03.06.2026 - 21:40
Joan Fuster ho va escriure al Diccionari per a ociosos: ben sovint callar és una manera de mentir. Era una observació moral sobre la condició humana, però s’aplica sense cap esforç a la condició política i a l’actualitat. I el 133è president l’hauria de tenir present.
El sumari de la causa que instrueix el jutge Santiago Pedraz a l’Audiència espanyola conté una sospita molt greu que el concerneix directament i que Josep Nualart Casulleras ha pogut documentar en aquest article. La investigació vol confirmar que la campanya publicitària del PSC a les eleccions catalanes del 12 de maig de 2024 va servir per a pagar –de manera encoberta– vint mil euros a una periodista que treballava per desacreditar les investigacions judicials que afecten Pedro Sánchez i el seu entorn. No és l’acusació d’un adversari polític: és la sospita que exposa una policia judicial en un informe que el jutge ha fet seu.
Salvador Illa era el candidat. Era ell qui encapçalava aquella campanya. Era la campanya del seu partit, finançada amb els diners del seu partit. Si és cert que aquells diners van anar a parar a una operació de guerra bruta, el president de la Generalitat té l’obligació de dir-ho i d’explicar-se. De dir qui ho sabia, qui ho va autoritzar, i si ell era coneixedor directe de la maniobra.
I ho ha de fer perquè la democràcia no funciona sense retre comptes. Aquesta és una de les normes fonamentals, de les que no admeten excepcions quan resulten incòmodes. Un president de la Generalitat no pot al·legar ignorància i continuar governant com si res, mentre la justícia demana als organismes de control tots els contractes i factures de la seua campanya. La pregunta que hom li fa no és partidista: és la que qualsevol ciutadà té el dret de fer al cap del seu govern.
Per això cal, i és urgent, que Salvador Illa comparega al parlament i done explicacions clares. I responga a totes les preguntes que li facen, per més difícils de respondre que siguen. Ara no és el moment dels comunicats de premsa com el que van improvisar ahir, quan ja no podien aturar l’onada. No és el moment de portaveus ni caps de premsa. És el moment de respondre ell, personalment, davant els diputats, sense fugir. Perquè el parlament és la institució on els governs s’han d’explicar davant qui els ha elegits. I fugir-ne, ara mateix, seria un gest massa revelador.
Evidentment, Esquerra Republicana i els Comuns hi tenen una responsabilitat, també, en tot això. A ells és a qui més haurien d’interessar les explicacions del president. Perquè donar suport a un govern vol dir també exigir-li que complesca les obligacions democràtiques. Si li permeten d’esquivar el parlament en un moment com aquest, cometran un greu error polític, però sobretot es faran còmplices del silenci –d’aquest silenci que, com deia Fuster, també és mentir.
Accepte la possibilitat que Illa no en sabés res, personalment. Podria ser que tinga tan sols la responsabilitat política dels fets –que no és poca cosa, de tota manera. Però precisament per això ha de parlar: per demostrar-ho, si ho pot fer. O per explicar-nos què pensa fer per depurar les responsabilitats que hi haja dins el seu partit. La innocència no es proclama, s’argumenta. I s’argumenta davant qui té el dret de demanar-la, en aquest cas davant el Parlament de Catalunya, com a representació de tots nosaltres.
PS1. La pregunta que encara es fa molta gent és per quin motiu hauríem de fiar-nos ara d’aquestes investigacions i si tot plegat no és un cas de lawfare. És una pregunta lògica, que es respon a partir de la seriositat de la investigació en curs i que Ot Bou i Josep Nualart Casulleras debaten a VilaWeb Televisió en aquest vídeo: “Hi ha ‘lawfare’ contra el PSOE i Pedro Sánchez?”.
PS2. La consulta als docents sobre el pre-acord entre el Departament d’Educació i els sindicats USTEC i Professors de Secundària encara la recta final. La votació, oberta d’ençà de dilluns, es tancarà avui, dijous, a migdia. Serà un moment de màxima expectació i tothom és conscient que marcarà el rumb, no solament de les setmanes vinents sinó potser d’anys. Pol Baraza ens explica en aquest article què hi ha en joc. I recordeu que podeu recuperar el debat dels quatre sindicats a VilaWeb Televisió.
PS3. El president Pérez Llorca es pensava que si aprovava el pressupost, encara que fos amb mig any de retard, tindria la legislatura resolta i s’ha trobat enmig d’un autèntic malson que analitza Esperança Camps en aquest article: “Vox estreny, els docents resisteixen: Pérez Llorca, en el parany”.
PS4. El Consell General d’Andorra aprovarà avui, dijous, l’anomenada “llei de desintervenció progressiva dels lloguers”, una reforma clau que marcarà un punt d’inflexió en la crisi de l’habitatge. La norma desmunta gradualment el sistema instaurat el 2019 per contenir l’escalada dels lloguers, basat en la congelació de preus i la pròrroga forçosa de molts contractes. Alexandre Solano ens explica la importància d’aquesta decisió: “La fi dels lloguers protegits a Andorra: una transició ordenada o una crisi d’expulsions sense precedents?”.
PS5. Aconseguir informacions com la que ahir vam poder publicar involucrant la campanya del president Illa amb la guerra bruta ordenada per Pedro Sánchez és un treball molt lent i costós, d’una complexitat que sovint passa desapercebuda als ulls dels lectors. Cal construir durant anys vincles de confiança que permeten als periodistes d’accedir a aquesta mena d’informacions, que poden originar autèntiques sotragades polítiques. Però també requereixen afilar les eines de contrast i vigilància per a publicar sols allò que tinga prou veracitat. Això ho poden fer tan sols redaccions periodístiques molt professionalitzades i independents de qualsevol poder, obsedides a servir els ciutadans. I aquestes redaccions poden existir tan sols si tenen el suport dels lectors, que són els qui les fan possibles. Per això, avui, vull agrair el suport dels subscriptors de VilaWeb, que fan que puguem treballar amb aquest rigor i aquesta llibertat, i demanar als qui encara no ho són que se’n facen en aquesta pàgina.
