El Partit Popular fa dies que reclama desesperadament eleccions a Espanya. Alberto Núñez Feijóo ha decidit d’intensificar la pressió sobre Junts i el PNB perquè l’ajuden a fer caure Pedro Sánchez i a obrir una nova etapa política. Ho presenta, molt vehementment, com una qüestió d’higiene democràtica, com una necessitat d’estat, com una obligació moral contra un govern que considera exhaurit. Però –ai, caram!– quan Junts li respon que, si vol parlar d’una moció de censura, vaja a Waterloo a negociar amb el president Carles Puigdemont, el PP hi reacciona ofès. I ací hi ha tota la contradicció del cas.

Perquè es veu que el PP faria qualsevol cosa per tombar el PSOE, llevat de parlar amb Puigdemont. Demana els vots de Junts, però no vol reconèixer Junts com a interlocutor polític. Necessita l’aritmètica de l’independentisme, però continua refusant-ne la legitimitat. Vol que els diputats de Puigdemont li resolguen el problema de governabilitat espanyola, però no vol assumir el cost polític –elemental– de seure davant el president a l’exili. És a dir: vol els efectes parlamentaris de Waterloo, però no vol anar a Waterloo.

És la gran –enorme– paradoxa de la dreta espanyola. Durant anys han convertit Puigdemont en una figura demonitzada, en una mena de frontera moral que cap polític espanyol respectable no pot travessar. Però la política té aquestes coses capricioses: allò que un dia presentes com a anatema pot acabar essent la clau que et cal per a obrir la porta del poder. I si passa això, com passa ara, has de decidir si vols fer política o si t’estimes més de continuar atrapat en la propaganda.

Feijóo diu que vol eleccions a Espanya, que calen eleccions, que és imprescindible que hi haja eleccions. Molt bé. Però les eleccions no cauen del cel. Per a forçar-les, necessita una majoria parlamentària –en aquest cas, a Espanya– i aquesta majoria, ara com ara, no existeix sense els partits que el PP, durant anys, ha menyspreat, ha criminalitzat i ha tractat com una anomalia a extirpar. El problema del senyor Feijóo no és tan sols que li falten vots. El problema és que li falten les paraules per a demanar-los.

I això passa perquè sap perfectament que anar a Waterloo no seria simplement fer un viatge. Seria acceptar una evidència política que el PP no vol admetre: que Puigdemont no ha desaparegut, que l’exili no és una nota a peu de pàgina, que la voluntat d’independència de Catalunya no ha estat derrotada i que l’independentisme continua essent un actor imprescindible –fins i tot– de la política espanyola. Waterloo és un lloc geogràfic, sí, però sobretot és una prova de realitat.

Tanmateix, la reacció ofesa del PP arran de la proposta de Waterloo revela una cosa més profunda que una incomoditat tàctica. Revela una concepció jeràrquica de la política espanyola. Madrid convoca i els altres obeeixen –creuen ells. Madrid decideix què és constitucional, què és responsable, què és acceptable i què no. I els partits catalans i bascs poden ser útils, però no poden condicionar l’estat. Poden sumar, però no poden exigir. Poden facilitar governs, però no poden obligar Espanya a mirar-se a l’espill.

Per això cauen de quatre potes en la maniobra tàctica de Junts: si voleu els nostres vots, veniu a parlar. Si voleu una moció de censura, expliqueu amb quin programa, amb quines garanties i amb quina actitud política. Si voleu que Puigdemont siga decisiu per a fer caure Sánchez, deixeu de fer veure que Puigdemont no existeix.

Tot plegat –òbviament– fa molt de mal a Feijóo, perquè desmunta i evidencia clarament la seua impostura. El dirigent del PP espanyol no pot afirmar alhora que la situació espanyola és insostenible i que l’únic camí aritmèticament viable no li fa el pes. Això no és seriós. Això fa riure. Si tan greu és la situació, com és què no està disposat a parlar amb tothom? I si tan urgent és fer caure Sánchez, per què Puigdemont continua essent una línia vermella? La resposta em sembla que la sabem tots.

PS1. L’Alternatiu era, fins ahir al matí, un d’aquests pseudo-mitjans –pamflets– de l’extrema dreta catalana, incitador permanent de l’odi i manipulador constant de l’actualitat al servei de l’estratègia de Vox i Aliança Catalana –molt especialment d’aquest darrer partit. Però ahir va desaparèixer de la nit al dia, de manera fulminant. Resulta que a les xarxes se’n va destapar –presumiblement– el nom del responsable, i la persona que identificava el piulet –que és advocat, va ser candidat d’un grupuscle pròxim a Vox i treballa per a la Generalitat, curiosament en protecció de dades– va tancar immediatament l’accés a la web i a totes les xarxes i ha fet desaparèixer en menys de vint-i-quatre hores el rastre de les seues abundants mentides. Tots aquells qui se n’han cregut les manipulacions durant tant de temps avui farien bé de repassar les contradiccions del cas, que expliquem en aquest article de Josep Nualart Casulleras.

PS2. A l’extrem totalment oposat d’allò que significa aquesta gent, cal lamentar la mort de Josep Maria Cadena, un autèntic mestre de la nostra professió, una persona compromesa durant dècades amb les llibertats democràtiques i un lluitador tenaç per la llengua catalana –va ser un dels grans impulsors del naixement del diari Avui. Ara fa menys d’un any, quan en va fer noranta, Joan Safont el va entrevistar i les seues reflexions ara se m’apareixen com un homenatge a tota una vida fent periodisme amb majúscules. Que descanse en pau: “El periodisme sempre ha estat una professió precària”.

PS3. Quan vam anunciar la nova etapa de VilaWeb Televisió, una de les raons per les quals vam argumentar que calia tenir un estudi propi va ser poder oferir als lectors no solament sèries de vídeos regulars, sinó també programes especials reaccionant a l’actualitat. Ahir, dimarts, al vespre vam enregistrar-ne un parlant de la vaga de docents al Principat i el possible resultat de la consulta, amb la participació d’Andreu Mumbrú, coordinador d’acció sindical de la USTEC; Andreu Navarra, portaveu de Professors de Secundària; Laura Gené, secretària general d’Ensenyament del sindicat CGT; i Marc Martorell, portaveu de la Intersindical Educació. Vegeu el vídeo del debat, moderat per Pol Baraza.

PS4. La visita del papa Lleó origina una notable controvèrsia per l’ús que farà de la llengua espanyola en la benedicció de la Sagrada Família. Ahir al vespre uns quants mitjans van dir que també hi parlaria en català, però aquesta informació fou desmentida a VilaWeb, tal com expliquem en aquesta notícia. Per una altra banda, Joan Safont repassa la vida de Gaudí per remarcar-ne el catalanisme i deixar ben clara la profanació que farà el pontífex: “Gaudí, el català que va mantenir la llengua fins i tot davant el rei d’Espanya”.