La influència del castellà i la tendència a simplificar i empobrir la llengua fan que anem perdent expressions, locucions, maneres de dir que els nostres pares o els nostres avis feien servir amb tota naturalitat. Acabo d’escriure “feien servir”, que en podria ésser un exemple, perquè cada vegada més gent diu usar o utilitzar, verbs que fa cinquanta anys se sentien molt poc.

Avui veurem deu d’aquestes construccions, que encara sentim, però com més va menys, i que no costaria pas gaire de recuperar.

Haver de menester

Si has de menester les alicates, te les portaré. Escolta’m: si m’has de menester, avisa’m i vindré de seguida.

La locució haver de menester va reculant, desplaçada per necessitar. No cal dir que són correctes totes dues, però com que en castellà es fa servir tan sols necesitar, l’altra es va perdent. I això que tenim un refrany molt expressiu, que fa: Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester.

Picar de mans

Justament aleshores una rauxada de vent zumzejà entre les fulles del saüc, i els infants picaren de mans i es miraren l’un a l’altre.

En aquesta frase, treta d’una traducció de Josep Carner, hi apareix l’expressió picar de mans, que lamentablement va caient en desús, arraconada per aplaudir. Al diccionari, la definició d’aplaudir és ‘picar de mans en senyal de viva aprovació, d’entusiasme’, una definició que, de fet, ja és inclosa en la de picar de mans (‘copejar el palmell d’una mà amb el palmell de l’altra d’una manera sorollosa per jugar, manifestar aprovació, acompanyar una cançó, etc.’).

Fer anys

Quan fas anys? Quin dia fas els anys? Avui la meva filla fa anys.

Aquesta expressió, fer anys, sembla que avui no agrada a tothom i cada vegada s’escampen més les frases amb el mot aniversari (o, encara pitjor, els castellanismes cumpleanys i cumple). Així doncs, avui sentim Quan és el teu aniversari? Quin dia és el teu aniversari? Avui és l’aniversari de la meva filla. Com veieu, aquestes darreres frases són més llargues que no pas les primeres, de manera que, ni que fos per economia, faríem ben fet de recuperar la manera tradicional de dir-ho.

Fer nosa

Treu la cadira del mig, que fa nosa. Aquest fa més nosa que no pas servei. Si us faig nosa, me n’aniré. 

El significat de fer nosa és molt precís. De fet, quan el canviem per molestar no filem tan prim. Fer nosa és ‘dificultar o privar d’obrar, de funcionar, etc.’ Per tant, equival a molestar o destorbar, però en contexts molt determinats. També podem fer servir nosa tot sol, com a nom: Tinc una nosa a l’ull i no hi veig bé. Deixeu les motxilles: no volem noses.

Què se n’ha fet de…?

Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Fa tants dies… Què se n’ha fet d’aquelles flors? Fa tant de temps…

Així és com comença la versió catalana d’una cançó molt coneguda de Pete Seeger (“Where Have All The Flowers Gone?”). Què se n’ha fet de…?: heus ací una expressió genuïna que cada dia tenim més arraconada. Es fa servir per demanar sobre la situació actual d’algú o d’alguna cosa que fa temps que no veiem o no en tenim notícia. També s’empra combinada amb el verb deure: Què se’n deu haver fet, d’aquella escombra tan vella? Sentim sovint “Què farem amb…” (Què farem amb els pisos buits?), que sembla un calc del castellà, i que podríem canviar per l’estructura que proposem: Què en farem, dels pisos buits?

Sense solta ni volta

No pots fer les coses sense solta ni volta. Xerra i xerra, però no fa sinó dir frases sense solta ni volta.

Quan parlem d’una cosa que es fa o es diu sense cap raó, sense cap motiu raonable, podem dir que es fa sense sentit, però també podem fer ús d’una locució molt genuïna: sense solta ni volta. Hi ha més construccions amb aquest significat: sense cap ni peus o sense cap ni centener. No diguem sense to ni so, que és un calc matusser del castellà.

Venir de nou

Aquella notícia ens va venir de nou a tots. Això que em dius no em ve gens de nou, fa dies que ho ensumo.

Venir de nou vol dir ‘sobrevenir inesperadament, sorprendre granment’. És una expressió relativament moderna (no la tenim documentada fins al segle XX). Ací el verb venir vol dir ‘arribar’ o ‘començar’ igual com quan diem “em va venir son” o “no em ve al cap”. I el sintagma de nou no significa ‘novament’, sinó que més aviat té afinitat amb ‘recentment’, com quan parlem d’un banc “pintat de nou” (és a dir, de fa poc). 

Tenir coll avall

Ja tenia el premi coll avall, però no l’hi van concedir. Ja té coll avall que aquest estiu haurà de treballar al bar. 

Tenir coll avall (o tenir a mig coll) una cosa és creure que ja és totalment segura, o bé veure clar que s’esdevindrà o que l’aconseguirem. És una expressió arraconada per algunes altres que s’assemblen a les castellanes corresponents, com ara tenir per segur, donar per segur o donar per fet.

Estimar-se més

M’estimo més no moure’m de casa. Quin color t’estimes més, el rosa o el negre? 

El verb preferir és molt emprat avui dia, però fa uns quants anys era poc conegut popularment. La gent solia dir estimar-se més. És una locució que trobem també en els nostres escriptors: del Tirant lo Blanc a Salvat-Papasseit, que el fa sortir en el cal·ligrama “Marxa nupcial”, en què exclama Més m’estimo l’Edisson.

De franc 

El dinar m’ha sortit de franc. Diuen que l’espectacle és de franc. 

Avui s’ha escampat tant gratis, que molt poca gent fa servir de franc, tot i que no fa gaires decennis era d’ús general. Al País Valencià, amb el significat de ‘gratuïtament’ es fa servir debades: Volien entrar debades, però el vigilant els ha dit que no. Per una altra banda, de franc té també un significat més figurat: ‘sense fonament ni justificació’.  Per exemple, Aquest sempre xerra de franc.