Ravalejar és la sèrie més trista que he vist darrerament i –n’estic segur– ho serà per a vosaltres, lectors, quan la vegeu. No dic dramàtica, sinó trista, perquè la sensació de desassossec, d’amargor, de melangia que hom acaba tenint veient la ficció que s’estrena avui a HBO Max deixa un profund abatiment. És evident que podem connectar –ens pot tocar la fibra– amb un drama crepuscular d’Iowa o un fragment de la història d’Itàlia, però quan la història parla de mi, d’aquell, de l’altre, de tots vosaltres, lectors, això ja són figues d’un altre paner. Vaig viure al barri del Raval durant tres anys, un dels quals va coincidir amb la pandèmia. Hi havia gent que, quan s’assabentava d’on vivíem, pràcticament ens donaven el condol. Alguns altres respiraven quan els dèiem que vivíem al carrer del Doctor Dou, que no deixa de ser l’Eixample del Raval, l’Upper Raval, el Raval pijo. Tot i que ens en vam acabar anant, vam estimar el barri, vam fer-hi amistats, vam viure intensament el Raval, amb totes les conseqüències, i fins i tot la meva dona hi va desenvolupar un projecte fotogràfic, centrat en les víctimes de l’especulació immobiliària. Compràvem a la Boqueria, esmorzàvem a la Grangeta del carrer de Fortuny i, quan tocava celebrar alguna cosa, anàvem a Can Lluís o a Ca l’Isidre, del qual vam parlar la setmana passada en aquest mateix Mirador.

Fins i tot abans de començar a escriure de gastronomia, la història d’establiments com Can Lluís em seduïa. Fundat l’any de gràcia de 1929 per Lluís Rodríguez i Elisa Vilaplana, on ja hi havia hagut un negoci conegut amb el malnom de Can Mosques, el 2019 va celebrar noranta anys al rumber carrer de la Cera amb Reina Amàlia. Una història que per si sola ja hauria valgut que el restaurant esdevingués un santuari, una mena de museu, un espai intocable que fes realitat la declaració, carregada de bones intencions, però sovint tan mancada de contingut real, de comerç emblemàtic –ja sabem què passa quan abaixa la persiana un d’aquests emblemàtics: omplim la xarxa de llàgrimes, fins que arriba el següent. Per resumir, no va tancar ni durant la guerra de 1936-1939, ni quan hi va esclatar un artefacte explosiu durant la detenció d’una parella d’anarquistes per part de la policia franquista, en un episodi que va marcar la família. De resultes de l’explosió, en van resultar morts el fundador i el seu fill Ferran, fet que va obligar el fill petit a fer-se’n càrrec. Ferran Rodríguez, la tercera generació, i la seva dona Júlia Ferrer hi van estar al capdavant durant gairebé cinquanta anys, esperant de poder passar el negoci als seus fills, Pol i Eric.

Un restaurant de novel·la

La llegenda de Can Lluís es va fer gran amb la literatura de Manuel Vázquez Montalbán, nascut al veí carrer de Botella, bon client i que, fascinat per la història de la bomba, la fa aparèixer en un dels seus Carvalhos. O de Ruiz Zafón, que també hi fa dinar els seus personatges en tres novel·les, pel cap baix. Els àlbums de signatures donen testimoni de la seva història. Com escrivia el gran Toni Vall a l’Ara, “fullejar-los és quedar-se bocabadat cada dues pàgines, és passejar per la història millor que amb un llibre d’història. La Gauche Divine en ple, la Nova Cançó, tota la literatura catalana d’aquests darrers cinquanta anys, el teatre i el cinema espanyol, no hi falta ni un sol nom. Un àngel original d’Ocaña, un torero –al·lucinantment preciós– de Rafael Alberti, un disseny de Pertegaz, una auca còmica de Terenci Moix i un dibuix de Tony Curtis fet sense aixecar el llapis del paper. Les paraules de dos premis Nobel, Harold Pinter i José Saramago. Dedicatòries que valen un imperi: Vittorio Gassman, Fernán Gómez, Tete Montoliu, Rubianes, Ana María Matute, Vázquez Montalbán, Cassen, Víctor Mora, Sara Montiel, Tip i Coll, Hertha Frankel i tots els noms que ara us puguin passar pel cap.”

Però aquesta història no acaba bé. L’any 2021, els Rodríguez-Ferrer van ser desnonats. Ho va explicar Andreu Barnils aquí mateix, a VilaWeb, en un article que encara avui estremeix: “Barcelona aquests dies perd un dels seus locals més emblemàtics. El carismàtic restaurant Can Lluís, fundat el 1929, al carrer de la Cera, fa llargs mesos que és tancat, i Ferran Rodríguez i Júlia Ferrer, els amos del negoci, han estat desnonats, amb el pany de la porta canviat, aiguats i robatoris, sense poder entrar a recollir les neveres i més materials. Desnonats el maig passat a petició de la propietat, el fons d’inversió israelià Real Estate Investors 360, i per ordre del jutge de primera instància número 53 de Barcelona, Joan Marsal Guillamet, que per increïble que sembli va fer executar un desnonament per edicte, al·legant que el fons d’inversió no podia localitzar la Júlia i el Ferran… tot i que feia mesos que hi parlaven.” I afegia: “‘Nosaltres volíem comprar el local del restaurant, on érem de renda antiga. Havíem arribat a un acord de preu. Doncs els administradors de la finca, els Clarisó, ens va fer una mala jugada. Sabent que estàvem disposats a comprar el local, van comprar abans tot l’edifici i el van revendre al cap de quatre dies al fons d’inversió actual. Això ens va condemnar. Vam passar de pagar 900 euros el mes, a demanar-nos-en 3.000, 4.000 o 6.000. Una cosa és actualitzar la renda antiga. I l’altra, això. Anys de pressions pel lloguer i amenaces continuades de desnonaments.’ De poder comprar el local, s’acaba tancant el negoci, donant de baixa els treballadors i negociant ara el deute amb un fons d’inversió estranger que té un representant a Barcelona que no parla català ni castellà, tan sols anglès.’” Avui Can Lluís ha tornat a obrir, gràcies a una parella d’origen rus que el va comprar al fons d’inversió propietari. Antics clients, han volgut recuperar l’essència del vell restaurant i s’han decantat decididament per la cuina catalana… Així i tot, hi falta l’ànima de la família Rodríguez. Un intangible fora del mercat.

Una tragèdia ciutadana i familiar

Ravalejar, doncs, és una mena d’impossible distopia de no-ficció. És aquesta mateixa història passada pel sedàs del tàndem cinematogràfic format pel creador de la sèrie, Pol Rodríguez, la quarta generació de Can Lluís que mai no va ser, i Isaki Lacuesta. En format d’enjòlit que talla la respiració, ens trobem la història de Can Mosques, un restaurant centenari del Raval assetjat perquè l’edifici on es troba, en una cantonada del barri, ha passat a mans d’un fons d’inversió que pensa renovar-lo de dalt a baix. La notícia afecta les relacions d’una família formada per en Lluís (Francesc Orella) i l’Elisa (Lluïsa Castell) i els fills, David (Quim Àvila) i Àlex (incommensurable Enric Auquer Sardà), a més de la seva dona, la Marta (Maria Rodríguez Soto), en un barri que és vist pràcticament en forma de documentari voyeur. La idea de resistència, de lluita, aviat porta cap a la venjança contra els dolents, encapçalats respectivament per l’api “traïdor” Cristóbal (Sergi López), l’esbirro desokupa (el ravaler Marc Martínez) i la gestora que mou els fils de totes les màfies sense embrutar-se els dits, la Claire (Alba Guilera), i que alhora no deixa de ser un peó d’alguna cosa més gran i inefable.

Una tragèdia com aquesta acaba posant sobre la taula totes les tensions soterrades en una família que fins llavors creia tenir les certeses controlades: els somnis frustrats, els sacrificis viscuts, els dolors continguts, les falles i els retrets i, fins i tot, les misèries de l’hoteleria de mal compaginar amb la vida familiar. Però, alhora, és un crit d’alerta contra els riscs de la mateixa temptació de la venjança –del qual ja ens avisà Alexandre Dumas al Comte de Montecristo– i fins i a quin punt l’enviliment de les nostres ciutats pel capitalisme més descarnat i cínicament cosmopolita acaba destruint-nos personalment, familiarment, comunitàriament, cívicament, culturalment, socialment… Pol Rodríguez ha pres la millor decisió que podia prendre sobre el seu llegat familiar: convertir-lo en una de les millors sèries que s’han rodat mai a Barcelona, parlant urbi et orbi –i en català– d’un trauma personal que esdevé universal. S’ha venjat d’aquells que van fer desaparèixer Can Lluís, convertint la seva història en inoblidable.