Un dibuix de pocs centímetres amagat a la part posterior del coll d’una samarreta de futbol ha desfermat la indignació de la dreta espanyola fins a uns límits còmics. L’Athletic Club ha presentat la nova equipació, batejada “Gure Nortasuna” –”la nostra identitat” en basc–, i la samarreta, al clatell, hi llueix un mapa d’Euskal Herria farcit dels colors de la ikurriña, més set franges vermelles que representen els set territoris de la nació. La UPN ha amenaçat d’anar als tribunals. El PP s’ha arrencat els cabells. Vox ha demanat que la Federació Espanyola de Futbol sancione el club. I així tot. Per un dibuixet que ni tan sols és visible des de la grada.

Convé mirar-se la desproporció de la reacció amb una certa calma. Per què fa tanta por un mapa petit al clatell dels jugadors? Per què a l’estat espanyol un mapa petit, gairebé invisible, és vist com una amenaça? La resposta –i és aquí on l’assumpte adquireix densitat intel·lectual– té a veure amb una arquitectura mental molt precisa que hauria de ser desmuntada peça per peça, allà i ací.

L’espanyolisme contemporani descansa sobre una tesi fundacional: que bascs, catalans i gallecs som, en realitat, “només” espanyols. Variants regionals i molt peculiars si ho voleu així d’un únic poble polític. L’article 2 de la constitució de 1978 ho va consagrar amb una geometria implacable: primer hi ha una “indissoluble unitat de la Nació espanyola” dins la qual viuen “nacionalitats històriques” reconegudes però sempre subordinades, sempre interiors, sempre administrativament tancades en els límits estatals. Tot el sistema descansa sobre aquesta convicció. I si es trenca per algun cantó –si hi ha catalans o bascs que no són espanyols– es trenca l’invent.

I és ací, efectivament, que apareix el problema. Perquè el mapa, en incloure Iparralde –el País Basc sota ocupació francesa– i, sobretot, Navarra –tant la Navarra “espanyola”, com també la Navarra “francesa”–, recorda automàticament dues coses que el règim del 78 necessita fer oblidar. D’una banda, que hi ha bascs –i catalans– també a l’estat francès, la qual cosa vol dir que la basquitat i la catalanitat no es poden reduir a la pertinença a l’estat espanyol. I, d’una altra, que Navarra, com a realitat política –”estatal” si s’entén el terme parlant dels segles que parlem– existia segles abans que existís Espanya, amb un dret propi, una llengua pròpia i una identitat que cap article constitucional pot anul·lar. Quan això se sap i es fa públic, fins i tot tímidament amb un dibuixet minúscul, l’edifici unitarista tremola i es desfà. Que és això que explica la reacció tan desmesurada per un mapa que, objectivament, no hauria de fer-li mal a ningú.

[Hi ha un detall, per cert, que mereix un punt i a part. Els blavers navarresos s’han indignat més que ningú, però és un fet indiscutible que l’únic equip basc que porta el nom en basc –Osasuna, que vol dir “salut”– siga precisament el de Pamplona, és a dir, el de Navarra. L’Athletic és en anglès, la Real Sociedad és en castellà, l’Alabès també. Solament Osasuna, el club de la ciutat que l’espanyolisme s’esforça a presentar com a bastió “no basc”, reivindica en el seu nom la llengua basca. La història és tossuda i té un sentit de la ironia que la política no pot esborrar.]

L’espanyolisme contemporani se sosté sobre una contradicció flagrant. Quan parla d’ell mateix es proclama una nació “supranacional”, la matriu de la “comunidad iberoamericana”, el cor d’una “hispanitat” de quatre-cents milions de parlants. La llengua espanyola és celebrada precisament perquè desborda l’estat: és a Mèxic, a Buenos Aires, a Manila, a Los Angeles. La seua grandesa, ens diuen i ens repeteixen, rau en aquesta projecció universal. Cervantes és patrimoni de més d’un continent. La RAE coordina vint-i-tres acadèmies arreu del món. La seua és una llengua, ens repeteixen, sense fronteres.

Molt bé, res a dir sobre tot això. Però va i resulta que la mateixa lògica aplicada al basc o al català és declarada intolerable per ells mateixos. Que els bascs siguen igual de bascs a Iparralde o que els catalans siguem igual de catalans al Rosselló, a Andorra o a l’Alguer, és considerat automàticament la politització d’un fet que declaren no polititzable. Amb la qual cosa el criteri reflecteix una asimetria pura escandalosa: la projecció transfronterera és virtuosa si és espanyola i és sediciosa si és nostra. La llengua d’ells pot ser supranacional. La nostra, com a màxim, autonòmica. Castella pot abastar el món. Els bascs no poden ni travessar el Bidasoa i els catalans ens hem de quedar tancats i quiets de Portbou cap avall.

I no és poca cosa això, car ací rau la trampa fonamental del marc del 78, una trampa que ni tan sols el nou independentisme català dels darrers deu anys ha volgut veure en la seua brutalitat. Les autonomies no van ser concebudes com un reconeixement de les nacions –ni que foren nacions “interiors”–, sinó com un simple dispositiu de contenció. Les autonomies existeixen per a evitar la independència. Sí, ens permeten de parlar català a casa, però sempre que no demanem de ser catalans complets. Ens permeten de ser catalans, però sempre a condició que ho siguem dins els límits administratius que ells mateixos van dibuixar. La frontera amb la república francesa –una frontera que ni bascs ni catalans vam decidir ni volem– esdevé així, en el discurs espanyolista, una autèntica frontera ontològica. Que un poble –com passa– puga existir de manera coherent a banda i banda de la frontera imposada és, en aquesta cosmovisió, simplement impensable i, per tant, un instrument alliberador d’un potencial monumental per a nosaltres.

És per això que el mapa fa por. Perquè qualsevol mapa és sempre una afirmació política sobre la realitat. Mostrar Baiona i Pamplona units a Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria és recordar que el poble basc existeix amb independència de l’arquitectura constitucional espanyola i diguen el que diguen ells. Mostrar un poble català que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer és demostrar que no som una subdivisió dels espanyols i no estem, per tant, sotmesos a la seua majoria. La cartografia és, ho ha estat sempre, una forma d’imaginació política: els mapes no descriuen el món, el configuren. Per això tots els estats van al darrere dels mapes amb tant d’afany. Per això un dibuixet al clatell d’una samarreta de futbol pot provocar una crisi política.

El conflicte, en qualsevol cas, és positiu si serveix per aclarir idees. Molts independentistes –més catalans que no pas bascs on aquestes coses solen estar més clares, continuen reivindicant com a subjecte de la independència no pas el poble català, sinó la divisió administrativa imposada, precisament, pels espanyols. I amb això, ho entenguen o no, continuen subordinant la independència nacional a l’ordenament jurídic i polític espanyol. Un error monumental, bàsic, que jo no em cansaré de denunciar mai i que avui –a la vista de la reacció que tenen al mapa en la samarreta– pren una dimensió especial.

Hi ha massa catalanistes que posen tota mena de barreres al projecte dels Països Catalans: que si quants som, que si la gent vota açò o allò, que si érem regnes separats, que si cal respectar la voluntat dels altres… qualsevol cosa val per a oposar-se a fer l’esforç de treballar per la nació completa. I el problema que no volen veure és que, jugant amb la geografia que imposa Espanya, és Espanya qui té totes les de guanyar.

Per això ens han pogut integrar sempre després d’un moment de glòria: Macià l’any 1931 passant de la república catalana a la trista Generalitat, solament per posar un exemple. Per contrast, fixeu-vos com de nerviosos s’han posat ara amb el mapa en qüestió. Un mapa que no conté cap proclamació independentista –perquè no cal, que en el cas dels bascs i els catalans proclamar la unitat ja és afirmar-nos per damunt dels estats. Un mapa que no proposa cap secessió –perquè no cal, la unitat de la nació la porta implícita. Un mapa que es limita a dir el que som –el que són els bascs, en aquest cas– demostrant i argumentant amb els seus simples traços que no és possible ser basc i ser al mateix temps –simplement i solament– un espanyol més. Fent, per tant, una aposta clara per un marc nacional que Espanya no podrà integrar mai ni desarticular. Perquè no té les eines per a fer-ho, quan com a poble saltem naturalment fora de les seues fronteres estatals.

PS1. Mentre el que anem sabent de l’operació Plus Ultra acorrala cada dia més José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE, potser aquest és un bon moment per a recordar que ja fa temps que explicàvem que algunes coses eren massa estranyes i apuntaven cap al que ara vivim de manera explosiva. Per això hem volgut recuperar avui una sèrie que Xavier Montanyà va escriure l’any 2017 sobre la corrupció dels polítics espanyols i catalans a Guinea, on Zapatero ja jugava un paper ben destacat: Zapatero a Guinea: un fil encara a estirar, on ressonen les acusacions actuals

PS2. Aquesta setmana, mentre treballava a les Corts cobrint les protestes dels docents, la nostra cap de redacció, Esperança Camps, va ser testimoni d’una agressió completament injustificable per part de la policia espanyola i va sofrir un episodi de discriminació lingüística que ella mateixa explica en aquest article: Tenen les porres, però no la mesura (ni la raó)

PS3. Vivim una allau de vagues, que són la comprovació empírica del malestar de la societat. Algunes, com la dels docents o els metges, tenen una gran repercussió social i ciutadana; en canvi, unes altres no en tenen tanta. Per això els n’expliquem avui una altra que ara tot just comença, la del personal del Consorci de Biblioteques de Barcelona: “Som un col·lectiu silenciós, però ja no podem més”: els bibliotecaris de Barcelona comencen demà una vaga indefinida

PS4. Martin Baron va ser en el seu moment el director del Washington Post i s’ha convertit ara en un referent crític contra les decisions de l’amo del diari, Jeff Bezos, que ha sotmès la secció d’opinió a Donald Trump. En aquesta entrevista amb Andreu Barnils, Baron recorda que la secció de notícies del diari –que és la que VilaWeb publica cada dia– continua fent bona feina, però avisa dels perills que la premsa corre si els propietaris se sotmeten a la voluntat dels polítics: “Vaig veure que Bezos començava a cedir a la pressió de Trump”

PS5 Xavier Muñoz Puiggròs és segurament qui sap més bé tots els detalls de la guerra judicial desfermada per les autoritats aragoneses per a forçar el trasllat dels béns de Sixena conservats i exposats en museus catalans. Com a advocat de la Generalitat, es va encarregar dels plets civils sobre les obres, primer, i sobre les pintures, després, que els tribunals espanyols van dictaminar que havien de ser traslladades a l’Aragó. I en aquesta primera línia del litigi, Muñoz Puiggròs va constatar, un rere l’altre, tot un seguit de despropòsits judicials que explica en aquesta entrevista de Josep Nualart Casulleras i, també, en el llibre Sixena. Les claus del conflicte (Editorial Base), que recull unes quantes veus expertes per a entendre el conflicte.