Xavier Muñoz Puiggròs (Barcelona, 1955) és segurament qui coneix més bé tots els detalls de la guerra judicial desfermada per les autoritats aragoneses per a forçar el trasllat dels béns de Sixena conservats i exposats en museus catalans. Com a advocat de la Generalitat, es va encarregar dels plets civils sobres les obres, primer, i sobre les pintures, després, que els tribunals espanyols van dictaminar que havien de ser traslladades a l’Aragó. I en aquesta primera línia del litigi, Muñoz Puiggròs va constatar, un rere l’altre, tot un seguit de despropòsits judicials que explica en aquesta entrevista i, també, en el llibre Sixena. Les claus del conflicte (Editorial Base), que recull diverses veus expertes per a entendre el conflicte.

L’advocat lamenta que el govern de la Generalitat decidís de no presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol arran de la sentència ferma que obliga a traslladar les pintures de Sixena exhibides al MNAC i de la qual ara fa just un any.

—Heu trobat a faltar que la Generalitat presentés un recurs d’empara contra la sentència ferma del Suprem que obliga a traslladar les pintures.
—Sí, jo crec que el govern de la Generalitat s’ha confós, potser amb bona intenció, influït per aquesta idea general que Sixena és igual que el procés. I ha semblat com si mirés de fer un pas enrere, d’apartar-se d’un conflicte que va causar, des del seu punt de vista, una certa divisió a Catalunya. La confusió és pensar que Sixena és el procés, i crec que es van equivocar, perquè no van valorar que Sixena és una altra història, que representa una història patrimonial, cultural importantíssima i que s’havia de defensar fins al final.

—Amb l’experiència de quaranta anys com a advocat de la Generalitat, la decisió de si la Generalitat presenta un recurs d’empara o si, com ha passat, es decideix d’acatar la sentència i presentar incidents d’execució, la prenen els advocats o el president?
—La prenen, en aquest cas, altes instàncies polítiques de la Generalitat.

—La decisió sobre la resposta judicial ha estat és política, doncs.
—Aquest plet de les pintures ha estat maleït des del principi. Perquè es va demandar el MNAC, i no la Generalitat de Catalunya. Per què? Perquè es va tractar el MNAC com si fos un precarista, com si fos algú que tingués les pintures sense títol i se les hagués emportades. Qui tenia el títol, i el té, és la Generalitat de Catalunya. Havien d’haver demandat qui tenia el títol, perquè la Generalitat es limita a distribuir els seus béns susceptibles d’exhibició museística en els museus de la seva competència. El MNAC és un museu amb consorci públic, del qual també forma part la Generalitat. Era la Generalitat que en tenia el títol, i no el MNAC. Però la Generalitat no va ser demandada. Aleshores, hi va haver un moment que el Departament de Cultura em va ordenar que comparegués com a tercer interessat. Comparec quan ja han passat uns quants mesos, i hi aporto les proves que demostren que la Generalitat en té el títol; un títol de dipòsit, que se’n diu de comodat, és a dir, tinc el títol per a una determinada finalitat i funció, que en aquest cas és museística. Així ho van dir les monges, que aquestes eren les condicions del dipòsit.

—Però els tribunals no en van fer cabal.
—Van condemnar el MNAC. Tot i això, com que la Generalitat va comparèixer en el plet i té capacitat per a presentar recursos d’emparament, podíem haver presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional. El Tribunal Constitucional, molt probablement, si hagués admès el recurs, hauria dit que es frenés l’execució. Però això no es va fer.

—No us agrada com la Generalitat va respondre a aquesta darrera sentència sobre les pintures, la de l’any passat.
—Tinc la sensació que la Generalitat en aquests moments està apartada de l’execució. Parlo com a ciutadà, ara, però la Generalitat en aquests moments no té un paper destacat en l’afer de Sixena. El lideratge el porta el MNAC. Però recordem que qui tenia el títol era la Generalitat, que és l’administració cultural competent a Catalunya; el Tribunal Constitucional va dir en una sentència el 2012 que la custòdia d’aquests béns corresponia a la Generalitat. I ara trobo que la Generalitat agafa un perfil baix. Això m’ha sorprès.

—I com penseu que acabarà ara?
—Personalment, sóc pessimista, crec que les sentències es compleixen, s’han de complir i crec que no hi haurà cap possibilitat de frenar aquesta execució. Hem perdut una oportunitat; hauria estat molt diferent si haguessin anat al Tribunal Constitucional. No sabem com hauria actuat el TC, però sí que sabem que hi van anar uns advocats que no tenien legitimació, i, tot i això, el Tribunal Constitucional va requerir els documents, l’expedient… És a dir, que l’actual Tribunal Constitucional va demostrar una certa sensibilitat. Però com que la Generalitat no hi ha anat, s’ha perdut aquesta gran oportunitat.

—Ho trobeu inexplicable perquè l’actuació judicial de la Generalitat no ha estat coherent amb tot allò que s’havia anat fent en el plet de les pintures de Sixena quan hi éreu vós?
—Absolutament. És totalment incoherent amb la lògica que s’ha dut a terme durant tots aquests anys.

—Com a advocat de la Generalitat vau arribar pràcticament al començament dels litigis per Sixena.
—D’ençà del 2012, quan em vaig encarregar dels plets civils.

—Aquell any hi va haver una sentència molt important del Tribunal Constitucional que donava la raó a la Generalitat.
—Sí, deia que Catalunya tenia la competència per a la protecció i exhibició del patrimoni provinent de Sixena. Perquè aquests béns feia molts anys que eren a Catalunya, protegits pels museus públics, i d’acord amb unes autoritzacions que habilitaven la Generalitat.

—Però aquella sentència incloïa una falca confusa sobre la propietat civil d’aquests béns…
—Sí, era una falca que crec que era sobrera, perquè l’única cosa que es discutia era si l’Aragó podia fer un retracte o no respecte de la compra-venda d’aquelles obres que havien fet les monges de Sixena al govern de Catalunya. El Tribunal Constitucional s’havia d’haver limitat a dir que l’Aragó no tenia dret de retracte sobre aquelles compra-vendes, però van afegir que ho resolien sens perjudici que pogués afectar qüestions sobre la titularitat d’aquests béns.

—I l’Aragó va aprofitar aquesta escletxa per a continuar el litigi.
—És una cosa absolutament desconcertant i mai vista, almenys en la meva experiència jurídica. Si el Tribunal Constitucional, que és el màxim òrgan judicial d’Espanya, ens diu que la competència d’Aragó no és factible, no es pot admetre que després el govern de l’Aragó actuï en un tribunal civil amb els mateixos arguments, dient que aquests béns haurien de ser a Sixena. És realment inconcebible que aquesta gent anessin per la via civil argumentant el mateix que el Tribunal Constitucional els havia denegat; i és inconcebible que els jutges civils de l’Aragó, en primera instància i en segona instància, estimessin aquesta legitimació del govern de l’Aragó. I no només la legitimació, sinó també tot el que demanava, és a dir, el trasllat d’aquests béns.

—Se’n van anar als tribunals aragonesos a dir que les vendes eren nul·les?
—Que eren nul·les de ple dret, perquè els béns no podien haver sortit de Sixena perquè eren protegits com a monument nacional. Però és que el TC havia admès que aquests béns estiguessin aquí! Doncs els jutges civils d’Osca i l’Audiència Provincial, van comprar aquest argument a l’Aragó.

—Com vau reaccionar a aquestes sentències?
—Vam dir que el fet que aquests béns pertanyessin a les monges una altra vegada no havia d’implicar la sortida dels museus catalans, perquè aquestes peces conformaven unes col·leccions públiques, i aquestes col·leccions tenien una protecció legal. I per això no podien sortir sense que hi hagués un procediment administratiu.

—Què va passar quan va arribar el cas de les obres al Suprem?
—Va decidir una cosa completament diferent del que havia sentenciat l’Audiència d’Osca. Va dir que aquests béns sí que es podien comprar, i més tenint en compte qui els comprava, una administració pública per a un servei museístic en benefici de la col·lectivitat. Però el problema és que el Suprem no va reconèixer l’eficàcia d’aquelles vendes, crec que d’una forma errònia, perquè considerava que la monja superiora que les va signar no tenia les atribucions per a fer-ho.

—I no les tenia?
—Les monges de Sixena als anys setanta van emigrar a Catalunya, i es van instal·lar al monestir de Valldoreix, on hi havia la mare federal de tot l’orde i hi havia molts poders en favor d’aquesta monja per a actuar en representació de totes. Aquesta superiora era precisament la que va donar la legitimitat a Sixena, perquè Sixena necessitava ser obligatòriament una persona jurídica i havia d’inscriure’s en un registre d’entitats religioses. Si no hi estava inscrit, no tenia entitat pròpia. Tot ho va fer aquesta superiora, va actuar sempre en nom de Sixena. I surt el Suprem amb aquesta qüestió, dient que no tenia legitimitat. Això és important perquè si realment s’entén que aquesta monja no tenia prou legitimació, si acceptem això, el Suprem havia d’haver reconegut que hi havia una usucapió.

—Què vol dir?
—Una usucapió vol dir que nosaltres havíem posseït durant uns quants anys aquests béns en concepte de propietaris de bona fe i que l’ordenament jurídic diu que, en aquest cas, quan passa un determinat període de temps, li atorga el dret de quedar-se’ls. Però el Tribunal Suprem no va donar aquesta alternativa.

—I es va obrir la via civil amb què l’Aragó va reclamar el trasllat dels béns de Sixena.
—Fixeu-vos en una cosa, i per això parlo d’un cavall de Troia: un tercer, que és el govern de l’Aragó, impugna una compra-venda entre dos privats (les monges i la Generalitat). Aconsegueix que el Tribunal Suprem anul·li la compra-venda i, per tant, que els béns tornin una altra vegada en mans de les monges. Però ningú no pregunta a les monges què en volen fer, d’aquests béns que tornen a ser seus. En aquell moment no els ho pregunten, perquè la intervenció de les monges contra la Generalitat s’esdevé després, és a dir, en el plet de les pintures.

—Però no en aquest primer plet per les obres d’art.
—Els béns són de les monges, doncs, i no de la Generalitat. Molt bé. I jo pregunto: quin dret té el govern de l’Aragó, que és simplement un tercer, a decidir que aquests béns vagin a l’Aragó, si les monges encara no han obert la boca? Vet aquí el cavall de Troia. Perquè on és el dret d’un tercer de poder decidir sobre què s’ha de fer?

—Aquest plet s’encavalca amb el de les pintures murals.
—I aquí hi va haver una intervenció estranya del Vaticà a última hora. Perquè aquestes monges actuen primer sense autorització, sense estar legitimades, i això ho discutim. Al darrer moment en el judici, quan jo crec que processalment ja no corresponia, aporten una autorització del Vaticà.

—Apareix de cop i volta la monja Virginia Calatayud, una monja d’Àlaba.
—Aquesta monja no només tenia bones connexions amb el Vaticà, sinó, pel que sembla, també amb l’Orde de Malta. Jo no sé aquí exactament què hi ha, però sí que sé que a Catalunya no vam ser hàbils. Jo vaig dir un dia a algú: aneu-hi vosaltres, aneu a parlar amb aquestes monges d’Àlaba per veure què passa amb tot això. I no es va fer. De la mateixa manera que el govern de l’Aragó se’n va anar a parlar amb aquestes monges, i hi va arribar a un acord, per què no hi va anar el govern de Catalunya, a explicar-los les bondats de l’exposició museística del MNAC i del que s’hi feia? Aquestes peces no estarien enlloc millor que en el MNAC. Estic gairebé convençut que això no es va fer.

—Els aragonesos hi van anar amb molta determinació, sabien molt bé què volien i com ho havien d’aconseguir.
—Se’n van tornar d’Àlaba amb un permís de les monges per a poder actuar en representació seva. O sigui, que es van convertir en apoderats de les monges. I nosaltres vam discutir que aquesta monja tingués prou legitimació per a representar les monges de Sixena. Necessitava el poder del Vaticà. I aquest poder no va arribar al principi del plet, que és quan s’acrediten les legitimacions, sinó que va arribar al final. I l’hi van acceptar. En canvi, la Generalitat no va poder aportar proves perquè no les hi van admetre, perquè van dir que no era el moment processal oportú. En canvi, a les monges els les van acceptar.

—Hi va haver una conxorxa entre el Vaticà, les autoritats aragoneses i el poder judicial per a aconseguir el trasllat de les pintures?
—Jo això no ho dic. Jo dic que hi ha hagut una confluència de sensibilitats. No tenen la necessitat de posar-se d’acord, no tenen la necessitat de pactar res, ja ve de marca, això. L’Aragó va actuar hàbilment amb aquesta qüestió, Catalunya no. I el poder judicial, amb tot el respecte per les sentències que va dictar, crec que va actuar influït absolutament per un context històric, polític, que va ser el del procés. La gent ha confós Sixena amb el procés. El procés és el que tots sabem, i Sixena és una defensa d’un patrimoni històric català.

—Qui ho han confós han estat els poders públics aragonesos, i segurament també els tribunals a l’hora de prendre decisions inexplicables.
—Han estat influïts per un ambient i això ha perjudicat absolutament a l’hora d’analitzar amb serenor la situació. Crec que no ha estat un plet just.

—Dèieu que ara ja no es podrà frenar l’execució de la sentència.
—Des del punt de vista jurídic, jo no hi veig marge. És que fins i tot no veig ni voluntat política enlloc. Perquè tampoc no veig que el ministre de Cultura s’estiri els cabells, ni que demani informes. Hi ha un òrgan tècnic importantíssim que depèn del Ministeri de Cultura a qui ni cal demanar permís al jutge perquè emeti un informe. I el Ministeri de Cultura no ho fa; i s’escandalitza i diu que el Guernica no pot anar al País Basc…  No m’agrada criticar la política dels governs d’Espanya i Catalunya, que en alguns aspectes crec que fan bé les coses, però penso que en aquest sentit fa la sensació que no hem de fer enfadar els aragonesos. I això és una mica absurd, perquè no és un problema de fer enfadar ningú. Nosaltres, la Generalitat, vam defensar aquest plet sempre des d’un punt de vista totalment tècnic. Tècnic i patrimonial.

—Si durant l’execució de la sentència es malmeten les pintures, qui en serà responsable? Qui tindrà la responsabilitat d’haver comès un delicte contra el patrimoni?
—No ho he estudiat prou. Prefereixo no pronunciar-m’hi. Mai no s’havia d’haver arribat una sentència com aquesta. És l’absurd dels absurds, perquè són unes pintures murals que estan en un museu públic, un museu que pertany a l’estat i que és a 235 quilòmetres de Sixena, que és el més important del món de pintura mural romànica. Què discutim? És que al final hi perdrà tothom; hi perdrem els catalans i hi perdran els aragonesos, perquè no té viabilitat aquest trasllat, s’acabarà fent malbé. Quan jo era petit deien que és pitjor una sentència de jutge que una de metge. I aquí el jutge ja ha pres una decisió, i el govern de l’Aragó no farà marxa enrere mai. Aquestes pintures aniran, tant sí com no, a l’Aragó. Oblidem-nos-en i dediquem-nos a una altra cosa, perquè no deixa de ser una frustració més del poble català.