10.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 10.06.2026 - 23:59
[NOTA: Després d’enviar aquest editorial als subscriptors, ha passat l’incident greu de l’expulsió dels cantaires que havien participat en la cerimònia, perquè tenien estelades entre les partitures i anaven a entonar “Els Segadors”. He escrit un editorial d’urgència que trobareu ací: Gràcies, cantaires: heu fet caure la farsa de la Sagrada Família.]
Continue estupefacte per l’espectacle organitzat arran de la visita del papa, però he atès la meua obligació de periodista de mirar-m’ho amb un cert detall. I he seguit els actes amb la curiositat una mica distant amb què convé seguir cerimònies tan grans, que diuen que tan sols així acabes veient-hi alguna cosa. Les cerimònies molt grans tenen això: tothom en mira el centre, i el centre sol ser el lloc on no passa mai res. Allò que passa –si més no allò que és més interessant– passa als costats. I jo diria que als costats d’aquesta visita hi ha passat una cosa important que voldria mirar de fixar abans no s’evapore –perquè en aquest país les coses considerables tenen una tendència molt estranya a evaporar-se l’endemà mateix.
Els fets són coneguts i no els repetiré sinó en la part essencial. Es va saber que el guió de la missa de la Sagrada Família –la benedicció de la torre inclosa, que era el moll de l’os de tot plegat– havia estat redactat tot en espanyol. La gent es va indignar, va escriure cartes, va fer proclames i manifests, va convocar protestes. Els uns van protestar amb mesura i els altres sense, que és com s’ha protestat sempre a tot arreu. Al Vaticà, segons que em conten periodistes italians que d’açò en saben, hi hagué una reunió d’urgència per a veure què en feien, del català –i compte, que la diplomàcia vaticana, vella de dos mil anys, no convoca pas reunions d’urgència per qualsevol urgència. El resultat final ha estat que el papa ha parlat en català molt més que no era previst, i –un detall que un moralista francès hauria pagat per poder escriure– moltíssim més que no ho ha fet l’impresentable cardenal d’ací.
Hom dirà –i tindrà raó– que tot plegat encara ha estat massa poc. D’acord. Això no ho discutiré gens. Però ací vull explicar una altra cosa.
Fa molts anys que observe aquest país i he arribat a una convicció que no acabe de saber descriure plenament, però que no em sé llevar del cap: que ací les coses grans no es fan mai d’una manera gran. Es fan sempre d’una manera menuda, tossuda i contínua, que és molt menys fotogènica i mediàtica, però, alhora, infinitament més sòlida. Els llatins, que eren gent pràctica, van explicar el mètode amb una concisió admirable: la gota d’aigua forada la pedra, no pas per la força, sinó a còpia de caure. Gutta cavat lapidem. La frase és d’Ovidi –de l’altre Ovidi– i no li sobra ni un gram de greix. Doncs bé, si ens ho mirem amb calma i amb una miqueta de distància crec que cal convenir que aquesta setmana la gota ha tornat a caure i la pedra –no qualsevol pedra, una pedra romana, ni més ni menys, la més antiga i polida de totes les pedres– ha tornat a cedir. El forat és modest, si ho voleu. Però els forats tenen una propietat que les proclames no tindran mai: es mantenen.
Hi ha qui ha volgut presentar aquesta batalla per la llengua catalana com una nosa, un símptoma de crispació, un afer de mal gust i tot. Però jo en tinc una visió oposada, i permeteu-me que ho argumente amb una certa calma. Els grecs antics –que pràcticament van inventar tot allò que la vida té encara avui– feien servir una paraula molt específica per al combat, per al fet de combatre: agon. I el fet interessant és que per a ells l’agon no era cap desgràcia, cap terrabastall ni cap patologia social, sinó la prova mateixa de la vitalitat. Eres viu si lluitaves. Eres viu a condició de lluitar. Per això ells competien en tot: a l’hora de fer versos, de córrer maratons, d’escriure tragèdies, i de fer la guerra també. Per als grecs clàssics, lluitar era l’única manera de demostrar que eres viu i que la vida pagava la pena. I què hem fet tots plegats aquests dies, sinó això? Lluitar. Una llengua morta i abandonada no incomodaria ningú, no obligaria a traduir cap guió a corre-cuita, no faria convocar cap reunió d’urgència a la secretaria d’estat. Que el català, doncs, siga capaç de posar nerviosa la diplomàcia més vella i ben greixada del món, a mi em sembla, francament, una notícia esplèndida que avui voldria remarcar.
Fa anys que vaig explicar en un editorial com aquest una frase que els negociadors palestins van deixar anar als israelians a Oslo, en un moment de fatiga extrema i quan semblava que havien de trencar les negociacions: “Nosaltres som els amos de la vostra por”, els van dir. Era una frase dura, però d’una lucidesa total: volia dir que als israelians no els seria mai possible la normalitat sense una eixida per al problema palestí. Salvant totes les distàncies –i ja ho sé, que en aquest cas n’hi ha moltes–, alguna cosa d’això passa en el cas nostre, ara amb l’església i el català. I això ens hauria de fer pensar que la incomoditat que aquest país és capaç de crear quan el volen humiliar, ben administrada, és un capital enorme. I aquesta setmana –encara que el resultat final no siga suficient– crec que podem convenir que l’hem administrada bé. Prou bé perquè el català haja esdevingut el tema central de la visita i n’hagen hagut de parlar tots, de Barcelona fins a Sebastòpol.
PS1. Avui fa dos anys justs de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, una llei que, passats vint-i-quatre mesos, encara no és llei ni s’aplica com s’hauria d’aplicar i que, segons que ha pogut saber VilaWeb, podria trobar aviat el desllorigador amb la sentència esperada del TJUE. De tot plegat en parla Josep Nualart Casulleras: “La sentència europea de l’amnistia ja és a prop: s’acabaran dos anys de desobediència judicial espanyola?”.
PS2. A VilaWeb Televisió, Ot Bou entrevista llargament Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC, a propòsit de la vaga de docents del Principat. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. El mercat laboral fa uns quants anys que viu en una paradoxa, cada vegada més punyent: no trobar personal tot i haver-hi una taxa de desocupació alta. Les queixes de les empreses han anat creixent i molts informes d’institucions diverses ho posen de manifest. Jordi Goula hi reflexiona en aquest article: “Abans de cercar el talent a fora, per què no mirem a dins?”.
PS4. Demà, divendres, presentaré Entendre els mapes a la Granadella, a la sala conferències del Centre Cívic, a les set del vespre. I dilluns a dos quarts de set, a Brussel·les, al Casal Català.
