, ni tan sols materials, per a fer-ho. I després hi ha un altre tema: la immigració és en general una experiència traumàtica. Per a qui la passa i per a la població receptora. I, sobretot, la immigració dels anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, en condicions de dictadura i en massa: probablement també tenia aquest element traumàtic. I un trauma és, entre més, una cosa que no es pot simbolitzar. Ens ha costat anys d’arribar-ho a fer.

—Saïd El-Kadaoui parla del dol, de la pèrdua i també de la idealització de l’origen que tenen els qui arriben.
—Una vegada més, parlem d’algú amb una capacitat crítica molt fina. Psicoanalista, coneix molt bé els ressorts de com funciona la subjectivitat. Té aquest llibre tan bonic que es diu Cartes al meu fill, on parla precisament de les dificultats que et pots trobar a l’hora de fer-te la pròpia identitat. I sobretot quan provens d’un context mixt. És realment una aportació molt interessant, la seva.

—A la Catalunya dels deu milions, hi ha gent que es queixa per la qüestió ètnica. I vós dieu que els deu milions poden ser un desastre d’un punt de vista econòmic. Introduïu, en el tema immigratori, qüestions de classe i econòmiques.
—És que nosaltres podem fer tots els discursos tan bonics com vulguem i podem animar la gent a parlar català i podem fer els programes de televisió que vulguem i els films que vulguem i les novel·les que vulguem, i tot serà molt bonic. Però si no existeixen les condicions materials perquè la gent pugui viure bé, llavors aquests discursos es desfan. Fer la Catalunya dels deu milions fonamentada en la precarietat, crec que és un mal negoci, perquè serà una Catalunya superpoblada i les administracions no recaptaran prou ingressos per a poder sostenir els serveis socials que caldran. Per tant, serà una Catalunya de molta gent desemparada. És un factor que cal tenir en compte. Si no es resol aquesta base material, em sembla que no anirem pel bon camí.

—Esmenteu la importància dels atemptats del 2017 en el naixement d’Aliança Catalana.
—Quan hi va haver els atemptats del 2017, em van venir al pensament els atemptats de Londres just abans o després que s’anunciessin els Jocs Olímpics. Allò va ser increïblement traumàtic també perquè els perpetradors eren britànics. Com és possible que algú que sigui britànic faci això als altres britànics? I a Catalunya passava una mica això mateix, perquè era gent que potser no era nascuda aquí, però sí educada aquí, escolaritzada aquí. A mi, aquells atemptats em feien pensar en la relació que tenen els anglesos amb el catolicisme.

—Quina relació?
—El gran problema del catolicisme al segle XVI era que els catòlics eren anglesos, però obeïen el papa, que era una autoritat estrangera. I aquí passava una mica això. Aquests nois del Regne Unit eren britànics, però retien obediència a la comunitat religiosa. I a Ripoll també passa una cosa semblant. I això va crear una reacció que, a més, es va afegir a tot allò que va passar després del Primer d’Octubre, que també va ser una experiència molt traumàtica, en un context en què no s’havia fet un dol sobre els atemptats. I llavors hi ha hagut una reacció que té un punt de visceral.

—Qualifiqueu Aliança de partit xenòfob i d’extrema dreta.
—Perquè són xenòfobs i, mentre no demostri el contrari, són d’extrema dreta en els seus pronunciaments públics. I, a més, amb un discurs sobre la identitat catalana que crec que serà desastrós, perquè la situarà en una posició minoritària. És un discurs adreçat als convençuts i que veu l’altre com un perill. Això és desastrós i és un problema molt gros.