Obeses acaba de culminar L’ai al cor, un dels projectes més ambiciosos de la seva trajectòria, amb la publicació de Diàstole, la segona part del disc. En parlem en aquesta entrevista amb Arnau Tordera (Tona, Osona, 1986), cantant i compositor de la banda, que defensa una manera d’entendre la música que fuig de les modes, dels grans aparadors i de les lògiques dominants de la indústria cultural. També hi parlem sobre tradició i contemporaneïtat, sobre la necessitat de construir un llegat cultural propi, sobre la pagesia, el territori i els símbols compartits, i encara sobre el fracàs, l’ambició artística i els límits d’una cultura convertida en producte de consum.

—La setmana passada Bad Bunny, aquesta el Primavera Sound. Què en penseu d’aquests espectacles?
—Són un aparador on projectar la teva imatge dins el mateix concert. Són valors amb els quals no combrego i que són antagònics als que penso que s’hauria de vincular la música amb la societat. És la cúspide del consum capitalista. Una proposta musical vertebrada a través d’aquests principis –encara que es vulgui vendre justament com el contrari– cau en les mateixes trampes que la proposta piconadora angloamericana. És un desplegament de vanitat i de decadència humana en tots els sentits. No m’interessa.

—A més, en la majoria dels casos, actes com aquests es promouen en castellà i en anglès. No són arrelats al territori.
—L’eslògan del Primavera Sound és “Created in Barcelona”, en anglès. És paradoxal: reivindica un origen que no promou, que no estimula i que no cultiva. És antagònic a la meva posició artística.

—Hi heu anat mai, a algun macrofestival?
—Mai. Són àmbits on el gaudi de la música, a part de ser impossible, és allò que menys importa. Defenso un vincle entre l’artista i el públic molt més personal, directe, profund i veritable. Un festival no deixa de ser un desplegament d’artistes en un aparador absolutament desorbitat en termes de quantitat de persones. En fi, un infern a la terra.

—I us han dit d’anar a tocar a algun macrofestival i heu dit que no?
—A festivals d’aquestes dimensions no ens hi veuran mai, a Obeses. Hi ha festivals que tenen sentit. Festivals de dimensió més reduïda, amb més consciència d’allò que són, d’allò que aporten, de com es vinculen amb la societat, amb el públic, amb la tradició, amb la història dels llocs on es fan. Amb aquests festivals sí que hi tenim vincle. Els altres són estèrils. Encara que es parli de xifres que objectivament són impressionants, des d’un punt de vista del que aporten a la societat, del cultiu que deixen, del que dipositen a la terra, són deserts. No hi ha cultiu possible.

—D’aquí a uns quants anys, quan Obeses ja no hi sigui, què haurà cultivat i què en podrem collir, de la vostra música?
—Crec que la funció d’Obeses és deixar un llegat cultural i actuar com un pont entre la tradició musical catalana anterior a la guerra civil i la contemporaneïtat. Durant el segle XX, la música catalana va quedar molt condicionada per influències culturals externes, especialment anglosaxones i hispàniques, i això va afeblir el vincle amb l’herència pròpia. Amb els anys, el projecte ha pres consciència de la responsabilitat de reconnectar amb aquesta tradició ancestral i projectar-la cap al futur, creant una proposta artística arrelada a la cultura catalana, però alhora viva i actual.

—Poseu-nos-en algun exemple concret.
—Obeses aporta autoestima, rigor, excel·lència, poder. Aporta capacitat de confrontació, idees, experiències estètiques divertidíssimes. Aporta un vincle amb la història, capacitat de dialogar amb els més grans i aporta una essència única i indissociable de la nostra tradició. Són prou elements?

—Per tant, és una cosa que va més enllà de recuperar cançons tradicionals i actualitzar-les com, per exemple, fa Alosa i tants altres ara? Vull dir, quina diferència hi veieu?
—Això és important que es faci, però encara ho és més que no es faci com a element folkloritzador, com una simple exposició d’una riquesa ancestral. No és tan sols posar el passat en el present, sinó generar present i estimular-lo i nodrir-lo dels recursos que tenim avui i de la societat que ens envolta.

—Creieu que sou els únics que ho feu?
—En aquests moments, després d’anys de treballar en aquest sentit, aquest desvetllament i aquesta consciència del llegat i l’herència d’un discurs històric que s’ha de projectar cap a un futur arrela amb més força que mai al projecte d’Obeses, i em sembla que no hi ha cap altre grup al país que aposti per una tessitura d’aquesta tipologia.

—Parlem de L’ai al cor, que culmineu amb la publicació de Diàstole, la segona part del disc. Ha estat un projecte llarg, molt complex i molt laboriós.
—És un desplegament de tres anys de creació. Tres anys que testimonien l’experiència acumulada, la riquesa que hem absorbit i l’aprenentatge que implica. Obeses és una proposta artística que, d’ençà que va començar, planteja una rampa permanent cap a un cim inabastable. I això t’obliga a millorar en tot moment.

—Alguna vegada heu comentat que és el millor disc de la vostra carrera. Per què?
—En primer lloc, perquè és el darrer disc i, per tant, recull tot aquest aprenentatge que comentava. I, segon, perquè és el que té més peces –això és una màxima d’Obeses: cada disc ha de tenir una cançó més que l’anterior. Això ens estimula a crear i a trobar noves fórmules expressives. A L’ai al cor ens hem endinsat en una multiplicitat d’estils que, tot i que ja havíem anat cultivant anteriorment, no havia estat mai tan desorbitat com el que hem desplegat aquí.

—Per a fer un treball així és imprescindible envoltar-se de gent i aprendre’n? Arnau Tordera hauria pogut fer-ho sol, tot això?
—Arnau Tordera no ha fet res tot sol, perquè és un ciutadà de Catalunya del segle XXI, l’any 2026, i, per tant, hereu de tot el que la humanitat ha anat aprenent al llarg de la història, de tot el que els artistes han generat i de tot el coneixement que hi ha entre tots aquells que hi ha hagut abans que jo i que han cultivat perquè jo avui pugui desplegar aquest discurs. Un artista ha de ser conscient d’això, i diria que un ciutadà també. No ho he fet sol, ho he fet amb milions de persones.

—Més que un artista, us considereu un artesà. En aquest treball es noten les hores d’estudi, de feina i de creació artística. El treball artesanal.
—La qüestió artesanal de la música és definidora d’Obeses, en el sentit que cada peça és una gran obra, encara que de proporcions reduïdes per a poder ser una composició musical. A vegades, la durada breu que tenen les cançons t’obliga justament a una exigència de síntesi molt més gran que obres de més desplegament temporal. Aquí, cada peça conté en ella mateixa una idea estètica, lírica, semàntica, de sensacions i d’emocions.

—Com heu explicat, hi ha moltíssima varietat d’estils: barbershop, música de circ, metall, cabaret, electrònica, pop… En un moment en què prevalen els discs conceptuals, què diríeu que cohesiona L’ai al cor?
—A mi no em sembla que el concepte de “disc conceptual” sigui damunt la taula. Es pot dir que s’ha partit d’una idea i que, a partir d’aquí, totes les cançons són iguals, però això no és un disc conceptual. Aquest terme es va proposar als anys setanta per a fer un veritable viatge a través de la diversitat, per això L’ai al cor és molt més conceptual que molts dels que es puguin vendre com a tal, però que no en tenen res. L’ai al cor és un disc unificat que té sentit en la seva diversitat. Això és una cosa molt complexa, per això aquesta és una de les grans proeses d’Obeses, que pots escoltar una cançó de metall extrem o de barbershop sabent que és d’Obeses. Aconseguir això no és a l’abast de gaire gent.

—Versioneu “El Virolai” en metall extrem. Per què heu triat aquest gènere i no un altre? Què us permetia de dir?
—La meva voluntat inicial era fer una peça d’electrònica. La tenia força avançada i era prou estimulant. Concretament, era amb l’estil de dubstep que va popularitzar Skrillex. Hi havia alguna cosa que no m’acabava de convèncer, i vaig provar amb altres estils més vinculats al funk, però tampoc no m’acabava d’estimular. Finalment, vaig arribar a aquest metall de dimensió èpica, que és dels pocs estils que pot relatar l’èpica que conté “El Virolai”, que és un autèntic himne del catalanisme. És un metall amb simfònica, amb orgue, campanes ressonant… Era evident que ho havíem de fer sota aquesta estètica.

—Feia temps que teníeu al cap versionar “El Virolai”, doncs. Vull dir que no té res a veure amb la celebració del mil·lenari de l’abadia de Montserrat.
—Sí. De fet, “El Virolai” neix pel mil·lenari de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat a la Santa Cova –que, segons la llegenda, va trobar-se el 880. El 1880, per a celebrar-ho, encarreguen a Jacint Verdaguer escriure’n l’himne i, per a la música, organitzen un concurs de composicions lliure. Tothom qui volia s’hi podia apuntar. Crec que hi va haver més de trenta participants i va guanyar la versió de Josep Rodoreda, que és la versió que tots coneixem avui. Rodoreda era un gran compositor romàntic amb una obra simfònica d’alt nivell. Té una obra que em sembla que es diu “La primavera”, d’un nivell d’escriptura i d’instrumentació orquestral absolutament desorbitat. És un compositor que hauríem de tenir més en consideració.

—En un moment d’auge dels discursos extremistes i, alhora, de reivindicació del folklore i de la identitat, us preocupa que algú es pugui apropiar símbols o discursos culturals per justificar idees supremacistes?
—Els símbols són símbols perquè interpel·len a prou gent que accepta que allò sigui un símbol. Quan una part de la societat amb uns interessos locals concrets i tancats vol apropiar-se’n, l’altra gent que se sent interpel·lada per aquest símbol hi ha de respondre i mostrar-ne tot el valor de símbol.

—Què voleu dir?
—La societat no ha de permetre que els símbols quedin lligats a una parcel·la petita i a interessos concrets per sobre de la immensa majoria que també s’hi sent interpel·lada. La reacció important i imprescindible és reivindicar els símbols al marge d’interessos més específics, més concrets i, òbviament, més malvats.

—A “Elogi del fracàs” de quin fracàs parleu?
—La cançó ha tingut diverses lectures, algunes més vinculades al país, però l’origen és sobretot personal. Amb els anys, entens que l’error, el fracàs i l’equivocació són elements fonamentals de qualsevol vida i de qualsevol trajectòria. Sovint aprenem molt més dels errors que no pas dels encerts, que són breus i poc habituals. La majoria de vides són fetes de males decisions. El creixement personal neix, en bona part, de les decisions equivocades i de la capacitat de superar-les. Per això em semblava interessant de reivindicar una cosa que habitualment s’amaga o es menysté. L’error és tan necessari per a créixer com l’encert.

—Per a entendre això es necessiten els anys, però també rebaixar l’ego?
—Avui tinc més ego que no pas fa setze anys, perquè sóc més bon músic. Abans era un músic molt petit en comparació amb el que sóc ara. L’experiència ens nodreix, però també cal cultivar-se. Si tinc un ego molt més gran és perquè m’ho puc permetre, perquè realment tinc una obra molt més important que la que tenia llavors. He assolit fites creatives destacables i en podré assolir moltes més. I, això, evidentment, estimula aquesta dimensió de mi.

—Però amb l’edat agafem perspectiva i consciència de les coses, i això ens permet de relativitzar-ho tot.
—Mira, et diria que quan vaig començar la meva carrera es deia que tenia molt més ego del que tenia. Partia d’un lloc diferent del que partia bona part de l’opinió. Jo, en realitat, ja sabia quin era el meu grup, la meva realitat, el meu lloc al món i el meu coneixement musical. Quina era la meva dimensió artística.

—Voleu dir que s’ha generat un discurs injust o sobredimensionat sobre vós?
—No ho sé. En tot cas, jo em responsabilitzo d’allò que he creat jo. D’allò que hagin creat els altres, no en sóc responsable. Qui sigui que hagi dit això ha de venir aquí i donar explicacions. Jo en dono sobre el que he fet.

—A “Pols a l’era” reivindiqueu les lluites de les revoltes pageses. Per què trobàveu interessant de parlar-ne?
—Sobretot, volíem recollir un crit de ràbia contra el menyspreu que pateix la pagesia i contra la degradació del territori. La pagesia ha estat un pilar fonamental del país en el curs de la història i continua essent imprescindible per a garantir la nostra sobirania alimentària, però sovint no s’hi dóna el valor que mereix. Alhora, em preocupa la destrucció del paisatge i la substitució d’espais agrícoles per un creixement industrial desmesurat que fa perdre un patrimoni irreemplaçable. Amb aquesta cançó volia recollir aquest malestar col·lectiu i expressar-lo amb un llenguatge musical extrem, capaç de transmetre tota la força i la indignació d’aquest clam.

—Trobo que cançons com aquesta o la de “Circ capitalista” dialoguen força amb Romancer tartera de Fetus, perquè parlen de l’actualitat del país, dels problemes reals. És inevitable de parlar-ne, en moments de crisi com l’actual?
—Crec que els artistes, amb la nostra veu privilegiada, hem d’oferir una mirada crítica i honesta sobre la realitat que ens envolta. Si no ho fem, allò que oferim és formar part del problema. Amb els anys he pres consciència d’aquesta responsabilitat i de la necessitat que l’art sigui una veu que denunciï les injustícies i els conflictes del nostre temps. No penso que l’art pugui resoldre tots aquests problemes, però sí que pot donar testimoni, generar reflexió i qüestionar realitats que sovint es consideren immutables.

—“Un didalet” és feta amb l’estil barbershop. Podríeu explicar-nos en què consisteix?
—El barbershop és un estil de cant a cappella nascut als Estats Units, habitualment basat en quatre veus que creen harmonies molt característiques. Sempre m’havia interessat per les possibilitats expressives que ofereix la veu humana i sabia que algun dia volia compondre una peça d’aquesta mena. Per fer-ho, vaig estudiar-ne les tècniques, les harmonies i les composicions més representatives. El resultat va ser “Un didalet”, una cançó que adapta aquest llenguatge musical, però incorporant-hi elements propis i referències a la cultura catalana, com l’exaltació dels licors autòctons.

—A “Fort en l’amor” feu una col·laboració amb l’harmonicista Joan Pau Cumellas. Qui és? Com us vau conèixer?
—Vaig descobrir en Joan Pau Cumellas mentre preparava una secció de la Renaixença sobre l’harmònica. Investigant, em vaig trobar amb un artista extraordinari. Em va impressionar molt la seva manera de tocar, la seva capacitat expressiva i la quantitat d’emocions que era capaç de transmetre amb l’instrument. Aquella descoberta em va quedar gravada i, al cap de poques setmanes, vaig compondre una cançó que, per la temàtica i l’atmosfera que anava prenent, necessitava precisament aquell so per a acabar de construir una emoció molt concreta. Per això m’hi vaig posar en contacte i va acceptar de participar-hi amb entusiasme. L’enregistrament va ser relativament ràpid, però musicalment molt intens. Jo li havia fet arribar un esquema de la peça perquè la pogués preparar, tot i que en aquest tipus de música sovint no es treballa amb les partitures convencionals de la música clàssica. De fet, ell utilitza un sistema de notació propi desenvolupat a partir de la seva experiència amb l’harmònica. Tot i que venia preparat, la seva interpretació va anar molt més enllà del que m’esperava. Va ser una experiència impressionant i, després d’haver participat en moltes sessions d’enregistrament en el decurs dels anys, puc dir que poques vegades m’ha colpit tant el talent d’un músic com en aquella ocasió.

—Un treball com L’ai al cor, que heu arribat a definir de “mastodòntic”, us estimula per continuar creant coses noves, o ve una mica aquella sensació de dir: “I ara, què?”?
—Per a mi ha estat una satisfacció i una plenitud molt profunda. És un projecte que s’ha allargat molt i que necessitava tancar. Lluny de veure-ho com una fita insuperable, puc garantir, sense anar més lluny, que l’any que ve hi haurà un nou projecte d’Obeses amb una de les grans entitats corals del país. Serà una cosa llegendària.