El president Pérez Llorca es pensava que si aprovava el pressupost, encara que fos amb mig any de retard, tindria la legislatura resolta. S’imaginava navegant en aigües calmes rumb a les eleccions del maig del 2027 que, segons que sembla, no té intenció d’avançar. Entre més raons, perquè la matriu del seu partit, el PP espanyol, encara no l’ha designat candidat, per més que el PP valencià va fer allò d’instal·lar tanques publicitàries amb la frase “Juanfran President” al costat d’unes altres tanques pagades amb diners de la Generalitat.

El president es pensava que aprovant el pressupost ara al juliol arribaria ben situat a les eleccions, amb un discurs ben armat contra un govern espanyol ben xop de casos de presumpta corrupció, i amb totes les pàgines del llibre de la gota freda, passades. Però l’home tranquil que diu que dialogar és el seu fort, que no vol ensurts, està atrapat enmig d’una tenalla vescosa i no sap com sortir-ne.

Aquests dies Juanfran Pérez Llorca està estretament enclòs entre l’avidesa d’un Vox desencadenat que presumeix de controlar el pressupost i l’expansió en forma de taca d’oli d’un conflicte educatiu que va menystenir d’ençà del primer dia i que no va saber valorar.

La paella i el mànec del pressupost

Quan el president va ordenar al seu equip de negociar amb el partit d’extrema dreta Vox, ja en coneixia el tarannà. Ell va ser el mitjancer de l’acord que va acabar amb la investidura de Carlos Mazón l’estiu del 2023. Ell hi va negociar el pressupost el mes de març del 2025, encara amb Mazón en la presidència. I ell, i els seus, hi van pactar la seua investidura el mes de desembre.

El partit d’extrema dreta és voraç i sap quan no ha d’amollar el mos. Sempre demana, i demana més. I té la darrera paraula. I la darrera paraula aquests dies és: “Si no s’hi inclou tal cosa, no hi haurà pressupost.” La situació és aquesta. El conseller de la Presidència diu a la comissió de les Corts que hi haurà un 5% més de pressupost per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i José María Llanos diu al passadís que si no es retalla el 25% del pressupost de l’entitat no hi haurà pressupost. I el conseller d’Hisenda diu a la comissió que no hi haurà la dita “prioritat nacional” al pressupost, i surt José Maria Llanos al passadís i diu que si no hi ha la “prioritat nacional” no hi haurà pressupost. I encara més: Pérez Llorca mateix fuig d’estudi i diu “arrelament” en compte d’això de la “prioritat”, i hi canvia el sentit, i surt José María Llanos i diu que “prioritat nacional” és allò que diu que és.

Pérez Llorca ha donat tota la iniciativa al partit d’extrema dreta que té els tretze vots per a aprovar el pressupost. La tramitació parlamentària no és ràpida. Per tant, d’ací al ple del 21 de juliol, quan és previst que s’aprove en ple de les Corts, Vox tindrà l’altaveu per a collar Pérez Llorca i el PP. I el PP, durant la tramitació, haurà de pegar la cabotada com ja va fer l’any passat Carlos Mazón. Menys diners per a l’AVL i més per a la molt secessionista lo Rat Penat. Menys diners per a la Unió de Periodistes i molts més per a una associació amb poquíssims afiliats. Més diners per als espectacles taurins, per a les escoles religioses… Per a tot allò que vulga Vox.

Una vaga que el president no ha volgut frenar

L’altra palanca de la tenalla que estreny el president és la de la vaga educativa. Més de quatre setmanes després de començar, el president continua pensant que no ha de prendre cap decisió. I, de Carlet estant, en un acte amb llauradors, mentre comprova si una bresquilla és madura, repeteix la mateixa cantarella que cada membre del Consell té delegades unes funcions i que la consellera d’Educació fa una gran feina i un gran esforç, i que té tot el seu suport i que no ha deixat mai de treballar. També demana, a Carlet, que els sindicats no s’aixequen de la cadira i que negocien.

I ho diu ara que fa tres dies que la consellera no es reuneix amb ningú i els directors generals fan reunions telemàtiques amb els sindicats ANPE i CSIF que tenen el 30% de la representació. Els sindicats de la majoria demanen una vegada i una altra que els citen amb una proposta seriosa. I també ho demana l’assemblea de docents acampada de dilluns ençà a la plaça de la Mare de Déu de València.

L’altra cantarella de Pérez Llorca és que la vaga és política, que els sindicats fan política, que les demandes que fan són polítiques. Ho diu el mateix president que defensa la llei anomenada de llibertat educativa. I ho diu un president que ha fet de la política el seu ofici. Un polític que no es vol relacionar políticament amb el sector educatiu del país que governa.

I tot això és desconcertant en qui ha fet bandera del diàleg. S’hi ha posat tot sol, el president, dins el parany de la vaga educativa indefinida. Tot fa pensar que l’estratègia de la sala de màquines del palau va ser donar per fet que els docents no aguantarien la pressió d’una vaga indefinida amb tot això que representa. El president i el seu Consell han menystingut la força de 78.000 docents amb la paciència i la capacitat al límit, dins unes aules mal equipades, superpoblades i maltractats per l’administració. Tampoc no comptaven que els ensenyants tindrien el suport de les famílies i van intentar la tàctica d’enfrontar-los. Va ser el primer fracàs.

N’hi ha haguts més, de fracassos, com ara, el fet de “confiar” plenament en la consellera Carmen Ortí i el seu equip encapçalat pel secretari d’Educació, Daniel McEvoy, que ja era l’home fort de l’anterior conseller, José Antonio Rovira. Ara Rovira és el conseller d’Hisenda i l’altre dia, enmig de l’incendi, encara es va permetre el luxe de dir “hem de donar-los sis-cents euros perquè ells vulguen?”, i no consta que el president intentàs corregir-lo ni reconduir la situació.

El conflicte, socialitzat

El conflicte educatiu es manté ben viu. Ara la xifra de la incidència que cada dia facilita la conselleria ja no és important. La cosa important és que els docents han sabut socialitzar el litigi. Ja ocupa tots els espais públics, i allà on va el president nota l’alè dels docents que li recorden que té un conflicte pendent de resoldre, que no compleix la seua tasca de president. És molt possible que aquests dies, quan presideix un acte al Palau de la Música de València, o quan va a la Ciutat de la Llum a Alacant, Pérez Llorca recorde què li va passar al seu antecessor, Carlos Mazón, que no podia eixir al carrer perquè sempre tenia l’ombra de la seua mala gestió de la gota freda.

El president, i també la consellera, cada volta s’aïllen més. Ja fa dues setmanes que els docents no poden entrar dins el recinte de la conselleria. Els accessos al Palau de la Generalitat són cada volta més vigilats. I la passa següent és la criminalització dels vaguistes. És el darrer cartutx que els queda i que ja han començat a disparar. Però és pólvora banyada. Ningú no creu que les concentracions d’ensenyants siguen violentes per més que el síndic del PP a les Corts, Nando Pastor, escampe la brama. O per més que la consellera dilluns digués a la conferència de premsa que s’havia sentit intimidada pels concentrats a les portes de la conselleria diumenge al vespre.

Pérez Llorca ho ha intentat tot, excepte negociar. I res d’allò que ha fet fins ara no ha donat fruit. Sí: es van apuntar el trumfo de trencar la unitat sindical, però no n’han tret gens de rendiment. Ara la crisi de València ja ocupa espais destacats en els mitjans de comunicació espanyols. Això és fonamental en el marc mental del PP, i perjudica Pérez Llorca. Alberto Núñez Feijóo està embolicat amb la moció de censura contra Sánchez, però l’aparell del partit segur que mesura els minuts que la vaga indefinida de docents ocupa en els informatius. I cada minut refreda més les expectatives del president de ser ungit aviat amb l’oli de la candidatura a les eleccions del 2027.