El cineasta Pol Rodríguez Ferrer (Barcelona, 1977) va viure de primera mà la pressió a la qual fou sotmès el negoci familiar per un fons d’inversió fins a ser-ne desnonat. Els seus pares, Ferran Rodríguez i Júlia Ferrer, eren els propietaris del popular restaurant Can Lluís de Barcelona, fundat el 1929, on havien rebut artistes, escriptors i un bon nombre de barcelonins i visitants estrangers, però quan un fons d’inversió va comprar l’edifici van començar els problemes, fins a un final dramàtic l’any 2021. Ajudant de direcció de Joaquim Jordà i José Luis Guerín, va debutar amb Quatretondeta, un homenatge al poble dels seus avis. Ara Rodríguez ha convertit l’experiència viscuda amb el restaurant en el punt de partida de Ravalejar, una sèrie creada per ell i dirigida a quatre mans amb Isaki Lacuesta, amb qui ja va dirigir Segundo premio, guanyadora del premi Goya a la millor direcció. Estrenada a HBO Max fa tot just deu dies, després de la seva presentació a la Berlinale, la ficció esdevé una mena de venjança per allò que van viure, però també una història universal sobre les possibilitats de fer front als especuladors immobiliaris que assetgen la ciutat.

—El divendres 22 de maig es va estrenar Ravalejar. Com ha estat la recepció aquesta primera setmana?
—Estem molt contents de com va, especialment dels missatges que rebem de la gent que descobreix la sèrie. Una cosa que m’ha sorprès molt és que la gent em dóna les gràcies. Ens agraeixen que hàgim fet una sèrie així. Tinc la sensació que la sèrie apel·la a una situació que tothom pateix avui dia.

—La sèrie parteix de la història real de la vostra família, que el 2021 va ser desnonada del restaurant Can Lluís, que regentava d’ençà del 1929 al carrer de la Cera, pel fons d’inversió israelià Real Estate Investors 360. En quin moment vau decidir que en faríeu una història de ficció?
—De fet, quan negociàvem, si se’n pot dir així, amb el fons d’inversió, ja veia que la qüestió de l’habitatge a Barcelona era un gran tema. Vaig començar a escriure un llargmetratge a partir de dos nouvinguts que busquen habitació. Però quan ens van desnonar a nosaltres vaig pensar que ho havia d’incloure, això, d’alguna manera. Havia de parlar d’un punt de vista molt més personal, molt més profund. A partir d’aquí, vaig decidir d’incloure la trama de la família, però sobretot vaig decidir d’investigar què ens havia passat. Vaig començar a analitzar i investigar, ens vam reunir amb fons d’inversió i immobiliàries, amb gent que tenia a vegades fons d’inversió, amb les entitats i associacions del barri, vam anar teixint contactes amb els nois que vivien al carrer, gràcies al Casal dels Infants del Raval, vam parlar amb col·lectius i activistes de l’habitatge, amb gent que lluitava contra els narcopisos… Tot plegat em va donar la complexitat que té aquest tema. És llavors quan vaig veure que això no m’hi cabia, en un llargmetratge, sinó que n’havia de fer una sèrie.

—Dèieu que hi havíeu començat a pensar arran de les primeres negociacions, per dir-ne alguna cosa, però quan van començar els problemes a Can Lluís?
—Els problemes comencen quan el fons d’inversió compra l’edifici i ens envia una carta de presentació dient que són els nous propietaris i que, com que el contracte ha vençut, se n’ha de signar un de nou. Veus les noves condicions i t’adones que tens un problema: o bé canvies el restaurant o bé comences a fer fora gent. A partir d’aquí, els diem que nosaltres no volem marxar, i arriben les amenaces d’un possible desnonament. Aquí, com que el teu món és l’hostaleria, et sents desvalgut. Parlem amb advocats i comencem a fer tots els passos, però la negociació no s’atura, i durant la pandèmia ens diuen dir que no ens abaixaran ni un cèntim el preu…

—Llavors el restaurant era tancat.
—Just van aprofitar la situació de tenir el restaurant tancat per fer-nos fora. Com a la sèrie, aquest bloc havia estat d’uns propietaris de tota la vida que no havien volgut vendre mai el restaurant als meus pares. Però va arribar un moment que el meu pare va tenir un problema de salut, i amb el meu germà vam decidir que, tot i que teníem carreres paral·leles al negoci, volíem quedar-nos el restaurant i continuar. Vam fer una oferta a l’antiga propietat, però no podia vendre el restaurant sol perquè no estava feta la divisió horitzontal. Estàvem negociant, però un dia ens vam assabentar que l’havien venut a un fons d’inversió que justament busquen aquest tipus de famílies que necessiten vendre’s immobles antics que no estan dividits, on poden fer el que volen.

—I si tenen llicència de restaurant, millor.
—Òbviament, en poden treure més suc. Nosaltres ens vam quedar sense restaurant, perquè ens van desnonar, però també ens volien treure la llicència. Ens acusaven d’un deute, per poder-nos-el perdonar a canvi de la llicència. Tenen molt mala bava, i apliquen les normes d’una manera o una altra depenent del benefici que en poden treure.

—Heu definit Ravalejar com una venjança. Teniu la sensació que no vau fer prou?
—Sempre hi ha un element de culpa. No t’adones que no tenies opció, sempre creus que podries haver fet alguna cosa més per a canviar aquella situació. Per això parlo de venjança, perquè creo un món de ficció i una fantasia hiperrealista en què algú com aquests personatges intenten de lluitar…

—Parleu d’hiperrealisme, i és ben cert. Per fer aquest Can Mosques, heu reproduït fidelment el restaurant, la cuina… tot.
—Vam decidir de fer una rèplica exacta del restaurant. La Laia Colet, una gran directora d’art, va fer una feina brutal. Tots els quadres són de Can Lluís i les fotos que hi ha a Ravalejar són de la família. Ara, quan un es posa a fer una cosa així, s’ha de posar una cuirassa perquè no l’afecti el que fa i poder tirar endavant. Per tenir una distància i poder esprémer dramàticament els elements. Però, quan venien al rodatge els meus fills o les meves nebodes, que tenen disset anys i catorze, es posaven a plorar.

—I en Ferran i la Júlia, els vostres pares?
—Els pares hi van ser estar molt involucrats i ens van ajudar molt. Per exemple, la mare va encarregar-se de tota l’orientació gastronòmica, ajudant-nos amb els plats i ensenyant a la Lluïsa Castell com s’havia de moure i treballar a la cuina. Venien molt sovint, i anaven descobrint la història en directe. Era un xoc per a ells. Però ara, que fa uns dies de l’estrena, que l’han vista sencera dues vegades, que van venir a Berlín amb tot l’equip i en poden parlar amb distància, d’alguna manera hi ha una miqueta de pau. El pare encara s’emociona moltíssim, però crec que a poc a poc hi haurà una mica de sanació.

—Un dels personatges diu que vindrà un rus, reobrirà el restaurant guardant-ne una rajola antiga i dirà que és un restaurant històric… Can Lluís és obert, amb un altre equip i una altra propietat.
–Això passa amb tots els restaurants que han tingut una identitat i un pes a la ciutat i s’han traspassat. Sabia que passaria perquè ho vam veure amb Casa Leopoldo, amb el Pinotxo. Entenc que els empresaris que agafen aquests restaurants vulguin estirar un fil històric, però són establiments totalment diferents.

—En aquest desig de venjança dels personatges i de legítima defensa, segons com t’ho miris, també hi ha el perill d’acabar perdent el nord, com acaba passant a la sèrie…
—Parlo del virus de l’especulació, que en un moment donat et fa sentir que tens un privilegi sobre algú que té menys que tu. Sempre hi ha una escala entre un fons d’inversió i un propietari, un propietari i un llogater, etc. Doncs, en aquesta escala, sempre pots acabar pensant que tu també pots collar una mica més des del teu lloc de privilegi de classe mitjana. És a dir, vol fer pensar com actues tu amb el tema de l’habitatge, i em sembla interessant no fer blancs ni negres, ni bons ni dolents. Quan tens la possibilitat de cobrar una mica més pel pis de la iaia, ho fas, malgrat que el que hauria de ser és que tothom pogués tenir l’opció de tenir un pis. Aquest virus de l’especulació se’ns inocula a tots. Són molts anys de polítiques basades en el totxo, de discursos dels pares dient-nos que érem un país de propietaris i parlant-nos de la seguretat de tenir un habitatge en propietat…

—I, dins els afectats, sempre hi ha qui és a baix de tot…
—La sèrie també parla de l’individu i el col·lectiu. És a dir, quan passes de lluitar per una causa comuna a lluitar per tu mateix. Aquest ego, aquest individualisme que s’ho carrega tot, que fa que només pensis en tu i ja no pensis en l’altre. Aquesta lluita col·lectiva que podem fer tots plegats contra algunes coses o bé anar cadascú a la seva m’interessa molt.

—També hi ha una certa reflexió sobre la família. És a dir, com aquest tipus de situacions acaben fent sortir totes les qüestions que han quedat amagades.
—En el nostre cas, la por de perdre el restaurat significava molt, perquè és l’espai que hem compartit amb la família, on hem fet vida. Això passa en l’hostaleria, però també m’ho ha dit gent que tenia pares amb una merceria, per exemple. En el nostre cas, el restaurant era on fèiem els deures, on ens relacionàvem amb els avis i els pares, on passàvem l’estona, on celebràvem i on menjàvem. Quan no rodava, baixava a dinar al restaurant, i m’asseia amb clients o amb els pares, amb els tiets o amb els cosins a dinar. És a dir, quan hi ha el risc de perdre aquest restaurant, hi ha la por de perdre la família. I, després, hi ha una cosa: quan una família s’enfronta a un desnonament, això afecta del més gran al més petit. A la sèrie, afecta la filla de l’Àlex i la Marta, i els avis, en Lluís i l’Elisa. És molt traumàtic. Tot plegat els fa dubtar d’haver dedicat tants anys al negoci, perquè senten tant d’amor per aquell espai, que és com si perdessin l’ancoratge vital.

—La sèrie mostra pràcticament tots els sectors relacionats amb el món de l’habitatge, des dels fons d’inversió fins als okupes més ideologitzats, però també la misèria dels qui s’aprofiten de la precarietat…
—Al final és un problema d’escala. Entre rellogar una habitació i un projecte de deu o dotze milions, hi ha una qüestió d’escala. Però, d’alguna manera, hi ha una mateixa pressió. El de dalt pressiona el de baix, i tots es pressionen els uns als altres fent la bola més gran. Perquè hi ha un problema sistèmic contra el qual cal posar unes regles.

—Aquesta idea de personatges que pressionen i són pressionats s’encarna en la figura d’en Cristóbal, el personatge interpretat per Sergi López, i que sembla que també s’inspira en una figura real.
—És el paradigma de la lluita de classes. És algú de classe baixa que esdevé el personatge frontissa i connecta els dos mons. No té cap escrúpol amb els de baix per intentar ser en el món de dalt, però els de dalt no el consideren un dels seus, perquè aquesta identificació només funciona al seu cap. És un personatge molt interessant, sense cap mena de moral, dels que em motivava per escriure la sèrie.

—També compteu amb un actor nascut al Raval, Marc Martínez.
—Encara no sabia quin paper podia fer, però tenia clar que hi havia de sortir. En Marc és fill del carrer del Salvador, de família del Raval, i el recordo quan jo tenia sis o set anys que venia a sopar al restaurant, quan en devia tenir divuit i començava a l’Institut del Teatre, amb la Mònica López o l’Ariadna Gil. Amb el temps, poder-lo dirigir és un luxe.

—Parlant dels actors, els pares, Francesc Orella i Lluïsa Castell, i els fills, Enric Auquer i Quim Àvila, i la jove, Maria Rodríguez Soto, formen un grup molt humà.
—Una de les coses que em fan més content és com és de consistent la sèrie. Hem aconseguit que els actors experimentats estiguin en el seu punt, treballant des del realisme però esprement moltíssim la dramatització, i alhora, compta amb actors que no han fet mai res, que són gent d’aquest barri o d’uns altres, i tots encaixen bé.

—La sèrie, malgrat tot, no jutja els comportaments de personatges com l’Àlex, que interpreta Enric Auquer, al voltant del qual gira la trama i que, de mica en mica, anirà evolucionant cap a llocs incòmodes.
—Tots tenen moltes contradiccions, perquè la cosa interessant de la sèrie és que cadascun tingui aquestes contradiccions, aquesta sensació que fan coses que no haurien de fer, però que malgrat tot les fan. A partir del capítol tres, la sèrie entra en un terreny més fosc, on comences a qüestionar allò que fan els fills i que fins llavors pots haver justificat.

—D’alguna manera, si bé al començament la sèrie pot ser més digerible o fàcil, centrada en la resistència del restaurant, a partir d’un determinat moment arriba a incomodar…
—Comences a posar en dubte les intencions nobles dels personatges. Si realment les mantenen o si van entrant en un altre lloc. Que l’espectador es violenti és molt interessant.

—Vau créixer en un restaurant molt vinculat al món artístic i cultural. Va néixer allà, la vostra vocació?
—No sabia que acabaria fent cinema, però quan tenia dos anys els meus pares van obrir el Llantiol, un espai d’espectacles de varietats, de cabaret i màgia. A catorze anys, el divendres i el dissabte anava al restaurant a netejar gots. Després del servei, sopàvem i d’allà me n’anava al Llantiol. L’espectacle de varietats començava a la una de la matinada, fins quarts de quatre, quan començava la màgia de prop, que acabava una hora més tard. Tot aquell món de l’espectacle m’encantava. Vaig començar a estudiar cinema, però ho vaig deixar el primer any i me’n vaig anar a treballar al restaurant. I allà venia a dinar i sopar en Joaquim Jordà, que vivia al número 39 del carrer de la Cera, i havia patit una alèxia visual. Com que no podia llegir, m’encarregava de llegir-li la carta migdia i nit, i a partir d’aquí vam començar a xerrar de cinema, fins que un dia em va proposar de fer d’ajudant de direcció a De nens.

—També una història del Raval…
—Exacte. I de fet, hi ha una tesi sobre especulació i reforma urbanística darrere el cas, amb la qual cosa d’alguna manera vint-i-cinc anys després continuem parlant de la mateixa problemàtica. De fet, davant l’espai on vam recrear Can Mosques, l’antic Mesón David del carrer Carreteres, hi havia l’edifici que va retratar José Luis Guerín a En construcción.

—Amb qui també vau treballar.
—Vaig treballar-hi a En la ciudad de Sylvia. En Guerín venia molt al restaurant a la tardor, per menjar bolets, i havíem parlat moltíssim de cinema. Al restaurant sempre havia vingut gent de cultura, cinema, de teatre… Recordo quan va venir el Tony Curtis, que l’havien convidat al festival de Sitges, vestit amb pantalons curts com si vingués d’un safari i una xicota cinquanta anys més jove que ell. Com saps, Can Lluís era un lloc on es menjava molt bé, però era molt popular i tenia la màgia de ser un lloc on passaven coses i es convertia en un centre social. D’alguna manera, com passa amb aquests restaurants que donen caràcter i identitat als barris, i que quan desapareixen es perd aquesta gràcia.

—Parlàvem d’aquests films de Jordà i Guerín que han donat una certa mirada sobre el Raval. Creieu que Ravalejar esdevé una baula més d’aquesta cadena?
—Personalment, no penso en aquests termes, intento fer els projectes que puc, però evidentment seria un orgull per a mi formar part d’aquesta mirada. Alhora, sóc molt fan del cinema de José Antonio de la Loma, el cinema quinqui, que rodava persecucions de cotxes per la Rambla sense demanar permís, i d’alguna manera he volgut fer igual, amb un paio corrent pel Raval. El cinema pot tenir aquesta cosa rebel i és clar que m’agradaria formar part d’aquest club de cineastes.

—Potser seria interessant que el pròxim fos un, o potser millor una, cineasta de la comunitat pakistanesa, i expliqués aquesta realitat, no trobeu?
—Em sembla que és un dels mons a descobrir del Raval. És una comunitat molt hermètica, però seria interessant conèixer-la des del seu punt de vista. És evident que al Raval s’ajunten una quantitat d’històries representatives no només de la ciutat, sinó del món global. Gent que es mou, que es busca la vida, que són lluitadors. El Raval és un barri que s’ajuda, que es defensa, i que com m’explicava l’Enric Canet, del Casal dels Infants del Raval, el barri neix amb un cert estigma, perquè és on s’instal·len l’hospital, les cases de beneficència, etc. Aquest estigma s’ha de trencar i s’ha de poder veure el Raval amb uns altres ulls.